Adéu a un patriota

Avui horabaixa donarem el darrer adéu a Climent Garau. Que no s'esborri mai de la història el nom de qui fou un lluitador incansable a favor de les llibertats del nostre poble, per a què l'infantesa que s'enfila, pugui seguir el fil de la vellúria que se'n va. Requiescat in pace.

Junts pel sí

Tenc un dubte programàtic sobre "Junts pel Sí". Segons el seu full de ruta, entre les eleccions del 27S de 2015, i el 23 d'abril de 2017, en què està prevista la DUI si hi ha una majoria parlamentària que ho permeti, governarà Artur Mas. Quin serà el programa social que apliqui, el de Convergència o el d'ERC? Quina serà la seva política sobre les retallades socials i les privatitzacions que ha vingut aplicant fins ara Artur Mas i els successius governs de CiU? Com s'elegiran els consellers i quins seran els seus perfils? Es revertiran les polítiques liberals aplicades fins ara? Sanitat pública o privada? Educació pública, concertada o privada? Banca pública o no? Desnonaments, sí o no? Què es farà amb TV3 i els seus treballadors?

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 20 d'agost de 2015, pàgina 28:

ATB

Antoni Bennàssar Moyà[1]

El futbol va començar sent un esport, fa temps es va convertir en un espectacle, i darrerament, el futbol d’elit, és un simple negoci. En tot cas, aquest esport ha servit de teló de fons de bona part de la meva vida. Des de la racionalitat més pura, sembla mentida que aquell joc reglat pels anglesos a mitjans del segle XIX pugui donar per tanta sentimentalitat. Una sentimentalitat que, en el meu cas, va vinculada al club dels meus amors: l’Atlètic Balears. Seguidor de l’equip blanc-i-blau de tota la vida; soci des dels 14 anys; directiu durant més de 10... als voltants de l’Estadi Balear, com es pot observar, hi he passat bona part de la meva vida. I és més, hi ha hagut èpoques en les quals he estat més temps a l’Estadi (avui clausurat per ordre governativa) que a ca meva mateix.

Definir que és ser baleàric és molt mal de fer. Ser seguidor d’aquell club que formaren originàriament el obrers de la companyia Isleña Marítima - Companyia Mallorquina de Vapors (actual Transmediterránea), sota el nom de Mecànic Futbol Club, és molt mal de descriure. He tengut la gran sort d’haver nascut en el si d’una família treballadora i baleàrica, i d’haver-me criat al bressol d’un padrí matern que, de ben petit, m’alliçonava dient que, a l’illa: “...el Mallorca era l’equip dels senyors; el Balears el dels treballadors; i el Constància, el de la part forana...”. Aquell esperit obrer que impregnà els orígens de l’Atlètic Balears des dels seus fundadors ha marcat, sens dubte, la seva història. Ja des de la fundació, la manca de recursos feu que, allà per l’any 1920, quan va començar a disputar els seus partits el Mecànic, els seus jugadors haguessin de fer servir les seves velles granotes de feina retallades com uniforme de joc, davant la impossibilitat de comprar un equipament adequat per jugar els partits. Si la pobresa ha estat la nostra primera marca d’identitat, la segona ha estat la rivalitat amb el Real Mallorca. La rivalitat fou d’origen i inevitable, si tenim en compte que era el nostre un club format per obrers i menestrals, que havia de compartir veïnatge esportiu a la ciutat amb un club integrat majoritàriament per nobles i membres de les classes benestants que, des dels seus orígens, feren gala del seu monarquisme polític denominant-se “RSD Alfonso XIII” i que, per accentuació monàrquica, varen arribar a constituir al temps un equip filial que es feia dir el “Victoria Eugenia”. Ha estat aquesta rivalitat, no obstant, la que ha permès la supervivència de l’ATB. Hem passat èpoques molt dures, en les quals nosaltres en arrossegàvem per tercera divisió mentre que els nostres veïnats jugaven (i perdien) finals de competicions europees. En tot cas, sempre hem mantingut la flama de l’ATB, entre altres coses, perquè l’ATB era, i és, necessari per la identitat de molts de sectors socials de Mallorca. I si un dia, Déu no ho vulgui, el Balears desaparegués, s’hauria sens dubte de tornar a refundar immediatament, per intentar mantenir vius els valors que sempre ha encarnat representant a qui representa. Així, els baleàrics ens podem fer també nostra aquella frase atribuïda a Narcís de Carreras referint-se al Barça i que digué, en ple franquisme, allò de "nosaltres som el que som i representem el que representem". Una frase que no diu res, però que tothom entén.

Durant generacions, amb un esperit forjat en les derrotes, hem resistit, i ha estat aquesta resistència el que ens forjat un ADN molt especial. No ens han doblegat mai, ni han aconseguit fer-nos desaparèixer. Hem tocat molt baix, però sempre ens hem refet: tenim una mala salut de ferro. El futbol no és l'espectacle del partit, ni la festa del triomf, el futbol és una realitat molt dura i ingrata en ocasions. A les victòries tothom s'hi apunta, i, en les derrotes, es sol deixar als responsables de la institució completament orfes. I la diferència entre la victòria i la derrota, sol ser, en ocasions, un grapat de mil·límetres, o l'apreciació subjectiva d'un home vestit de negre (o de vermell, ara que els àrbitres són multicolors...). En tot cas, fruit d’aquesta resistència heroica, ara, 95 anys després, comença una nova temporada i l’elàstica blanc-i-blava tornarà a lluir, hereva de la llavor que sembraren entre morques un grup d’obrers del Port de Palma.

---

[1] Antoni Bennàssar és advocat i doctor en Dret

El "popular" centre esportiu Rafa Nadal

El PSOE va iniciar, i el PP va acabar, una operació urbanística (alguns li dirien "pelotazo") a Manacor al marge de tota la legalitat urbanística ordinària anomenada "Centro Internacional de Tenis Rafael Nadal". Es va autoritzar, mitjançant una llei singular del Parlament: la 5/2012 de 23 de maig, que un particular, el Sr. Rafael Nadal, "por ser vos quien sois" pogués fer un macrocentre esportiu al marge de la normativa de planejament urbanístic vigent a nivell autonòmic, insular i municipal. L'esmentada llei la votaren a favor, PP i PSOE i els únics que votaren en contra foren els diputats de PSM-IV. Si llegiu l'articulat de la llei veureu que s'aprova un "master plan" ad hoc i amb ell s'exonerava al tenista d'haver de fer les passes mínimes que hauria d'haver fet qualsevol altre mortal abans de poder posar un sol totxo fora d'ordenació: avaluació d'impacte ambiental, controls previs municipals, adaptació del PGOU, etc...

Ara veim com la matrícula per poder entrenar a aquest centre serà la mòdica quantitat de 56.000 euros anuals. Com es veu, la utilitat social ha quedat més que demostrada i qualsevol al·lot fill de la classe treballadora mallorquina podrà gaudir d'aquestes immillorables instal·lacions esportives. 

El crimen fue en Granada

Tal dia com avui de 1936 un escamot de falangistes mataren a Federico García Lorca, el gran poeta andalús. El seu crim, segons els seus botxins, fou ser "maricón" i comunista. A dia d'avui, encara no s'ha trobat el seu cos. Que el seu nom no s'esborri de la història, ni per qui fou, ni pels motius pel que el mataren.

Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—
... Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada. 

Antonio Machado

Gibraltar español, i Calvià britànic!

Sorprès que aquells nacionalistes espanyols que criden “Gibraltar español” impulsin, al temps, una cessió de sobirania de Magaluf a l’imperi britànic…

Ideals i referents

“Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar” 

Marcelino Camacho: va complir 5 anys de treballs forçats i 9 de presó per defensar l’emancipació de la classe treballadora.

Com va dir Labordeta: “Uno no va a la política por sueldo, va por ideales y por hacer algo por su tierra”. Tant de bo tothom ho tingués tan clar com ho tenien ells…

Lynn Anderson

Aquest passat divendres va morir Lynn Anderson. Els meus amics saben que sóc un apassionat del country i que "Rose Garden" és una de les meves cançons favorites. La versió de la cançó Lynn Anderson és preciosa i passarà, sens dubte, a la història de la música. 

Harlan Howard va escriure que tot el que es necessita per escriure una cançó de country són 3 acords musicals i la veritat."Rose Garden" parla de què s'ha de ser sincer a n'aquest món, i mai prometre que les coses seran fàcils, ja que la vida, mai, absolutament mai, no és un jardí de roses... 

"When you take, you gotta give, so live and let live, 
or let go.

I beg your pardon,

never promised you a rose garden"

De reis i reines

“En el futur, només hi haurà 5 reis al món: els 4 de la baralla i la monarquia britànica”

Faruk I, darrer Rei d’Egipte (1952)