ATB
Antoni Bennàssar Moyà[1]
El
futbol va començar sent un esport, fa temps es va convertir en un espectacle, i
darrerament, el futbol d’elit, és un simple negoci. En tot cas, aquest esport
ha servit de teló de fons de bona part de la meva vida. Des de la racionalitat
més pura, sembla mentida que aquell joc reglat pels anglesos a mitjans del
segle XIX pugui donar per tanta sentimentalitat. Una sentimentalitat que, en el
meu cas, va vinculada al club dels meus amors: l’Atlètic Balears. Seguidor de
l’equip blanc-i-blau de tota la vida; soci des dels 14 anys; directiu durant
més de 10... als voltants de l’Estadi Balear, com es pot observar, hi he passat
bona part de la meva vida. I és més, hi ha hagut èpoques en les quals he estat
més temps a l’Estadi (avui clausurat per ordre governativa) que a ca meva
mateix.
Definir
que és ser baleàric és molt mal de fer. Ser seguidor d’aquell club que formaren
originàriament el obrers de la companyia Isleña
Marítima - Companyia Mallorquina de Vapors (actual Transmediterránea), sota el nom de Mecànic Futbol Club, és molt mal de descriure. He tengut la gran
sort d’haver nascut en el si d’una família treballadora i baleàrica, i
d’haver-me criat al bressol d’un padrí matern que, de ben petit, m’alliçonava dient
que, a l’illa: “...el Mallorca era l’equip dels senyors; el Balears el dels
treballadors; i el Constància, el de la part forana...”. Aquell esperit obrer
que impregnà els orígens de l’Atlètic Balears des dels seus fundadors ha
marcat, sens dubte, la seva història. Ja des de la fundació, la manca de
recursos feu que, allà per l’any 1920, quan va començar a disputar els seus
partits el Mecànic, els seus jugadors
haguessin de fer servir les seves velles granotes de feina retallades com
uniforme de joc, davant la impossibilitat de comprar un equipament adequat per
jugar els partits. Si la pobresa ha estat la nostra primera marca d’identitat, la
segona ha estat la rivalitat amb el Real Mallorca. La rivalitat fou d’origen i
inevitable, si tenim en compte que era el nostre un club format per obrers i
menestrals, que havia de compartir veïnatge esportiu a la ciutat amb un club integrat
majoritàriament per nobles i membres de les classes benestants que, des dels
seus orígens, feren gala del seu monarquisme polític denominant-se “RSD Alfonso
XIII” i que, per accentuació monàrquica, varen arribar a constituir al temps un
equip filial que es feia dir el “Victoria Eugenia”. Ha estat aquesta rivalitat,
no obstant, la que ha permès la supervivència de l’ATB. Hem passat èpoques molt
dures, en les quals nosaltres en arrossegàvem per tercera divisió mentre que
els nostres veïnats jugaven (i perdien) finals de competicions europees. En tot
cas, sempre hem mantingut la flama de l’ATB, entre altres coses, perquè l’ATB
era, i és, necessari per la identitat de molts de sectors socials de Mallorca.
I si un dia, Déu no ho vulgui, el Balears desaparegués, s’hauria sens dubte de
tornar a refundar immediatament, per intentar mantenir vius els valors que
sempre ha encarnat representant a qui representa. Així, els baleàrics ens podem
fer també nostra aquella frase atribuïda a Narcís de Carreras referint-se al
Barça i que digué, en ple franquisme, allò de "nosaltres som el que som i
representem el que representem". Una frase que no diu res, però que tothom
entén.
Durant
generacions, amb un esperit forjat en les derrotes, hem resistit, i ha estat
aquesta resistència el que ens forjat un ADN molt especial. No ens han doblegat
mai, ni han aconseguit fer-nos desaparèixer. Hem tocat molt baix, però sempre
ens hem refet: tenim una mala salut de ferro. El futbol no és l'espectacle del
partit, ni la festa del triomf, el futbol és una realitat molt dura i ingrata
en ocasions. A les victòries tothom s'hi apunta, i, en les derrotes, es sol
deixar als responsables de la institució completament orfes. I la diferència
entre la victòria i la derrota, sol ser, en ocasions, un grapat de
mil·límetres, o l'apreciació subjectiva d'un home vestit de negre (o de vermell,
ara que els àrbitres són multicolors...). En tot cas, fruit d’aquesta
resistència heroica, ara, 95 anys després, comença una nova temporada i
l’elàstica blanc-i-blava tornarà a lluir, hereva de la llavor que sembraren
entre morques un grup d’obrers del Port de Palma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada