Eleccions catalanes 2010

L'anàlisi d'un resultat electoral es pot fer de moltes òptiques distintes. En quant a les eleccions catalanes que es celebraren ahir, el primer que s'ha de destacar és l'aclaparadora victòria de CiU després de 7 anys a l'oposició. Una CiU que s'ha distanciat molt, en quant a la seva direcció, de la CiU de Jordi Pujol. Així, i de manera sorprenent per alguns, molts dels dirigents de CiU han incorporat sense vergonya el discurs independentista en el seu llenguatge polític. A pesar de tot, s'haurà de veure en el dia a dia cap a quin camí es pren, ja que, en moltes d'ocasions, el pragmatisme del govern i la llepolia del poder fan canviar de discurs a més d'un només arribar al càrrec. En quant al tripartit, dir que el PSC-PSOE s'ha pegat una paperina de proporcions històriques. Tal i com deia ahir en el seu esplèndid article previ a les eleccions Josep Ramoneda a El País, el PSC intentava agradar a tothom i no ha acabat agradant a ningú. A més, Montilla va jugar a ser més espanyol que ningú en la seva campanya electoral i el PSC va treure els pitjors resultats de tota la seva història, perdent 226.273 vots. En aquest sentit, molt probablement, el PSC ha estat el boc expiatori en el qual molts de catalans han visualitzat la sentència del TC sobre l'estatut català. La vida "federalista" i de "bon rollo" amb Espanya i el govern de Madrid no ha dut a res, i, per tant, els catalans han dit no de forma clamorosa al tàndem Montilla-Zapatero. El següent daltabaix se l'ha pegat ERC i, en especial, el seu candidat Joan Puigcercós. Si una cosa ha caracteritzat els darrers anys ERC han estat les divisions internes, les successives purgues i escissions. La fuita de Joan Carretero, o la condemna a l'ostracisme de Carod, es poden entendre en clau interna, però no, al meu entendre, per l'electorat republicà. En aquest sentit, s'ha de dit que ERC ha perdut 11 escons i 186.546 vots, una desfeta històrica. En el camp independentista, la gran sorpresa ha estat Solidaritat Catalana per la Independència (SI), una coalició que amb 4 mesos d'existència ha aconseguit 4 escons al Parlament. Veurem cap a on avança aquest moviment, però hauria de ser preocupant per partits més "tradicionals" que experiments con SI o les CUP treguin molts bons resultats, sense quasi mitjans d'inici, a costa d'altres formacions més implantades. Iniciativa per Catalunya ha estat la formació d'esquerres que ha obtingut millors resultats relatius envers els anteriors, superant a ERC en número de vots i convertint-se en la quarta força del Parlament català. L'ecosocialisme té un espai polític molt consolidat al Principat (a imatge i semblança del que passa a altres països europeus) i es sol mantenir estable en les diferents conteses electorals. En quant a la dreta espanyolista, ara els altaveus de Madrid parlen d'un resultat "espectacular" del PP. És cert que ha obtingut els millors resultats de la seva història, però també ho és que no s'ha produït un increment "espectacular". Així, en el pitjor moment polític de ZP,  fent bandera de la xenofòbia i amb una campanya electoral plantejada com unes primàries conduents a La Moncloa, el PP només ha aconseguit pujar un 1,68% dels vots, en concret 67.524 paperetes. Diguin el que diguin els seus acòlits no són resultats per tirar coets, ni molt manco. En quant a les opcions d'extrema dreta, dir que Ciudadanos s'ha mantingut, sent, no obstant superada en escons per SI, cosa que, sens dubte, és un cop moral. I, el més preocupant per jo, és que Plataforma por Cataluña, un partit obertament xenòfob i fomentador de l'odi contra la immigració, ha estat a 6 dècimes d'obtenir tres escons al Parlament català. La crisi, tal i com va passar als anys 30 dels segle XX, fomenta l'odi als vinguts de fora, i aquesta campanya ha estat marcada, precisament, pel discurs contrari a la immigració, dut a terme, en grau diferent, això és cert, però amb un mateix fons, tant per un partit gros com el PP, com per opcions minoritàries i més radicalitzades, com PxC.         

Menors i crisi de parella

Els proppassats 18 i 19 de novembre vàrem celebrar, organitzat per l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor, el ja III Congrés estatal sobre la defensa dels menors a les crisis de parella. En aquesta ocasió m'he de felicitat del número d'assistents, ja que es matricularen 335 persones quedant gairebé cent més sense possibilitat d'assistir-hi per manca d'aforament. Els temes tractats es basaren en dos grans blocs temàtics: la guàrdia i custòdia compartida i la violència en l'àmbit familiar. En quant a la guàrdia i custòdia compartida, s'ha de dir que vàrem triar el tema davant les darreres reformes de la legislació civil foral de Catalunya i Aragó que han prioritzat la guàrdia i custòdia compartida per davant de l'exclusiva. Aquest és un debat que s'hauria d'obrir al meu entendre a les Balears ja que tenim una compilació de Dret Civil propi infradesenvolupada. Crec que la propera legislatura s'hauria d'escometre la redacció d'un codi de família propi a les Illes Balears en el qual la guàrdia i custòdia fos un dels temes prioritaris en el seu desplegament. El Dret Civil propi és un gran desconegut per la gran majoria de població illenca, i es limita a saber-se que existeix pel sistema de separació de bens a l'àmbit matrimonial i per un sistema diferent de legítimes durant el procés successori. Hem perdut una oportunitat d'or, a l'hora de desenvolupar l'autogovern, renunciant a desplegar, tal i com sí han fet a Catalunya, un marc de Dret Civil foral i autònom. En reafirm, en aquest sentit, en la necessitat de redactar un nou Codi de Família durant la propera legislatura en el qual, sens dubte, la guàrdia i custòdia compartia hauria de ser un dels grans temes de debat parlamentari. 

Sobre la felicitat

"L'home que condiciona la seva felicitat al compliment d'un objectiu es fa esclau d'aquest"

Domenico Cieri

A molta de gent, els grans objectius els fan perdre la perspectiva. Aquell que sacrifica la seva vida per un gran objectiu està perdent la partida abans de començar-la. En primer lloc, perquè el camí és més important que la meta i qui s'omple d'infelicitat per arribar a la meta, quan l'aconsegueix, si és que ho fa, se n'adona que travessar la línia no valia tant d'esforç. En segon lloc, que s'ho juga tot a un únic objectiu està posant tot el seu futur en una sola carta, si aquesta li surt girada ho haurà perdut tot.

Crítics i enemics

"Es pot calcular el que val un home pel nombre dels seus enemics, i la importància d'una obra d'art pels atacs que rep"

Gustave Flaubert, en una carta a Louise Colet escrita el 14 de juny de 1853.

L'èxit sol generar enveges i, per tant, crítiques. Cadascú ha de generar es seus propis judicis davant les persones i les obres, amb el mínim d'interferències possibles. Escoltar a tercer a l'hora d'entrar a valorar a tercers sol dur a conclusions errònies.

Ells són la nostra terra

He vist uns homes
de sang afadigada,
ossos humiliats d'enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg.
Aquests homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra

Memòria d'un viatge
Josep Maria Llompart

Parlar den Josep Maria Llompart sempre m'emociona. A més d'un gran poeta, amb una obra desconeguda pel gran públic, Llompart fou, sobretot, un patriota. Defensor acèrrim de la llengua i cultura catalanes a Mallorca, lluitador en contra del gonellisme, difusor dels valors materials i immaterials del nostre País, tots els ciutadans d'aquesta terra l'hauríem de tenir en la memòria. Llompart va passar els primers anys de la seva vida a Galícia, i la castellana fou la seva primera llengua. Aquest fet no fou obstacle, retornat a Mallorca, per conèixer i estimar, amb un enamorament instantani, el patrimoni cultural i històric de la nostra terra. Llompart, que hagués pogut triar dur una vida noble i desarrelada de classe alta, va optar per defensar el patrimoni ancestral de tots els mallorquins. Aquesta defensa divulgativa del que ens és propi, el portava a parlar allà a on se'l convidada, quedant per la memòria la fotografia den Llompart actuant inclús de conferenciant a un acte electoral del PSAN, amb la falç i el martell al seu darrera. Podria parlar durant hores de Llompart, home al que sempre he admirat, però em centraré en el fragment del poema que he publicat en l'entrada. Llompart va saber definir en els versos els autèntics patriotes de la nostra terra, gent de classe baixa, treballadors, pagesos, obrers i menestrals. Gent callada i sofrida que, des de l'anonimat i el dia a dia, són els que han mantingut viva la flama de la llengua, de la cultura i del país. En el passat Blanquerna vaig defensar aquesta tesi, que em va dur a dir que el nacionalisme a Mallorca serà d'esquerres o no serà. Evidentment, les discrepàncies sorgiren de cop amb el representant de UM a la mesa que defensà un regionalisme, dretà, burgés i conservador, que segons ell connectaria molt bé amb votants actuals del Partit Popular. Jo no entenc gaire d'estratègies electorals ni d'estudis de mercat, el que si que sé és de sentiments, i els homes que molt bé descriu en Llompart en el seu poema, de conservadors i burgesos no en tenen res. Superem l'autoodi, i construïm, tot plegats, l'alternativa d'una opció política que representi als homes que mai s'han vistos en la necessitat de dir "la nostra terra", dalt  d'un escenari, perquè ells són la nostra terra.     

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.


Que tinguem sort
Lluís Llach i Grande

A l'hora de parlar de poesia en català, Lluís Llach és, per la seva condició de cantautor, un dels grans oblidats. Lluís Llach és un dels mestres de la poesia musicada, de la lletra convertida en art per obra i gràcia de la música. En aquest sentit vull reivindicar el paper de Llach, a més de pel contingut de la seva poesia, per una trajectòria personal coherent i honrada. A Llach, l'èxit mai el va canviar, i va saber separar la seva trajectòria professional del seu espai íntim i personal. En aquest sentit, els seus silencis musicals, provocats per la retirada a la meditació i la introspecció, han estat una constant en la seva llarga carrera musical. A més, de Llach destacaria una cosa: en un món mercantilitzat, en el qual la persona és tinguda com una mercaderia i un factor de producció, mai ha actuat o s'ha venut a canvi de cobrar uns millors dret d'autor. En un món caracteritzat per l'alienació materialista, ens manquen Llachs, i ens sobra la fredor dels mercenaris dels sentiments.

UM i la llengua estàndard

"No hemos conseguido que nuestra habla sea reconocida. Debemos crear un estándard propio del catalán en Balears"

Marc González, secretari general de UM a Palma dixit (10/11/2010, Ultima Hora, pàg. 24),

Una de mel, i una de sal, com casi sempre a UM. A l'hora que s'oposa a la derogació del Decret de Mínims, UM es suma, per boca del seu màxim responsable a Palma, a les tesis secessionistes en contra de la llengua catalana. El més trist és que que fa vint-i-cinc anys en Jeroni Albertí tenia les coses més clares en matèria lingüística que no els actuals dirigents uemites. La llengua estàndard és un concepte lingüístic que serveix per designar a la varietat, coneguda per tots els parlants, que s'empra en els usos formals de l'idioma. Des de la normativa fabriana, a començaments del segle passat, l'estàndard del català està perfectament fixat. Ara, dins d'una tònica blaverista preocupant, sembla que a la dreta espanyolista del PP se li pot sumar la dreta regionalista de UM, ambdós amb unes tesis secessionistes que semblaven del tot superades, al manco per la ciutadania amb un mínim de cultura.

Blanquerna 2010

Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat de ser convidat a participar a una taula rodona sobre el futur del nacionalisme polític a les Illes Balears. Els meus contertulians eren els representants polítics de PSM, ERC-Illes, Entesa per Mallorca i UM. Jo hi anava en qualitat de persona independent que duu anys lluitant per la unitat de l'esquerra política del PSOE a les Illes Balears. Fent cinc cèntims de la meva intervenció, he de dir que el meu anàlisi partia d'una realitat inqüestionable i no és altre que l'actual fragmentació del nacionalisme progressista a les Illes Balears parteix de les successives escissions que ha patit el PSM. Fins als anys 90, el PSM era la força hegemònica de l'esquerra nacionalista illenca. En els anys 90, fruit d'una escissió del PSM, neix la secció local d'ERC a les Illes Balears. L'any 2005, fruit de l'enfrontament entre els dos sectors del PSM (denominats renovadors i oficialistes), neix Entesa per Mallorca, entitat política creada pels escindits del sector "renovador". ERC mai ha assolit, en solitari, un número de vots suficients per entrar a les institucions. Per la seva part, Entesa, a les passades municipals i autonòmiques, va acabar demanant el vot a Palma pel PSOE i el seu secretari general, Mateu Crespí, es va presentar dins les llistes de UM. Ara, que hem d'afrontar la contesa del 2011, en trobam amb una atomització de 3 partits que integren la denominada esquerra nacional: PSM, Entesa i ERC. Vaig defensar en el seminari Blanquerna que la història política demostra que sempre s'acaba superant l'atomització. Aquesta superació es pot fer per una doble via: o bé per la fusió dels àtoms (és el que va passar, per exemple, amb la creació del BNG, Batasuna, PSOE-PSP, Izquierda Unida, PSA, etc.) o per l'extraparlamentarisme d'aquells que no entren a les institucions. Quedar defora de les institucions implica quatre anys d'ostracisme pràcticament absolut davant la societat, i, després, es fa, sens dubte, molt difícil recuperar-se per futurs comicis. A dia d'avui la sopa de lletres que era l'esquerra política durant la transició ha desaparegut del mapa polític;  i no, no han desaparegut jurídicament ni el PTE, ni la LCR, ni la OIC ni les desenes d'organitzacions maoistes existents en aquells moment. Continuen existint, amb un número reduït de militants i una direcció nomenada, però, a la pràctica, no tenen cap incidència sobre la societat. Aquest és el perill que corren aquells que, des de el maximalisme, no se n'adonen d'una realitat política en la qual la llei electoral i la barrera del 5 %, sens dubte, poden tenir una incidència decisiva en el futur del nacionalisme polític de les Illes Balears en funció de com es tanquin els acords electorals de cara a 2011. Esperem, en aquest sentit, que la superació de l'atomització es pugui fer per un procés de fusió, enlloc de per l'efecte de l'extraparlamentarisme.