Lluita en xarxa

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 21 de febrer de 2006, pàgina 38.

Lluita en xarxa

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

Provenc d´una generació en la qual el terme "PC" era encara símbol revolucionari i acrònim del Partit Comunista. Ara, per a la majoria del jovent, "el PC" és un ordinador personal. En pocs anys el món s´ha transformat, i la tecnologia ha estat el principal instrument que s´ha fet servir per modificar la nostra societat. Així, la irrupció d´Internet ha generat canvis espectaculars en molts d´àmbits, i, especialment, en el polític.
Amb Internet les fronteres s´han vist sobrepassades, gent de continents diversos s´han comunicat diàriament, les idees han corregut, i enormes bases de dades s´han posat en comú de manera universal i gratuïta. A més, la irrupció d´Internet ha coincidit amb un fenomen totalment revolucionari que s´ha conegut amb el nom de globalització. La globalització ha provocat, en el terreny social i econòmic, un autèntic daltabaix. L´explotació que fan les multinacionals dels treballadors als països pobres, els fluxos incontrolats i especulatius de capital, la precarització del treball a les societats occidentals, l´increment progressiu de les desigualtats de classe als països industrialitzats, i la destrucció ecològica a escala planetària, són petits exemples dels efectes adversos de la globalització.
La primera gran concentració del moviment antiglobalitzador es va produir a Seattle (Washington) un 30 de novembre de 1999 per protestar contra la Ronda del Mil·lenni de l´Organització Mundial de Comerç (OMC). Aquella protesta fou convocada de manera espontània mitjançant un instrument nou de lluita ciutadana: Internet. 50.000 persones es reuniren als carrers sense que cap sindicat o partit tradicional no les hagués convocat. Tot s´havia fet de manera planera, en xarxa, sense cap organització ubicada verticalment que "dirigís" els subordinats. Aquella "desorganització organitzada" va desubicar els poders polítics tradicionals. Amb Internet, les fronteres de la mobilització ciutadana davant les injustícies flagrants de la nostra societat havien desaparegut.
El lema de Seattle fou "Think global, act local". Aquesta premissa només es podia aconseguir mitjançant un instrument com la xarxa Internet. Informació és poder, i ara amb Internet la difusió de la informació s´ha popularitzat i democratitzat. Així, amb un ordinador i una connexió telefònica, qualsevol pot difondre idees, opinions, mobilitzar i organitzar moviments de protesta. L´època en què la informació estava controlada pel poder econòmic o polític, i es necessitaven grans mitjans logístic per difondre informacions i emetre ones sonores o imatges, ja ha acabat. Amb una inversió mínima es pot crear una pàgina web que tingui milers de visites diàries. Aquesta és, i serà, la manera com es farà la lluita política al segle XXI. No és estrany, en aquest sentit, que el poder tingui una temor enorme de la Xarxa. Així, el primer que fan dictadures com la Xina és restringir i controlar l´accés a Internet. A més, el gran imperi, els Estats Units, ja està intentant identificar, controlar, rastrejar i emmagatzemar informació sobre les pàgines que visiten els seus ciutadans. Això ha provocat que es generi tota una nova problemàtica jurídica, i s´ha plantejat, a títol d´exemple, la protecció com a dada personal de l´adreça "IP" (número que identifica el nostre ordinador a la xarxa).
Amb Internet qualsevol notícia té accés al món. Una fotografia digital i una cadena de correus electrònics pot fer més mal als poders fàctics de la nostra societat que qualsevol altra cosa. Una denúncia anònima pot destruir la reputació d´una cadena multinacional o destapar un escàndol polític. A més, aquesta lluita es realitza des de la comoditat d´una cadira col·locada a la sala de casa.

El lema de Lenin era que per fer possible la revolució eren necessàries tres coses: conscienciar, organitzar i combatre. Ara, amb Internet, les tres coses són possibles de dur a terme amb més facilitat. Conscienciar difonent de manera planera la informació; organitzar mitjançant la creació de cèl·lules de resistència i protesta difuses de manera horitzontal; i, finalment, combatre fent servir la principal eina de què disposam: la difusió de la informació i els seus efectes sobre l´opinió pública. En aquest sentit, la xarxa no sols és una revolució sinó que és també un instrument revolucionari.

Antoni Bennàssar és professor de Dret Constitucional de la UIB.

Amenaces mafioses

Per sort o per desgràcia m'ha tocat viure a una illa mafiosa i a un poble especialment mafiós: Son Ferriol. La darrera dels meus "amics" ha estat deixar un post públic a la pàgina web de l'associació veïnal a la que pertany amb el contingut que reproduesc. A partir d'ara aniré alerta amb els ganivets, no sigui cosa que me talli.

PS: El mail del "ferrioler" és fals.
PS 2: Els fets estan denunciats al jutjat d'instrucció.

Fecha: 31/01/06
de: UN FERRIOLER
Email: socferrioler@msn.com

Comentario: ANTONI BENASSAR, TOTHOM SABEN QUI ETS, CREANT UNA ASSOCIACIÓ, NO DEIXAREM DE RIURENOS DE TU.

LA POLÍTICA ES UN ARMA DE DOBLE FIL, ALERTA QUE TE POTS TELLAR.

T'ESTAS ENCUBRINT AMB ORGANIZACIÓ SOCIAL I VEINAL, SES TEVAS VERDADERAS ASPIRACIONS, SER UN MÉS A CORT AMB EL P.S.M.

MOLT HABIL, PERO SA GENT NO ES BENEITA COM TE PESABES TU.

El referèndum impossible: confusió enfront de Constitució

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 4 de febrer de 2006, pàgina 42.

TRIBUNA

El referèndum impossible: confusió enfront de Constitució

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

La Llei orgànica 20/2003, de 23 de desembre, fou aprovada amb un gran escàndol al Congrés dels Diputats. Per fer memòria, recordarem que aquella norma castigava amb penes de tres a cinc anys de presó aquells que convocassin un referèndum sense tenir competències per fer-ho. Era una penalització inaudita que tenia per missió evitar que es convocàs un plebiscit "il·legal" al País Basc perquè el poble es pronunciàs, fora dels mecanismes constitucionalment prevists, sobre el procés de reforma estatutària a Euskadi. Si això es feia, Ibarretxe podria ser empresonat, aquest era l´argument esgrimit per incloure al Codi Penal la crida dels ciutadans a les urnes feta per qui no tenia legitimació per fer-ho. Afortunadament, després de les darreres eleccions, les noves Corts espanyoles aprovaren la Llei orgànica 2/2005, de 22 de juny, que eliminava la penalització de la convocatòria il·legal de referèndums. A partir d´aquell moment, l´amenaça de ser empresonat desapareixia.
Es veu que la despenalització ha generat il·lusions referendàries a qui abans demonitzava la institució. Així, els mateixos que no escoltaren milions de veus sortides al carrer per demanar la no participació d´Espanya en una guerra il·legal, ara clamen perquè s´escolti el poble espanyol en referèndum en relació amb l´Estatut català.
El proppassat 26 de gener vaig publicar un article a corre-cuita en aquest mateix diari sobre les falsedats jurídiques en relació amb un hipotètic referèndum sobre l´Estatut català. A dia d´avui, tenint més dades sobre aquest referèndum que es pretén convocar, no em queda més que dir que s´està intentant crear una confusió jurídica a la ciutadania que no és admissible. Així, torn a recordar que l´únic que pot convocar un referèndum consultiu a Espanya és el rei, a proposta del president del Govern, amb l´autorització prèvia del Congrés dels Diputats (art. 92 de la Constitució). Sembla que ara aquest article l´ha assumit l´oposició del Partit Popular i, per tant, han hagut de canviar l´argumentació jurídica inicial, ara afirmen que recolliran signatures per donar suport a una proposició no de llei perquè el president del Govern convoqui un referèndum consultiu amb la pregunta següent: "¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?". Analitzem, passa a passa, aquesta nova proposta de recollida de signatures.

En primer terme, cal explicar que les proposicions no de llei són acords o resolucions de les cambres legislatives en què aquestes manifesten la seva opinió en relació amb un tema. Les proposicions no de llei estan regulades als articles 193-195 del Reglament del Congrés del Diputats i les han de presentar a la Cambra els grups parlamentaris. Per tant, avui mateix el Grup Parlamentari Popular pot presentar una proposició no de llei en què s´oposi al que trobi oportú (bé a l´Estatut català o a qualsevol altre tema), sense la necessitat ni d´una signatura dels ciutadans espanyols. Per això, intentar mesclar la recollida de signatures amb un instrument parlamentari d´ús habitual i freqüent és un absurd jurídic. Un absurd que vol ocultar una dada: que no és possible, tal com s´havia afirmat d´inici, convocar un referèndum espanyol contra l´Estatut català recollint signatures.
La campanya de recollida material de signatures (unes signatures que, tornem a recordar, jurídicament no serveixen per a res) no mostra cap garantia jurídica. Així, basta introduir un nom i un DNI a la web del partit per suposadament signar el suport a la proposició. La comparança de la manca de rigor d´aquest procediment amb les dures exigències que marca la Llei orgànica d´iniciativa legislativa popular per recollir signatures per presentar una proposició de llei ho diu tot.

Finalment, una darrera dada. La doctrina constitucional ha deixat ben clar que si una cosa és fonamental en qualsevol consulta popular és la claredat i el caràcter no tendenciós de la qüestió plantejada. La pregunta formulada en aquesta col·lecta popular de signatures és descaradament ambigua, potencialment acceptable per tothom, i inclou termes, com la igualtat de drets, que estan perfectament salvaguardats a la nostra constitució. Així, almenys en teoria, no se sap ben bé què es demana. Seria d´agrair, almenys, que a l´hora de posar taules al carrer hi hagués la valentia de qui recull les signatures de plantejar els seus posicionaments ideològics de forma clara, i no de manera confusa i descaradament ambigua, com es fa en aquesta ocasió.

(*) Antoni Bennàssar és professor de Dret Constitucional de la UIB.

Entrevista al Diario de Mallorca

Entrevista apareguda el dia 2 de febrer de 2006 al Diario de Mallorca, pàgina 4 del suplement Universitat:

“LA CONSTITUCIÓ ÉS UNA
NORMA JURÍDICA, NO LA LLEI
DE DÉU. TÉ MECANISMES
PROPIS DE REFORMA”
Bennàssar analitza els processos de reforma estatutària.

La majoria de comunitats autònomes
han posat en marxa la reforma
dels estatuts. A Balears, el
procés de reforma es pot dir que
tot just s’ha iniciat, però a altres
comunitats es troba molt avançat,
com és el cas de l’estatut català.
Les informacions que arriben
d’uns sectors o uns altres estan
provocant cert desconcert a la
societat sobre la manera en què
s’han de reformar aquests marcs
legals d’autogovern. Per aquest
motiu, aquesta setmana parlam
sobre la reforma de l’estatut de
Catalunya amb el senyor Antoni
Bennàssar, professor de Dret
Constitucional de la Universitat.
–Sembla que només es parla
d’estatuts?
–Sí, i a més el tema de l’estatut
català ha aixecat molta de polseguera,
especialment si tenim en
compte que, en determanades
ocasions, sembla com si estàs en
vigor, quan realment encara està
en tràmit de reforma.
–Quines passes s’han de seguir
per reformar aquest estatut?
–El procés es divideix en tres fases.
La primera, l’aprovació per part del
Parlament de Catalunya. La segona,
en la qual ara ens trobam, consisteix
en l’aprovació per part de les Corts
Espanyoles; un procés en què sembla
que la majoria de partits polítics
arribaran a una avinetesa per reformarlo,
en un sentit o un altre.
–I la darrera fase?
–Una cop que el text sigui aprovat per
les corts, i per tant pel poble espanyol,
tampoc entrarà en vigor. Perquè això sigui
així, segons el que estableix l’article
151 de la Constitució espanyola, el text
serà votat en referèndum pel poble de
Catalunya, per donar-li, o no, el vistiplau.
–I això de convocar un referèndum
a tot l’estat?
No es pot fer, és una impossibilitat
constitucional, per fer això
de reformar primer allò que
constitució. A més, no podem
des d’un punt de vista de constitucionalitat
de quina manera
una norma que encara no
aprovada. Simplement en l’actualitat
està en tràmit parlamentari
aquest text pot ser retgirat
dalt a baix abans que surti aprovat.
–I si el text no s’ajustàs a legalitat
vigent?
–Es podria presentar un
d’inconstitucionalitat, acompanyat
del suport de 50 diputats o senadors,
tot i que aquest recurs
supondria una suspensió l’entrada
en vigor de la norma
L’estatut entraria en vigor i s’aplicaria
a l’espera del pronunciament
del Tribunal Constitucional.
–S’hauria d’haver començat, primer,
a reformar la Constitució?
–No necessàriament. Tot i
dir que si es vol canviar de
radical els estatuts d’autonomia,
s’haurà de canviar la constitució viceversa.
Però actualment, per aprofitar
al màxim la legislatura, es
un camí paral·lel.
–És necessari fer canvis ?
–La Constitució és una norma jurídia,
no la llei de Déu. Compta
uns mecanismes propis de reforma,
ser aprovada fa quasi 26 anys,
moment històric determinat. Les normes
jurídiques s’han d’adaptar societat
perquè no existeixi una disfunció
entre aquestes dues parts.

Antoni Bennàssar Moyà
Professor de Dret Constitucional de la UIB