ZP i la pena de mort

Zapatero sembla que es vol convertir en el líder mundial de l'abolició de la pena de mort. Per coherència, no obstant, convendria que comencés pel seu Estat i per la seva Constitució, l'espanyola. Així, m'agradaria recordar que la Constitució espanyola de 1978 és de les poques europees que encara inclouen, de forma vergonyosa, la pena de mort en el seu articulat. Per tot això, si en Zapatero vol ser un líder polític coherent, hauria d'impulsar de forma immediata una reforma del text constitucional espanyol enlloc de donar discursos grandiloqüents a l'àmbit internacional.

Educació i Igualtat Social

Article aparegut al diari Ultima Hora el dissabte 20 de setembre de 2008 a la pàgina 45.

Educació i igualtat social

Antoni Bennàssar Moyà[1]

Com cada any, comença a mitjan setembre un nou curs escolar. L’educació, i en especial l’escola, és un dels principals elements conformadors de les característiques bàsiques d’una societat. Així, una de les grans revolucions que ha permès, durant els dos darrers segles, forjar una societat més justa, ha estat la implantació d’un sistema públic i gratuït d’ensenyament a la majoria d’estats del món.

L’avenç que implica que un infant pugui rebre una formació estàndard, al marge de la renda dels seus pares, és un dels pilars bàsics de l’estat social i democràtic de dret. Així, només es pot construir una societat lliure sobre la base de ciutadans formats, i l’existència de l’escola pública com a element bàsic de l’aprenentatge de l’individu és un requisit inexcusable per aconseguir un model social avançat i democràtic. D’aquesta manera, la lluita progressista sempre ha anat encaminada a reforçar dos pilars bàsics de l’estat: l’educació i la sanitat. La sanitat, per evitar que la salut i la vida del ciutadà anés condicionada al seu nivell de renda; i l’educació, per intentar que els ciutadans poguessin tenir uns mínims d’il·lustració que els permetés pensar per si mateixos i no ser simples elements obedients del poder polític o econòmic.

L’educació és un element bàsic per a l’emancipació de l’individu. En aquest sentit convé recordar que l’extensió del sistema educatiu a nous sectors socials fou considerada en el seu moment un element pertorbador i revolucionari. La gran esperança de progrés social dels més dèbils de la societat anava vinculada a la millora dels recursos educatius i a l’aprenentatge. Ja des de final del segle xix, el moviment obrer organitzat creia que un treballador format era un treballador amb més dificultats per patir l’explotació del sistema capitalista. Així, una de les primeres tasques que dugueren a terme les societats obreres decimonòniques fou la recerca de l’alfabetització de les classes populars, comesa que fou una constant al llarg de tot el segle xx. I convé recordar, en aquest aspecte, el paper destacat que tingueren tant les cases del poble socialistes com els ateneus anarquistes i republicans. Foren milers els treballadors que pogueren aprendre a llegir i escriure gràcies a les classes que reberen als centres obrers de començament del segle xx.

La segona meitat del segle xx espanyol es va caracteritzar per la implantació d’un model educatiu basat en un ensenyament bàsic gratuït que era emprat pel règim com a instrument d’adoctrinament polític i unificació nacional. El basc, el gallec i el català quedaren proscrits a l’escola, es depuraren milers de mestres per les seves fílies republicanes i la formació del “espíritu nacional” impregnà els projectes docents. En tot cas, i intentant treure coses bones d’una època negra, convé destacar que a partir dels anys seixanta, i coincidint amb el denominat desarrollismo econòmic, hi va haver tota una generació de ciutadans, provinents de la classe social mitjana baixa, que va tenir la possibilitat d’accedir, per primera vegada, als estudis universitaris. L’increment d’alumnes universitaris i l’augment de l’heterogeneïtat dels seus orígens socials foren, sens dubte, una de les empentes que possibilitaren la caiguda de la dictadura. Recordem, en aquest sentit, que la universitat es convertí, a les acaballes del franquisme, en un dels principals focus de moviments conspiradors antifranquistes.

L’educació universal i gratuïta no tan sols té la seva importància amb vista a la formació d’una ciutadania il·lustrada, conscienciada i crítica, sinó que també és, sens dubte, un dels principals instruments de què disposa l’estat amb vista a la igualtat social dels seus ciutadans. En aquest sentit, la sociologia industrial sol parlar de l’existència de les denominades “passarel·les socials”, que permeten que un individu ascendeixi o descendeixi econòmicament en la jerarquia social. La formació rebuda per un individu no és garantia, però sí que constitueix una base molt important, perquè pugui tenir una vida millor de la que han gaudit els seus pares. En aquest sentit, bona part de la inversió que fa un estat en educació és, indirectament, una inversió en polítiques d’igualtat social. Donar a un infant una bona formació implica possibilitar-li els mitjans necessaris per poder aspirar a aconseguir en un futur i de forma autònoma el seu propi model de vida. M’agradaria destacar, en aquesta línea, que l’escola a la qual va un nin no l’hauria de marcar, ni en sentit positiu ni negatiu, en el seu futur personal i professional. Així, la qualitat de l’ensenyament ha de ser la mateixa independentment de si l’infant va a una escola pública, concertada o privada. Aquest és el gran objectiu que han de garantir sempre, estant a l’aguait, les administracions públiques en l’àmbit educatiu. No es pot consentir, en un estat social i democràtic de dret, que la renda personal dels pares determini una millor o pitjor educació dels fills. I aquesta màxima s’hauria d’estendre també, gradualment, a l’ensenyament secundari i superior no obligatori.

---

[1] Antoni Bennàssar és advocat i actualment és director general de l’Oficina de Defensa dels Drets del Menor del Govern de les Illes Balears.

11 STC

Un any més es celebrar l'onze de setembre. Efemèride de derrotes, es commemora amb tristor a diferents llocs del món la caiguda de Catalunya davant les tropes castellanes i borbòniques de Felip V, la caiguda del govern popular de Salvador Allende a Xile i la caiguda de les torres bessones a Nova York. Aquest any, el Tribunal Constitucional ha volgut sumar una nova derrota a la llista d'efemèrides. Mitjançant una polèmica sentència, ha prohibit que el president d'Euskadi pugui cridar a consulta al seu poble. Es prohibeix una consulta popular que ni tenia caràcter vinculant ni era pròpiament un referèndum. Aquesta decisió ha implicat una nova derrota de la democràcia directa a l'Estat espanyol. Sembla que molts del prohoms de l'Estat pensen que els referèndums els carrega el dimoni, i malament va un poble que s'avesa a ser consultar a les urnes.

La Sentència té perles jurídiques molt sucoses:

La Ley recurrida presupone la existencia de un sujeto, el “Pueblo Vasco”, titular de un “derecho a decidir” susceptible de ser “ejercitado” [art. 1 b) de la Ley impugnada], equivalente al titular de la soberanía, el Pueblo Español, y capaz de negociar con el Estado constituido por la Nación española los términos de una nueva relación entre éste y una de las Comunidades Autónomas en las que se organiza. La identificación de un sujeto institucional dotado de tales cualidades y competencias resulta, sin embargo, imposible sin una reforma previa de la Constitución vigente. En realidad el contenido de la consulta no es sino la apertura de un procedimiento de reconsideración del orden constituido que habría de concluir, eventualmente, en “un nueva relación” entre el Estado y la Comunidad Autónoma del País Vasco; es decir, entre quien, de acuerdo con la Constitución, es hoy la expresión formalizada de un ordenamiento constituido por voluntad soberana de la Nación española, única e indivisible (art. 2 CE), y un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos en virtud del ejercicio de un derecho a la autonomía reconocido por la Norma fundamental. Este sujeto no es titular de un poder soberano, exclusivo de la Nación constituida en Estado.

Com es pot veure, la base jurídica de la STC és clara: no existeix cap realitat diferenciada que no sigui Espanya nació. I Euskadi és, en tot cas, un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos. És a dir, i en resum, que Euskadi existeix degut a què l'ha creat la Constitució espanyola, no degut a què sigui una realitat preexistent a la Constitució i a la pròpia idea d'Espanya. Supòs que tothom, sigui o no jurista, pot entendre l'impacte polític que té un raonament jurídic d'aquestes característiques.

La recerca de feina a través d'internet

Participació a la tertúlia sobre noves tecnologies d'Ona Mallorca. Tema del programa: la recerca de feina a través d'internet.

El més estimat

El Diari de Balears fa una votació sobre quin és el club esportiu més estimat a les Illes Balears. Per ara anam líders nosaltres. La votació es por fer al següent enllaç.

Jaime Primero, ese gran español

Llegesc que Carlos Delgado, batlle de Calvià, ha introduït l'himne espanyol, la marxa de gradaneros, als actes de celebració de l'arribada de Jaume I a Peguera. A més, i com a mesura adjunta, s'ha eliminat (oh, pecat!) Els Segadors del repertori de l'orquestra municipal del consistori calvianer. Aquestes decisions són lògiques en virtut de la particular interpretació de la història que tenen alguns. Així, el proper que ens queda sentir és que Jaume I, un destacat membre de la dinastia borbònica (arrelada, com es veu, des de sempre a Espanya), va desembarcar a Mallorca amb una rojigualda al coll i xiulant l'himne d'Espanya. Espanya, una realitat existent des de la prehistòria, identificada per la llengua castellana, parlada pel bon rei aragonès (que no català), Jaume I (o Jaime Primero, millor, que era com li deien a l'època).

PS. Parlant seriosament, i posats a desmuntar mentides, m'agradaria recordar que Els Segadors no sonen a les Illes arran d'una imposició importada catalanista postconstitucional. L'himne de Els Segadors fou considerat des de començament del segle XX un himne revolucionari cantat amb freqüència per les classes treballadores mallorquines. Era part del repertori de l'orfeó proletari de la Casa del Poble i a la majoria d'actes obrers prefranquistes duts a terme a Mallorca sonava La internacional, Els segadors, La Balanguera, i, en ocasions, La Varsoviana. Hi ha abundant bibliografia sobre aquest tema i, a més, he tengut la sort de què persones (a dia d'avui malauradament ja mortes) que varen viure de primera mà el funcionament de l'enyorada Casa del Poble de Palma m'ho contessin en el seu moment.