31 d’agost 2012

Walter Benjamin

"Marx diu que les revolucions són les locomotores de la història. Però, tal vegada, les revolucions siguin la forma en que la humanitat, que viatja en aquell tren, acciona el fre d'emergència

Walter Benjamin, filòsof (1892-1940), en Tesis sobre la història i altres fragments.


30 d’agost 2012

ORA i drets de les dones

He llegit amb estupefacció la notícia del Diario de Mallorca en la qual es conta que s'han hagut de retirar agents de l'ORA (ordenança reguladora de l'aparcament) de la zona de Pere Garau per incidents protagonitzats presumptament per fidels a la mesquita de la zona. El que més me preocupa del tema és que hagi estat un cas específicament en contra de les dones treballadores. No es pot consentir en un Estat democràtic que es produeixi cap tipus de coacció en contra de les dones, escudant-se en raons culturals, religioses, o ètniques. Me és absolutament igual els motius que s'hagin pogut al·legar però que en la meva ciutat hi hagi hagut dones (i només dones, cal remarcar-ho, que hagin patit atacs pel fet de ser-ho, ja que segons la notícia no s'han produït incidents amb els homes que fan la mateixa feina) em fa empegueir a l'hora que preocupar. No sóc ni he estat mai xenòfob, sinó tot el contrari, però no he consentit mai i no ho faré ara que es violin els drets fonamentals de les dones en cap àmbit i aquí sembla que s'ha produït. Si començam amb barriades allà a on es fan "excepcions" per la composició de la seva població i es fan "tractes especials" estam obrint les portes a la creació de guetos. Les portes del nostre País (Illes Balears - PPCC) han d'estar obertes  a tothom, però amb una condició, que tothom que vengui, sigui de Madrid, Mèrida, Rabat, o Pekín estigui disposat a dues coses: primera; integrar-se a la nostra cultura, llengua i tradicions; i, sobretot, segona; respectar els drets humans. Sinó està disposat a fer-ho, cap càntic multiculturalista em farà canviar el meu pensament contrari a aquestes actituds, i manifestaré el meu rebuig envers a ell, provingui d'on provengui, i li diré ben alt que no és ben rebut a la nostra terra. Qui no estigui disposat a respectar els drets humans no té cabuda entre noltros, ja sigui l'autor de la malifeta mallorquí, espanyol o estranger. I no oblidem mai que el respecte i la dignitat s'ha d'exigir a tothom envers a un mateix. No hem lluitat des de fa 100 anys des de el feminisme a n'aquesta terra per a què després hi hagi treballadores que no puguin fer feina al carrer pel simple fet de ser dones. No ho podem consentir.

16 d’agost 2012

Bauzá pagès/payés

Ja tenim imatge de l'estiu: Bauzá entrant bales d'alfals. Com a fill de pagesos, i orgullós d'haver fet des de petit feina de pagès al camp, aquesta imatge me fa empegueir. Cañellas es va fer una foto amb un tractor, i se'l va conèixer com a "tractorman", ara en Bauzá l'emula i, amb nàutiques, texans, i repentinat, s'ha fet una foto entrant bales d'alfals. Tot aquest tipus d'imatges preparades pels Goebbles de la comunicació governamental creant escenaris propis de Bienvenido Mr. Marshall me fan encendre la sang. Que durant 10 minuts, l'àngel exterminador de la nostra llengua, cultura i tradicions, es llevi la roba italiana per fer-se una foto amb pagesos m'encén la sang, no ho puc evitar. M'agradaria que aquest senyor sapigués que és el camp mallorquí: que hagués patit el que són hores davall un sol de justícia entrant bales de palla, d'alfals o de garba d'avena, unes rabioses pel picor i les altres criminals pel pes. M'agradaria que sapigués com es sent hom amb la coentor del poll dels ametlers després d'un dia de collita. O com es queda l'esquena després d'una jornada de treure patates, tondre ovelles o entrar sacs de gra. El camp no és una foto, el camp és sacrifici i esclavitud, un sacrifici i esclavitud molt llunyada de la imatge bucòlica que ens intenten transmetre en ocasions els llonguets ciutadans de Jaume (o Jaime) III. 

Els pagesos no necessitam fotos, no ens manca propaganda, i, en tot cas, si s'ha de fer propaganda que es faci de la feina callada d'aquells que han deixat la salut, i els doblers, darrera una terra que, fruit de l'especulació dels latifundistes, i d'una insularitat mai compensada, no ha pogut ser darrerament rentable.



  

11 d’agost 2012

Intervenció de Sabino Cuadra, diputat de Amaiur, al Congrés dels Diputats

Algú les havia de dir quatre veritats sense complexes:

"Nosotros, si fueramos españoles, que no lo somos, estaríamos avergonzados de este gobierno... su marca España, es de baratillo, de "todo a cien""

"Ustedes no toman medidas contra los de arriba, porque son de los de arriba"

"Una paisana, mujer y vasca universal, Dolores Ibarruri dijo en su día: No pasareis; y no vais a pasar!"


Universitat: burgesia vs proletariat

L'any 1995 Vázquez Montalbán va escriure un genial article sobre na Dolores Ibarruri, Pasionaria, al diari El País. D'ell, n'extrec una frase, de clara inspiració Gramsciana, sobre l'ensenyament universitari que he repetit mil vegades i que, ara més que mai, en una època brutal d'atacs des de el sector públic, crec que convé recordar:

 "La burguesía renovaba, y renueva, cada cinco años sus cuadros dirigentes en las universidades. El proletariado tuvo que hacer una larga marcha hacia la cultura convencional, pasando por la escolarización, la alfabetización y el descifrar los códigos de la cultura establecida para comprobar hasta qué punto traicionaban sus propias necesidades"


Pasionaria y los mil enanitos

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN

EL PAÍS, 10 / 12 / 1995


Si un personaje histórico español no se merece el todo o la nada es Dolores Ibárruri, Pasionaria, no sólo para las amistades y los afines, sino para medio mundo. Esta hija de mineros carlistas, frustrada maestra de escuela, casi muchacha de servicio, casada con un minero del PSOE que sería uno de los fundadores de base del PCE, representa el prodigio histórico-social de la aparición de los intelectuales orgánicos de la base obrera un siglo después de las primeras escaramuzas de la revolución industrial.
    
La burguesía renovaba, y renueva, cada cinco años sus cuadros dirigentes en las universidades. El proletariado tuvo que hacer una larga marcha hacia la cultura convencional, pasando por la escolarización, la alfabetización y el descifrar los códigos de la cultura establecida para comprobar hasta qué punto traicionaban sus propias necesidades. Por eso la guerra civil sería algo más que una victoria militar y se convertiría en un genocidio cultural contra las vanguardias que más daño podían hacerle al reaccionarismo español: desde los intelectuales más avanzados hasta los intelectuales orgánicos de la clase obrera, convertidos en dirigentes de los movimientos sociales y de los partidos de izquierda, pasando por los maestros de escuela, que habían plantado la cizaña de las ideas de emancipación entre las mieses de la España contrarreformista.
    
Dolores representaba no sólo ese odioso ruido de los proletarios capaces de juzgar la realidad y la historia, sino, además, la no menos odiosa transgresión de la mujer opuesta al prototipo reaccionario femenino y que Franco idealizó en la figura de su propia madre, aquella sufridora doña Pilar, una buena mujer sin duda, que supo asumir con resignación cristiana las veleidades masónicas y faldilleras de su marido.
Militante en un PCE minúsculo, tan desdeñosamente juzgado por Mola en sus memorias, que no se explica el porqué de una guerra civil contra "la hidra comunista" Dolores Ibárruri era mujer de larga zancada que dejaría atrás a su propio marido, en un camino marcado por los hitos de los hijos que enterraba como consecuencia de la miseria y la desatención en la que vivieron las clases populares españolas prácticamente hasta el boom económico que ocuparía la década 1963-l973. Las Memorias de Dolores son extraordinarias para constatar ese medio social que la hizo a la vez posible e imposible, como una excepción que confirmaba la regla de una clase social condenada al silencio y a la resignación de sus mujeres.

En Pasionaria y los siete enanitos he tratado de ofrecer el cuadro de las reacciones de los hombres ante aquella mujer de estatura, en todos los sentidos de la palabra, poco común. Desde la calumnia de los franquistas, que la consideraron una tierra roja, hasta la agresión verbal de algunos camaradas caídos en desgracia, Dolores es el referente de la mujer que no responde a los moldes establecidos. Lo es también para su propio hijo Rubén, aquel niño que aprendió la vida clandestina desde que nació, que se curtió, hiciera sol o lloviera, a las puertas de la cárcel de Madrid, día tras día, esperando que liberaran a su madre, que renunció al estatuto de hijo de dirigente de la República para hacer la guerra civil a los 18 años y que, finalmente, moriría en el asedio de Stalingrado, defendiendo la causa de la libertad y la revolución frente a las tropas nazis. También Rubén vio toda su breve vida condicionada por la excepcional figura de su madre, y se convierte en cierto sentido en el chivo expiatorio de una historia en claroscuro a partir de la guerra civil.

Todos los líderes mundiales que conocieron a Dolores contribuyeron a la construcción del mito y a que la palabra Pasionaria se incorporara al vocabulario universal como sinónimo de mujer que lucha por la emancipación. Hasta muy recientemente, Ángela Davis o Rigoberta Menchú merecieron este apodo por parte de la prensa internacional. El censo de poesía suscitada por Pasionaria es impresionante, sea en verso, Neruda por ejemplo, o Hernández, su gran definidor poético, sea en prosa gracias a un Hemingway que glorificó a Dolores y a Líster. 

También el censo de insultos y de frialdades críticas es impresionante, porque Pasionaria no sólo fue la indiscutible heroína de la España proletaria, sino también la dirigente del PCE y de la Internacional corresponsable, por acción o por omisión, del caso Nin y posteriormente, ya secretario general del PCE, responsable del tenebrismo que cae desde la dirección sobre la esforzada lucha de los comunistas de a pie en el interior de España o en la resistencia de la Europa ocupada.
    
El periodo que media entre su ascensión a la secretaría general y la pérdida factual de tal responsabilidad a finales de los cincuenta, hay que caracterizarlo por las dificultades vividas por un partido que durante la guerra civil no ha preparado el paso a la clandestinidad y que una vez en el exilio se enfrenta a una Segunda Guerra Mundial, a la dispersión de sus principales cuadros, a la feroz represión franquista y a la condición de partido especialmente protegido por la URSS estalinista, en plena paranoia de infiltraciones contrarrevolucionarias.

Creo, sinceramente, que a Dolores le iba admirablemente la tarea de ponerse al frente de las masas, de vivir sus vidas, de darles voz, pero que le venía ancha la responsabilidad de dirigir aquel partido en tal difícil situación aplastada, además, por las consecuencias emocionales de la muerte de su hijo en Stalingrado.

Lo cierto es que la ya vieja dama supo dimitir con dignidad y dejar vía libre a Carrillo y sus muchachos, un grupo de presión de las Juventudes Socialistas Unificadas (JSU). No estaba del todo de acuerdo con su línea, ni con sus procedimientos, pero Dolores fue toda su vida una legitimista del centralismo democrático y por eso se explica que secundara las decisiones de la mayoría, incluso cuando el PCE rompe con la Unión Soviética en 1968, tras la invasión de Praga.
    
También esta lealtad a la norma interna, este legitimismo tal vez de raíces carlistas y de remache leninista, la lleva a asumir sin pestañear, o pestañeando poco, la caída de Carrillo y las sucesiones de Gerardo Iglesias y Julio Anguita. Por entonces ya era una mujer que lo había vivido casi todo, que había pagado sus deudas y enterrado a sus muertos y ese retrato escogido, sin duda idealizado, fue el que le respetó Andrés Sorel en una semblanza pacificadora del personaje como si le diera los últimos sacramentos laicos.
    
Una peripecia de la vida de Dolores llama la atención sobre el todavía no resuelto dilema sobre la prioridad de cambiar la vida y cambiar la historia. Aquellos revolucionarios comunistas esforzados y emancipadores no digerieron nunca bien que una mujer de 40 años tuviera una relación amorosa con un mozo de veintipocos, Francisco Antón. Desde una moral de monjas ursulinas descalificaron una historia de amor probablemente avanzada a su tiempo y que costaría más cara a Dolores que al propio Antón. Pero esta es otra percepción del personaje, la Dolores viva que se ocultó a sí misma en la segunda parte de sus memorias cuando su vida se había historificado y confundido con la historia del PCE.

08 d’agost 2012

Elefant blanc, capitalisme negre

Article publicat al diari Ultima Hora de dia 8 d'agost de 2012, pàg. 28; 

Elefant blanc, capitalisme negre 

Aquests dies hi en cartellera una interessant pel·lícula hispano-argentina: Elefant Blanc, dirigida per Pablo Trapero. La pel·lícula és un homenatge al Pare Carlos Múgica, fundador de la parròquia Cristo Obrero i assassinat l'any 1974 pels feixistes de la Alianza Anticomunista Argentina (La Triple A) sortint de celebrar missa. És una pel·lícula que especialment indicada per tots aquells que partint de l’anticlericalisme tenen una visió primària i estereotipada de l'església, i que desconeixen la història de l'església de base, obrera i esquerrana, que tant a llatinoamèrica com a Espanya, foren i continuen sent, focus de resistència (i esperança) obrera i camperola. El fenomen dels “capellans obrers” neix a França a partir de 1944 de la mà de Henri Grouès, conegut com l’Abbé Pierre o l’ ”Àngel dels Pobres” i s’estén aviat a altres Estats, entre ells, Espanya. En aquest sentit, el màxim exponent visible del moviment de resistència obrera catòlica fou, per ventura, el fenomen que es va donar en el madrileny poblat del Pozo del Tio Raimundo, amb el jesuïta Padre Llanos, al capdavant. Així, José María Llanos fou un exemple màxim d’evolució personal i teològica, ja que va passar d’haver estat director d’exercicis espirituals del dictador Francisco Franco, i capellà del Frente de Juventudes, a arribar a militar en el Partit Comunista d’Espanya i impulsar la fundació de Comissions Obreres. L’església obrera és una església que poc o res té a veure amb les altes jerarquies que porten el purpurat però és, sens dubte, la més propera al missatge comunista de Jesús de Natzaret. En aquest sentit, m’agradaria recordar els tan oblidats evangelis quan diuen “No podeu servir alhora Déu i a Mammon" (Lluc, 16, 13), entès Mammon com a sinònim d’avarícia. Així, per la teologia escolàstica medieval el Mammon evangèlic fou personificat identificat amb el dimoni que actua a través del pecat mortal de l’avarícia (Mammon est nomen daemonis). En aquesta època en què milions de persones pateixen fam i persecució per part del sistema capitalista i de l’aparell de repressió que el sustenta, trob a faltar un missatge pastoral ferma de condemna sorgit des de la jerarquia eclesiàstica. És incompatible declarar-se catòlic i explotar als treballadors, ascendir professionalment a qualsevol preu o acumular riqueses de forma avariciosa. Tan de bo que poguem veure una encíclica social en breu que tracti de forma valenta la problemàtica del capitalisme, i amb una idea, que la meu entendre, hauria de ser clara: l’avarícia capitalista corromp a les persones, i als seus esperits. 


06 d’agost 2012

Voting Rights Act

Tal dia com avui, 6 d'agost, de fa només 47 anys, el president demòcrata Lyndon Johnson signava la Voting Rights Act que permetia als negres poder votar... i avui, Barack Obama, un afroamericà, és president dels Estats Units. Els somnis, amb lluita, esforç i sang, sempre s'acaben aconseguint, per molt que costi aconseguir-los. Avançam, amb estires i arronses, de cap a la igualtat entre els éssers humans. Yes, we can!


05 d’agost 2012

Marilyn...

Avui fa 50 anys que trobaren morta a Norma Jean, més coneguda com a Marilyn Monroe. Marilyn fou, i és, un mite del segle XX. Va morir molt jove, als 36 anys, després d'una vida que no podríem qualificar d'altre forma que no fos de desgraciada. El seu pare fou desconegut i la seva mare la va donar en adopció, sense que s'arribés a consumar la mateixa, passant per orfenats públics i sent criada per diferents famílies d'acollida després de l'internament psiquiàtric de la seva mare. Es va casar per primera vegada als 16 anys i durant un temps, inclús, s'arribà a prostituir a la ciutat de Nova York a canvi de menjar. Norma Jean mai va superar l'abandonament dels seus pares. Així, va afirmar en ocasions Marilyn que la seva única família era el públic. La manca d'estima familiar la va portar a una vida autodestructiva en les seves relacions personals, canviant de forma periòdica d'amant, tant abans com després del seu èxit.

Dos homes marcaren, dins la llarga sèrie d'amants, la seva vida. Per un costat, el que sempre la va estimar, el jugador de beisbol Joe Di Maggio. Per l'altra, a n'el que ella va estimar fora ser corresposta, J. F. Kennedy. La seva mort mai ha estat aclarada i es rumoreja que fou l'FBI qui la va matar degut a la seva relació amb JFK i amb el germà del president a l'hora (Robert Kennedy). Una relació que era duta a terme, amb el consentiment dels dos germans, Marilyn era un divertiment comú. 

Joe Di Maggio no va suportar la gelosia de veure-la amb altres homes, i va acabar el seu matrimoni apallissant a l'estrella rossa platí. De totes formes, mai es deixaren de veure (i estimar) Norma i Di Maggio, i ella acudia amb freqüència a ell quan es trobava en una de les seves fases depressives. L'escriptor Arthur Miller, també la va estimar, molt probablement, tota la seva vida, a pesar d'haver patit les seves infidelitats durant els anys en què estaren casats. Fou la seva única relació estable i Miller adoptà durant el matrimoni el paper de pare, marit i amant al mateix temps. Fou l'avorriment la que va dur a na Marilyn a ser-li infidel amb l'actor casat Yves Montand. Després del divorci amb Miller, el que havia estat el seu amor i suport durant gairebé cinc anys, Marilyn va tocar fons. Di Maggio fou l'únic amb qui va poder comptar i qui la va haver d'enterrar, poc temps després, entre llàgrimes, besades al cadàver, i acusacions als germans Kennedy de la mort de la diva rossa.

James Dean i Marilyn esdeveniren en les icones de les morts joves, en forma de màrtirs de la fama de Hollywood. Andy Wharhol la va convertir, a més, després de la seva mort, en forma de retrat pop, en una icona del segle XX.

Marilyn és un símbol d'una vida autodestructiva, de recerca continuada d'una felicitat que mai va trobar, canviant freqüentment de parella, i intentar aconseguir en el sexe compulsiu un amor que sempre li va faltar i que, quan el va aconseguir (a mans de Di Maggio o Miller) no va saber valorar. Dir, per últim, que en una època en què el que s'estila és un model anorèxic de bellesa femenina, Norma Jean, és el paradigma de la dona que troba en les corbes pronunciades el seu atractiu. Tot un canon de bellesa.

Resistiré, del Gran Wyoming

Malauradament, en Wyoming va ser premonitori amb aquesta cançó. Tan de bo que no s'hagués complit les seves prediccions, però, per la nostra desgràcia, s'estan complint amb amb escreix els pitjors dels presagis...

"Cuando pierda todas las ayudas
cuando no me quede solución
cuando te jubiles de becario
o parado de la construcción.

Cuando te despidan con un beso
en lugar de la indemnización,
cuando al matrimonio entre los gays
llamen matrimonio maricón.

Resistiré aunque me quiten todo,
Aguantaré los años de gobierno del PP
que el telediario de la 1 sea el NO-DO
y que el que mande en mi destino sea de la CEOE.
Resistiré para seguir viviendo
soportare los años de gobierno del PP
aunque el recorte se transforme en un deporte
Resistiré, resistiré.

Cuando no haya ley de dependencia
y paguemos por la educación,
cuando el hospital sea de copago
y te cobren por la transfusión.

Cuando el Gran Hermano sea Mariano
y el superviviente sea yo,
cuando le debamos todo al banco
y aun así nos pidan comisión.

Resistiré otra legislatura
aguantaré los años de gobierno del PP,
a ver que hacen sin poder echar la culpa
de todas las cosas chungas del país a ZP.

Resistiré jodido pero bueno,
soportare los años de gobierno del PP,
solo por ver como nos sacan de la crisis:
Resistiré, resistiré."