La medalla

Aquesta setmana s'ha produït un nou escàndol en relació a l’expresident Aznar. Així, la Cadena Ser ha publicat les factures que demostren que s’han destinat a prop de 700.000 € de doblers públics per promocionar la medalla que, a títol individual, volia aconseguir el gran amic de George Bush el senyor Aznar. A més de consideracions morals i polítiques, prou òbvies, aquests fets també poden tenir serioses conseqüències jurídiques. D’aquesta forma, molt probablement, s’hauria pogut cometre un delicte de malversació de cabdals públics a més d’un delicte de falsedat documental. Con dic, fets prou greus i que necessiten una ràpida resposta per part de les autoritats judicials i polítiques.

Els papers del senyor Aznar

L’ex–president  del Govern espanyol, José María Aznar, ha fet unes importants declaracions a l’emissora colombiana Ràdio Caracol. Així, el dirigent popular ha insinuat que se n’havia  duit a casa seva documents secrets en relació als atemptats de dia onze de març. La notícia l’ha recollida en aquests termes el diari electrònic Vilaweb:

L'ex-president espanyol, José María Aznar, admet que es va endur documents del CNI: L'ex-president espanyol, José María Aznar, ha admès que es va endur documents del CNI referents a la investigació de l'11-M. Aznar ha fet aquestes declaracions en una emissora de ràdio colombiana, Radio Caracol.

De confirmar-se, això és un acte gravíssim. El senyor Aznar estaria cometent un delicte penal. Esperem que la fiscalia es posi en marxa i aclareixi els fets, processant, si es necessari, a  l’ex–president. Al marge de les conseqüències jurídiques que suposa un robatori de documentació oficial i secreta hi ha una qüestió ètica–política de major substància. De ser veres les seves declaracions, l’actuació del polític popular implica una visió patrimonialista del càrrec públic. Això és impensable en democràcies avançades. Però aquí, en assumptes de papers, ja en tenim tradició: qualcú se’n recorda ara de la vergonya del papers de la Fundación Francisco Franco? Per quin motiu els papers oficials d’un ex–cap d’Estat han d’estar en mans d’una fundació feixista? S’imaginen que el papers oficials d’Adolf Hitler estassin en mans d’una fundació neonazi? Bé, la resposta la va donar en Manuel Fraga fa quaranta anys en una campanya publicitària: Spain is different!

PS Pels despistats, posso l’article del Codi Penal del 1995 que seria d’aplicació al senyor Aznar si fos processat:

Artículo 413.

La autoridad o funcionario público que, a sabiendas, sustrajere, destruyere, inutilizare u ocultare, total o parcialmente, documentos cuya custodia le esté encomendada por razón de su cargo, incurrirá en las penas de prisión de uno a cuatro años, multa de siete a veinticuatro meses, e inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de tres a seis años.

Un govern i un bordell

Malauradament, i una vegada més, les Illes Balears han tornat a ser notícia a tots els mitjans de comunicació estatals. Fa uns mesos, una delegació de alts dirigents polítics balears (encapçalats per en Jaume Matas) anaren a Moscou de viatge oficial, teòricament per a potenciar el turisme balear. Després, es presentaren com a despeses derivades del viatge, a cobrir pels fons públics, set entrades a un conegut bordell de la capital russa. De confirmar-se els fets, i segons sembla estan més que confirmats, es un escàndol majúscul. Jurídicament es tracta d’un presumpte delicte de malversació de fons públics. Políticament es un acte que demostra la manca de respecte dels que ho cometeren en relació al càrrec que ocupen i la representació que ostenten. Moralment és un indecència. La prostitució, en la majoria de casos forçada, és la major denigració que pot patir un ésser humà. Normalment va acompanyada de bandes mafioses, de tracta de blanques, de drogues i negocis bruts. Bé doncs, molt probablement els nostres servidors públics anaren a gaudir d’aquest gran “món” i passaren la factura per a què la paguéssim nosaltres...

PS:

Enllaç al bordell
Llibre de visites del bordell (hi ha signat qualque mallorquí).

ERC-PSM

Avui, a Palma, Esquerra Republicana de Catalunya ha proposat al PSM constituir una federació que aglutinàs ambdos partits amb l’objectiu de poder plantar cara al bipartidisme PP-PSOE. ERC sap ben bé el que fa. El PSM es troba en un dels seus pitjors moments de la seva història. Així, duu tres eleccions seguides perdent una sagnia insuportable de vots. A més, la generació de dirigents (Sampol, Morro, Serra) que havien duit el partit als seus millors resultats electorals s’ha retirat de la vida pública. A tot això, els seus substituts (Muñoz, Nanda Ramon, Mascaró...) no donen, ni prop fer-s’hi, la talla política necessària. I per afegitó, es presenta a curt termini un Congrés amb tres sectors del partit confrontats (per motivacions personals) i amb una absència de debat ideològic notable. Dins d’aquest riu revolt, ERC ha emès una OPA (per fer servir termes borsaris) a les bases del PSM. Si la direcció del PSM rebutja l’oferta republicans, i no té una justificació coherent, es pot tornar a produir el mateix resultat que va esdevenir a les passades eleccions europees (un pas en massa de votants i militants d’un partit a l’altre). La situació, sobretot pel PSM, és ben difícil.

ERC i l’assemblearisme

Una de les gran diferències que històricament han existit entre els partits de dreta i els d’esquerra s’havia situat en el sistema de participació de la militància en les decisions del partit. Així, l’esquerra havia vingut fonamentada en un esquema assembleari i participatiu de les bases del partit en les decisions de transcendència que poguessin afectar a la formació. Així, l’història socialista s’ha forjat sobre interessants i conflictius congressos. Podríem recordar, en el segle XIX, el Congrés d’Efurt que marcaria el futur del l’SPD alemany i del socialisme en general. També hem de citar el II Congrés del Partit Socialdemòcrata Rus, celebrat l’any 1903, que culminaria en l’escissió del partit en bolxevics i menxevics. El PSOE tingué en el Congrés de Suresnes una renovació essencial que possibilità la seva renaixença després de quaranta anys d’ofuscació.

Bé doncs, aquest cap de setmana ERC ha celebrat el seu congrés i ha estat força polèmic. El caporals del partit volien imposar que a partir d’aquest congrés els pròxims que es celebressin no fossin per un sistema assembleari, sinó que estassin conformats per delegats. Això suposaria que no hi poguessin participar al congrés tots els militants que ho volguessin, sinó que només tinguessin accés, veu i vot els delegats triats prèviament en eleccions o assemblees primàries. Dissabte, contra tot pronòstic i després d’un profund debat, les bases del partit han tomat la iniciativa de la cúpula directiva. Així, per 628 vots front a 498, els pròxims congressos continuaran sent conformats per assemblees de militants. Com element simbòlic, l’esmena de rebuig als delegats la va defensar un militant anònim i sense cap sou ni càrrec: Marc Marsal. A més, i com instrument d’aprofundiment democràtic, s’ha establert que els càrrecs de president i secretari general seran elegits mitjançant sufragi universal. I com afegit, un 10 per cent dels afiliats podran convocar referèndums sobre els grans temes que afectin al partit. D’aquest forma, i en una època en què les direccions dels partits fan el que volen, ERC continua, seguint la seva vella tradició esquerrana, en una actitud anormalment democràtica i partitipativa.

El Gran Germà als USA

Els Estats Units han posat en marxa un programa per a què els ciutadans s’espiïn i denunciïn mútuament. L'espionatge va vinculat a la conducció i es pot veure l’inici del projecte a n'aquesta web. La revista Time se n'ha fet resò. Tot això m’ha recordat la novel•la d’Orwell 1984. Així, anem cap una societat totalment vigilada. Vigilada per mitjans tècnics (l’informàtica és una gran eina) i vigilant-nos uns als altres sota el un gran germà tuïtiu. Es veu que Bush és un gran deixeble de n’Stalin. Qui ho havia de dir!