28 de setembre 2004

Els primers pressupostos del PSOE

En aquests moments s’estan negociant els suports parlamentaris dels que podrien ser els primers pressupostos d’esquerres que s’aprovaran en els darrers vuit anys. S’ha de tenir present que la Llei de Pressupostos és, sense cap dubte, la llei més important que adopta el Congrés al cap de l’any en el terreny econòmic. Recordem que l’article 143 de la Constitució estableix, en el seu article 134, el següent:
Article134
1. Correspon al Govern d’elaborar els pressuposts generals de l'Estat, i a les Corts Generals d’examinar-los, esmenar-los i aprovar-los.
2. Els pressuposts generals de l'Estat tindran caràcter anual, inclouran la totalitat de les despeses i els ingressos del sector públic estatal i s'hi consignarà l'import dels beneficis fiscals que afectin els tributs de l'Estat.[...]

Així, tots els projectes polítics del pròxim any, passen per les partides que s’incloguin als comptes públics. Des de el possible tancament d’Izar, fins als doblers de què disposarà la Casa Reial pel Príncep i na Letizia. D’aquesta forma, la negociació d’aquestes setmanes serà cabdal pel futur de l’Estat. I es dóna una situació prou curiosa. Un polític neoliberal, com en Solbes, s’ha de seure amb forces d’esquerra alternativa com ERC i IU. Això, en més de vint-i-cinc anys de Constitució, no havia esdevingut mai. S’ha d’agrair enormement que el president Zapatero hagi actuat, prioritzant la negociació amb l’esquerra parlamentària, de manera antitètica del que fes l’expresident González fa dotze anys. Hem de recordar que Felipe preferí fer un pressupostos amb CiU durant quatre anys, que pactar-los amb IU. Una de les conseqüències d’aquest pacte de la dreta regionalista amb els socialdemòcrates encara les petim ara: la creació de les ETTs (Empreses de Traficants de Treballadors, en terminologia sindical).


19 de setembre 2004

El català a la nova Europa

Aquest dies hi ha hagut una forta polèmica en relació al no reconeixement del català a la Unió Europea. A més, i en un lloable intent d’oficialització duit a terme pel Govern del PSOE, s’ha generat una situació força curiosa en quant a la denominació de la llengua. Anem per parts. En primer lloc s’ha de dir que el no reconeixement del català a la Unió és una conseqüència lògica. Una conseqüència fruit d’un model d’Europa que s’ha construït sobre els Estats i no sobre els pobles i nacions. A més, hem de fer esment al fet que han conviscut al si de la Unió Europea Estats respectuosos amb les seves diverses realitats nacionals (v. gr. Bèlgica o Alemanya), amb altres centralistes, jacobins i totalitaris (v. gr. França i Gran Bretanya). És normal que, amb aquests precedents, l’actual Unió depreciï a catalans, bascos, bretons, gaèlics, i tants d’altres. Una altra qüestió és en relació a la polèmica català–valencià i la petició feta per Govern espanyol a la Unió. S’ha de dir que el PSOE ha actuat en aquest assumpte de manera correcta. Així, ara s’està pagant de manera molt cara una errada que prové dels anys setanta, de la transició i de la famosa batalla de València. Si s’ha reconegut i mantingut jurídicament una barbaritat com és la secessió lingüistica del català, o s’ha de canviar l’actual Estatut d’Autonomia valencià o s’ha de ser conseqüent i defensar, també a Europa, aquesta aberració científica.


11 de setembre 2004

Onze de setembre

Avui, és una efemèride especial en el si del pensament i de la història política. L’onze de setembre és una data destacada entre les destacades. Pels desmemoriats, recordem que cada onze de setembre es commemoren tres esdeveniments que, tenyits de sang, han marcat l’estructura política de la nostra societat. El primer onze de setembre al que hem de fer esment fou el de l’any 1714. Aquell dia, les trobes castellano–franceses de Felip d’Anjou entraren a Barcelona acabant amb les llibertats del poble català. El mallorquins, caparruts com sempre, aguantàrem fins a l’any 1715. L’altre onze de setembre fou el de 1973. Aquell any, a Xile, les tropes comandades per Augusto Pinochet i dirigides per la CIA i els Estats Units, acabaren amb l’esperança de construir el socialisme amb llibertat sobre una democràcia parlamentària burgesa. Salvador Allende fou la seva principal víctima, junt a més de vint-i-tres mil ajusticiats pels repressors feixistes. Per últim, el darrer «onze de setembre» és més recent. Fou el de l’any 2001. Un grup de terroristes islamistes atacaren les torres bessones de Nova York i el Pentàgon. Allà començava, pròpiament, el segle XXI. Un segle que ha partit marcat per la por, la repressió i la retallada de llibertats. La lluita antiterrorista ha servit d’excusa a la dreta neoconservadora per convertir els ciutadans en súbdits. Esperem que, com a darrera esperança, hi hagi qualque any un onze de setembre que serveixi per iniciar una nova etapa de llibertat, igualtat i justícia social entre els homes.

01 de setembre 2004

Homenatge republicà

Aquesta setmana passada es va fer, per part de l’ajuntament de París, un homenatge als republicans que varen alliberar la capital francesa del jou nazi el 24 d’agost de 1944. S’han hagut d’esperar poc més de cinquanta per aquest merescut reconeixement. Així, es de recordar l’oposició de la dreta gaullista francesa contra tot homenatge a uns soldats que, a més de republicans, eren majoritàriament comunistes. Bé, al marge del fet puntual de l’acte d’ofrena, vull destacar una anècdota que m’ha fet escriure aquestes línees. Vaig veure el Telediario del migdia (cosa no habitual amb jo) precisament el dia que era notícia l’homenatge dut a terme a París. A l’esmentat programa, el presentador, va donar la informació de la següent forma:

«Homenaje del Ayuntamiento de París a los españoles que liberaron la ciudad del dominio nazi [...]»


Quan vaig sentir això em vaig quedar amb la boca oberta. Sabia que hi havia un desconeixement–manipulació de la història recent, però no m’esperava que s’arribés a n’aquests extrems. I perquè afirmo rotund això? Anem a veure; els que alliberaren París, no eren espanyols, eren republicans que havien nascut a l’Estat espanyol. Pel que no ho sàpiguen, uns dels primers decrets repressors que va aprovar en Franco i els feixistes després d’haver guanyat la guerra fou un que va llevar la nacionalitat espanyola als «rojos» que s’havien exiliat. Així, el republicans exiliats eren jurídicament apàtrides. I això no fou un fet baladí o anecdòtic ja que, a títol d’exemple, els nazis es justificaren en aquesta falta de nacionalitat per assassinar a milers de republicans als camps de concentració, Mathausen al cap davant. Si llavors l’Estat espanyol els va negar la nacionalitat, governés qui governés, ara no ha de pretendre reclamar la seva obra. Una tasca bèlica resistent que fou una contribució a la República i a la lluita antifeixista sense cap intenció d’espanyolitat (els nacionales eren els altres). A més, s’ha de recordar que el primer tanc que va entrar al París alliberat es deia Gernika, i estava pilotat per gudarris del Partit Nacionalista Basc, però això ja és una altra història.