Madrid 2012, us n'enrecordau?

Les hemeroteques són molt dures. Poca gent s'enrecorda, ara que han començat els jocs olímpics de Londres, que ens gastàrem desenes de milions d'euros en la candidatura de Madrid 2012. Us imaginau quin caos hagués estat organitzar uns jocs olímpics en un Estat que no té ni per pagar les nòmines? Després de la candidatura de Madrid 2012, es gastàrem una altra fortuna de doblers públics en la candidatura de Madrid 2016, i ara encara estam pagant per aspirar a Madrid 2020... Tot surrealista i simbòlic d'un Estat que ha viscut per damunt de les seves possibilitats i amb una mentalitat de nou ric que era insostenible. De totes formes, i per molt que ho vulguin imitar, he de dir als espanyols que mai el Madrid actual podrà repetir la màgia de la Barcelona 92, per molt que li donassin l'organització d'uns jocs olímpics: Botella no és Maragall; Esperanza Aguirre no és Pujol, i Gallego&Rey no són en Mariscal...

Crepúsculo i els tòpics patriarcals

Kristen Stewart, de 22 anys, ha enganyat a la seva parella, l'actor Robert Pattinson, actualment per ventura el més desitjat per les nines, i no tan nines, de mig món, amb Rupert Sanders, director de 44 anys, casat i amb dos fills. Sembla que Pattinson estava apunt de fer pública les noces amb Stewart quan s'ha descobert la infidelitat. Ni Crepúsculo queda aliè als tòpics de comportament patriarcal que sobreviuen per damunt del pas de les generacions i de l'avanç de la dona en tots els àmbits. Supòs que acudint a les fonts clàssiques del nostres padrins, podríem dir que de la mateixa manera que hi ha dones que han nascut amb l'objectiu de ser "senyores de...", n'hi ha que, per pròpia voluntat, no passaran mai de ser "queridas" d'un home casat, tot i que podrien aspirar a molt més (Stewart n'és un cas clamorós...). Digne d'estudi antropològic, tot plegat. A més, he dir que a mi sempre m'han interessat des de una perspectiva psicològica les tendències autodestructives (i no vull dir que aquest sigui el cas, que quedi clar…). Així, hi ha persones que fugen de la felicitat i això és un fenomen curiós i incomprensible des de una perspectiva "racional" (tot i saber que en matèria de sentiments la "racionalitat" no sol ser freqüent). D'aquesta forma, hi ha gent que quan té una situació d'estabilitat laboral, sentimental, o vital en un sentit general de forma aparentment incomprensible ho envia a norris fora saber perquè, i comença, un cop i un altre, un cercle que sempre acaba en viciós i autodestructiu.

Elefant Blanc

Ahir vaig tenir l'oportunitat de veure una meravellosa pel·lícula, Elefant Blanc. És un homenatge al Pare Carlos Múgica, fundador de la parròquia Cristo Obrero i assassinat pels feixistes de la Alianza Anticomunista Argentina (La Triple A) l'any 1974 sortint de celebrar missa. És una pel·lícula que recoman especialment per tots aquells que tenen una visió primària i estereotipada de l'església, i que desconeixen la història de l'església de base, obrera i esquerrana, que tant a llatinoamèrica com a Espanya, foren i continuen sent, focus de resistència obrera i camperola. En aquest sentit, la història i ambientació de la pel·lícula me va recordar molt el Pozo del Tio Raimundo, i el paper dels jesuïtes en la lluita obrera dels anys 70, amb el seu cap visible, el Padre Llanos, al capdavant. És una església que poc o res té a veure amb les altes jerarquies que porten el purpurat però és, sens dubte, la més propera al missatge comunista de Jesús de Natzaret. Quanta diferència amb els cardenals que ordenen, a dia d'avui, a la policia desnonar als que empren les catedrals per protestar contra les injustícies del capitalisme. 

"Señor, perdóname por haberme acostumbrado a chapotear en el barro. Yo me puedo ir, ellos no. Señor, yo puedo hacer huelga de hambre y ellos no, porque nadie puede hacer huelga con su propia hambre. Señor, quiero morir por ellos, ayúdame a vivir para ellos. Señor, quiero estar con ellos a la hora de la luz".

(Oració del Pare Múgica)

Justícia argentina i psiquiatria espanyola

S'han hagut d'esperar moltes dècades. Hi ha hagut moltes llàgrimes vessades i molt de sofriment, però finalment s'ha fet justícia i el dictador feixista argentí Jorge Rafael Videla ha estat condemnat a cinquanta anys de presó per robar nins durant la seva dictadura. La dictadura argentina va acabar amb la desaparició de més de 30.000 persones, la majoria assassinades i llançades a l'Oceà des de avions militars. Dins aquesta tàctica repressora es robava els nins a les detingudes i se'ls entregava a famílies de dretes afins al règim. Així, s'intentava "extirpar" a aquelles criatures de les seves malignes mares marxistes. Aquesta tàctica ja la va començar anys abans el franquisme, sobre la teoria "científica"del psiquiatra Antonio Vallejo Nájera, i la seva teoria de què el marxisme era una malaltia mental que incapacitava per criar un fill. Així, Vallejo Nájera va començar els seus "estudis" amb 50 mares preses a Málaga per la seva ideologia esquerra. Part de les seves conclusions foren aquestes:

"La idea de las íntimas relaciones entre marxismo e inferioridad mental ya la habíamos expuesto anteriormente en otros trabajos. La comprobación de nuestras hipótesis tiene enorme trascendencia político social, pues si militan en el marxismo de preferencia psicópatas antisociales, como es nuestra idea, la segregación de estos sujetos desde la infancia, podría liberar a la sociedad de plaga tan terrible"

Com es veu el feixisme ha estat, per ventura, una de les pitjors pestes ideològiques de la humanitat (únicament seguida de prop per l'estalinisme), i ha comès crims que fan dubtar de la pròpia naturalesa humana dels seus autors, ja que prendre a una mare un fill per motius ideològics és una de les pitjors crueltats que es poden haver d'afrontar. De totes maneres, veig la notícia amb enveja ja que allà es jutge als responsables, encara que sigui amb anys de retard, i aquí, per contra, els "nostres" assassins estan gaudint a vorera de mar de suculentes pensions de jubilacions i del botí econòmic acumular. A Argentina la Llei de "punto final y obediencia debida" s'està convertint en paper banyat; aquí l'amnistia i la transició blindaren a tots es assassins franquistes. En tot cas, enhorabona al poble argentí en general i, en especial,a les "abuelas de la Plaza de Mayo" que tantes llàgrimes han vessades. Argentina camina de cap a la democràcia, aquí estam encara molt lluny d'assolir-la.