Dúiem 33 anys esperant una reforma constitucional. La única reforma que havíem vist en aquest temps de la Constitució fou la introducció durant el mes d´agost de l´any 1992 de les paraules "i passiu" a l´article constitucional (13.2) que regula el sufragi dels ciutadans comunitaris a Espanya. Bona part de la població espanyola, per la nostra edat, no poguérem participar en el procés constituent. Per afegitó, quan plantejàvem assolida la majoria d´edat la possibilitat de canvis en profunditat del pacte constituent érem acusats ràpidament, com a mínim, de revolucionaris, recordant-nos immediatament que es necessitaria sempre el consens bipartidista del PP i el PSOE, degut al sistema de majories del Títol X de la Constitució, per poder plantejar qualsevol reforma. A més, i des de una perspectiva eminentment política, durant molt de temps, quan es parlava d´una possible reforma constitucional més d´un responsable polític es posava les mans al cap proclamant el caràcter inamovible, i gairebé sacrosant, del text constitucional. Semblava que reclamar la reforma de la Constitució espanyola era una espècie de sacrilegi, i els qui ho fèiem érem sovint acusat d´heretges. Amb l´arribada, ara fa 7 anys, de José Luís Rodríguez Zapatero a La Moncloa aquests discursos es moderaren un poc, començant-se un debat, més tècnic que polític, sobre la possible reforma de la Constitució. És més, Zapatero es proposà, durant la seva primera legislatura, reformar la Constitució en quatre àmbits: la successió a la Corona, la inclusió del nom de les Comunitats Autònomes, la reforma del Senat, i la inclusió a la Constitució espanyola de la Constitució europea. Amb aquesta finalitat es va sol·licitar un acurat dictamen al Consell d´Estat, presidit en aquells moments pel catedràtic de Dret Constitucional Francisco Rubio Llorente. L´informe resultant, de 358 pàgines i una gran precisió tècnica, es va fer públic i va començar a ser divulgat pel seu debat polític. Després d´això, gairebé res més es va saber. El PP es va manifestar públicament en contra de la reforma del Senat i del Títol VIII de la Constitució (el que regula les autonomies) a l´hora que estava disposat a "negociar" la successió a la Corona i el tema de la Constitució europea. Tot plegat va acabar oblidat i ple de pols als arxius, tant la reforma constitucional espanyola, com la non nata, i mal denominada, Constitució europea.
Ara hem estat molts els que ens hem aixecat, un bon dia, totalment sorpresos quan se´ns comunica que, davant les peticions d´Alemanya i França, el PP i el PSOE han pactat de manera imprevista reformar la fins ara fossilitzada Constitució. A més, el pacte bipartidista de reforma s´ha consumat en menys de 24 hores, incloent a la reforma únicament la limitació del dèficit públic. Se´ns comunica, a més, que la reforma es farà mitjançant una proposició de llei, pel procediment d´urgència i lectura única. És a dir, furtant el màxim possible el debat parlamentari. Per afegitó, i com és obvi, se´ns diu que ni parlar-ne de sotmetre la reforma a referèndum per part del poble espanyol. Seria massa extens entrar ara en el fons de la reforma, però, centrant-me només en les formes, crec que és totalment inoportú la manera amb la qual s´ha plantejat aquesta reforma. Si durant 33 anys no se´ns ha deixat piular sobre el pacte constitucional, ara és inacceptable que, sense debat públic, i a petició d´Estats estranger, se´ns obligui a haver de menjar-nos una reforma aprovada per unes Corts apunt de dissoldre, sense cap tipus de debat sobre el fons de la mateixa i furtant al poble de decidir en referèndum sobre què n´opina de tot plegat.
