Reforma constitucional exprés

Article publicat al Diario de Mallorca d'avui dia 7 de setembre de 2011, pàgina 26:

Reforma constitucional exprés

ANTONI BENNÀSAR MOYÀ 

DOCTOR EN DRET PÚBLIC 

Dúiem 33 anys esperant una reforma constitucional. La única reforma que havíem vist en aquest temps de la Constitució fou la introducció durant el mes d´agost de l´any 1992 de les paraules "i passiu" a l´article constitucional (13.2) que regula el sufragi dels ciutadans comunitaris a Espanya. Bona part de la població espanyola, per la nostra edat, no poguérem participar en el procés constituent. Per afegitó, quan plantejàvem assolida la majoria d´edat la possibilitat de canvis en profunditat del pacte constituent érem acusats ràpidament, com a mínim, de revolucionaris, recordant-nos immediatament que es necessitaria sempre el consens bipartidista del PP i el PSOE, degut al sistema de majories del Títol X de la Constitució, per poder plantejar qualsevol reforma. A més, i des de una perspectiva eminentment política, durant molt de temps, quan es parlava d´una possible reforma constitucional més d´un responsable polític es posava les mans al cap proclamant el caràcter inamovible, i gairebé sacrosant, del text constitucional. Semblava que reclamar la reforma de la Constitució espanyola era una espècie de sacrilegi, i els qui ho fèiem érem sovint acusat d´heretges. Amb l´arribada, ara fa 7 anys, de José Luís Rodríguez Zapatero a La Moncloa aquests discursos es moderaren un poc, començant-se un debat, més tècnic que polític, sobre la possible reforma de la Constitució. És més, Zapatero es proposà, durant la seva primera legislatura, reformar la Constitució en quatre àmbits: la successió a la Corona, la inclusió del nom de les Comunitats Autònomes, la reforma del Senat, i la inclusió a la Constitució espanyola de la Constitució europea. Amb aquesta finalitat es va sol·licitar un acurat dictamen al Consell d´Estat, presidit en aquells moments pel catedràtic de Dret Constitucional Francisco Rubio Llorente. L´informe resultant, de 358 pàgines i una gran precisió tècnica, es va fer públic i va començar a ser divulgat pel seu debat polític. Després d´això, gairebé res més es va saber. El PP es va manifestar públicament en contra de la reforma del Senat i del Títol VIII de la Constitució (el que regula les autonomies) a l´hora que estava disposat a "negociar" la successió a la Corona i el tema de la Constitució europea. Tot plegat va acabar oblidat i ple de pols als arxius, tant la reforma constitucional espanyola, com la non nata, i mal denominada, Constitució europea. 

Ara hem estat molts els que ens hem aixecat, un bon dia, totalment sorpresos quan se´ns comunica que, davant les peticions d´Alemanya i França, el PP i el PSOE han pactat de manera imprevista reformar la fins ara fossilitzada Constitució. A més, el pacte bipartidista de reforma s´ha consumat en menys de 24 hores, incloent a la reforma únicament la limitació del dèficit públic. Se´ns comunica, a més, que la reforma es farà mitjançant una proposició de llei, pel procediment d´urgència i lectura única. És a dir, furtant el màxim possible el debat parlamentari. Per afegitó, i com és obvi, se´ns diu que ni parlar-ne de sotmetre la reforma a referèndum per part del poble espanyol. Seria massa extens entrar ara en el fons de la reforma, però, centrant-me només en les formes, crec que és totalment inoportú la manera amb la qual s´ha plantejat aquesta reforma. Si durant 33 anys no se´ns ha deixat piular sobre el pacte constitucional, ara és inacceptable que, sense debat públic, i a petició d´Estats estranger, se´ns obligui a haver de menjar-nos una reforma aprovada per unes Corts apunt de dissoldre, sense cap tipus de debat sobre el fons de la mateixa i furtant al poble de decidir en referèndum sobre què n´opina de tot plegat.