30 de gener 2013

Atocha, 36 anys

Article publicat a la pàg. 24 del Diario de Mallorca de dia 30 de gener de 2013:

Atocha, 36 anys
Antoni  Bennàssar Moyà

El passat 24 de gener es complien 36 anys de la matança dels advocats laboralistes d’Atocha. Un escamot de terroristes d’extrema dreta, encapçalat pel militant falangista i Secretari del Sindicat Vertical del Transport de Madrid, Francisco Albadalejo, mataven, a les 22:30 hores d’aquell 24 de gener de 1977, a sang freda, a 5 membres del despatx d’advocats laboralistes situat al Carrer Atocha número 55 de Madrid. Moriren sota les bales feixistes 5 professionals del Dret, i 4 més resultaren greument ferits. D’entre els 5 morts, 3 eren advocats, 1 era estudiant de Dret que feia la passantia al despatx, i, el darrer dels assassinats, era l’administratiu del bufet. Foren executats per haver comès un únic i greu delicte: defensar jurídicament els drets dels treballadors. Els morts compartien la seva activitat jurídica de defensa judicial dels drets dels treballadors, amb la seva militància en les il·legals Comissions Obreres, i, en el també il·legal (dos anys després de la mort del dictador...), Partit Comunista d’Espanya.   

La mort dels advocats laboralistes d’Atocha esdevingué en el punt culminat de la transició política; i, el seu enterrament multitudinari (després d’una capella ardent al Col·legi d’Advocats de Madrid), fou una mostra de dolor, serenitat, maduresa i disciplina, de tota la militància del PCE. Sense la seva mort, molt probablement, no s’hagués legalitzat el PCE abans d’aprovar-se la Constitució, en aquell ja famós també, Dissabte Sant Roig (9 d’abril de 1977).

Atocha s’ha d’analitzar amb perspectiva de passat, present, i també amb orientació al futur. En quant al passat, al marge de la importància històrica ja referenciada de l’assassinat envers el procés de transició, també m’agradaria destacar que no fou fins a l’any 2002 en què es va fer un gran reconeixement institucional per part de les autoritats polítiques espanyoles a les víctimes, concedint el Consell de Ministres als assassinats, a títol pòstum, la Gran Creu de l’Ordre de San Raimundo de Peñafort, màxima distinció espanyola en el món del Dret, reconeixent implícitament, d’aquesta forma, que foren tots ells assassinats com a conseqüència de la seva pràctica de l’advocacia. De present, i de forma preocupant, dir que en l’aniversari d’enguany de l’assassinat, qualque grup d’extrema dreta, va pintar la placa commemorativa al Carrer Atocha, amb els colors de la “rojigualda” intentant, d’aquesta forma, profanar la memòria d’uns assassinats que només creien en la bandera roja del seu partit, o, en tot cas, en la tricolor republicana. En quant a futur, i aquest és el més important, m’agradaria fer una reivindicació de l’advocacia en general, i de la laboral en especial, en aquests temps, tan durs, que estam vivint. La tutela judicial efectiva, tan atacada en el darrer any amb les taxes judicials, és un dret constitucional que no es pot exercir sense la intervenció de l’advocacia. Així, es sol parlar molt de la justícia i dels seus recursos econòmics, quelcom el paper del Ministeri Fiscal, però, per a la tutela judicial efectiva, l’element indispensable és l’advocacia. Sense un professional que defensi els interessos dels seus clients per damunt de qualsevol altra circumstància i condició no es pot entendre un sistema d’Estat de Dret. Així, en moltes d’ocasions, l’advocacia ha estat injustament tractada per tòpics socials injustos. El paper de l’advocat no és fer justícia, ni treure la millor solució tècnica en un cas abstracte, sinó que és, pura i simplement, donar-ho tot per a què el client pugui fer valer els seus drets davant la part adversa. Aquesta tasca, quan s’exerceix defensant a la part dèbil, tal i com sol passar en el món laboral en el cas dels treballadors, esdevé, en ocasions, en èpica. Així, crec que l’advocacia es mereix, en honor a n’aquests tipus de professionals, tal i com foren els advocats d’Atocha, un públic reconeixement social que, en moltes ocasions no ha tingut.   



28 de gener 2013

Josep Maria Llompart, sempre en el record

Aquests dies es parlarà molt del vintè aniversari de la mort del gran Josep Maria Llompart. D'entre els seus versos, sempre m'han impactat molt uns que formen part d'un fragment del seu poema Memòria d'un viatge i que aquí reproduesc. Una gran descripció de la Mallorca autèntica, pagesa, pobre i arrelada a una terra que ens ha vist néixer i a la qual hi retornarem en la fi dels nostres dies...




He vist uns homes
de sang agadigada,
ossos humiliats d'enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg.

Aquest homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra.








21 de gener 2013

Crisi i combustible

Llegia ahir com Nissan ha anunciat que el nou Civic (versió 2012) muntarà a Europa un motor diesel 1.6 que no es muntarà a cap altre lloc del món. Aquest motor ve a substituir com a motor estàndard al motor de 2.2 diesel que fins ara venia muntant la marca nipona en tots els seus Cívics de forma genèrica. El motiu d'aquest motor especial pel mercat europeu és que tenim, a Europa, el preu dels combustibles més car del Món proporcionalment, així que tot plegat fa que ens haguem de mirar  els europeus, per damunt de tot, en el consum a l'hora de comprar un cotxe (cosa que a altres països no fa falta que facin...). Això m'ha dut a reflexionar sobre el component energètic de la crisi. Tal i com va passar en els anys 70 aquesta crisi nostra té molt a veure amb l'encariment del preu del petroli. Han passat quasi 40 anys i no n'hem après gens. Enlloc de fomentar les energies alternatives, seguim depenent del petroli de la península aràbiga i del gas argelià i rus per fer funcionar la nostra economia. O apostam per les renovables a Europa, o no tenim cap sortida. I això ja no és una qüestió de verdor ideològica, que també, sinó de pura supervivència econòmica. 



17 de gener 2013

Glosa Sant Antoni 2013

No podia passar Sant Antoni, sense fer, com cada any, una petita glosa (i picant, com toca, per Sant Antoni ...)

Sant Antoni és un Sant
que dels animals és patró
i de més d'un dirigent cabró
per extensió en deu ser representant

Encara que algun governant
més que patró té dimoni
gaudeix fent de la llengua rebombori  
mentre al poble va explotant

Sant Antoni passejava una porcella
i qui avui ens governa passeja maldat
els del PP em tenen emprenyat
de veure-los xuclar de sa mamella

El president s'ha proposat apagar
el foc que per Sant Antoni havia estat encès
i m'han dit que no hi podrem fer res
ja que un bomber l'ha ensenyat a esquitxar

Molt d'anys i bon Sant Antoni!








08 de gener 2013

Palma: urbanisme a la carta

Acab d'escoltar per IB3 al regidor d'urbanisme de l'Ajuntament de Palma, Jesús Valls. A la mateixa roda de premsa ha anunciat dues coses. Per un costat, l'enderrocament de les vivendes il·legals en sòl rùstic de Son Anglada. I, per l'altra, la modificació del PGOU per legalitzar l'àtic il·legal del president del Govern de les Illes Balears a La Calatrava. Aquesta segona decisió, l'ha qualificada literalment de "razón de Estado" y, a més, de ser una decisió que respon a n'el "interés general". Darrerament, per no guardar-se, ni es guarden les formes ni l'estètica (ja no vull parlar de l'ètica). Crec que amb el que he descrit, queda tot ben explicat. Si ets pobre i t'has fet una petita vivenda en sòl rústic per viure te l'esbucaran; si ets ric i poderós i t'has comprat un pis de luxe a La Calatrava, no manca que passis pena per la seva situació urbanística, per il·legal que sigui, l'Ajuntament adaptarà el PGOU a la teva mida per no fer-t'ho tomar. Vergonya de País.

05 de gener 2013

George Best, el cinquè Beatle

Hi ha jugadors que passen sense pena ni glòria pel món del futbol i d'altres que marquen èpoques. Aquests dies, per casualitat, he recordat a n'en George Best (1946-2005), el denominat cinquè beatle. Evidentment, per edat, no l'he vist jugar, però la seva llegenda, ha arribat fins als nostres dies. Se'l conegué com el cinquè beatle, degut al seu origen humil i al fet que fou el primer jugador en portar el pèl llarg a la Premier League. Mític jugador irlandès del Manchester United, es va fer famós tant pel seu bon futbol, com per la seva mala vida. Era, en certa mesura, el Sabina del món futbolístic. Beguedor impenitent, conqueridor nat, se n'orgullia d'haver tingut d'amants a tres Miss Món consecutives. És seva la frase "He gastat molts de doblers en alcohol, dones i cotxes: la resta els he malgastat". L'alcoholisme li va provocar una cirrosis que va fer que li haguessin de trasplantar el fetge. En va sortir airós, però va tornar a beure i l'any 2005 va morir completament alcoholitzat. De totes formes, abans de morir va tenir el darrer gest, deixant-se fotografiar intubat i dient als joves, no duguis la meva vida, no moris com jo.

Best, era el representant, en el bo i en el dolent d'una generació avui perduda de futbolistes, que entenia el futbol d'una manera molt diferent al mercantilitzat món futbolístic actual. Den David Beckham, el símbol de jugador metrosexual que s'estilà a n'els inicis del nou mil·leni, en va dir Best, poc abans de morir: "No xuta amb l'esquerra, no juga amb el cap, no sap defensar i no marca gaires gols. Tret d'això, està bé". Crec que va definir a la perfecció al marit de l'ex Spice Girl, tot marketing i res de futbolista. I què voleu que us digui, entre Beckham i Best, triaria, sens dubte, a Best. Sóc, i seré sembre un clàssic.  S'ha de dir, a més, que Best era visitant habitual de Mallorca, en especial de la gloriosa Plaça Gomila, una Plaça Gomila que era referent nocturn de l'oci europeu, molt abans de què degenerés en el que s'ha convertit avui en dia. Per últim, una de les seves frases també mítiques: "Fa anys vaig dir que si me donaven a triar entre marcar un golàs al Liverpool (rival històric del Manchester United) i colgar-me amb Miss Món, tindria una difícil elecció. Afortunadament, he tingut l'oportunitat de fer ambdues coses". Pràcticament cap altra persona al món pot, o ha pogut dir, el mateix...



02 de gener 2013

L'escola oblidada

He vist amb emoció el documental "La escuela olvidada"; a Mèxic, cada 14 d'abril, es penja a moltes escoles la bandera tricolor republicana espanyola i els nins canten l'himne de Riego en homenatge als exiliats espanyols i al que aportaren a la cultura i educació mexicana. Aquí, encara la dreta, fora rompre amb el seu passat feixista, lluita, en moltes d'ocasions, en contra la memòria històrica i ens intenten fer oblidar el que va suposar, en tots els aspectes, la II República.Vergonya d'Estat en el que ens toca viure...