Article publicat al Diario de Mallorca de dia 25 d'agost de 2018, pàgina 26
Generació indígena
Els nascuts a partir dels anys 70
del segle passat a les Illes Balears som la primera generació que comencem a patir les conseqüències a les
nostres vides, de forma manifestament visible, de la situació colonial que pateixen les Illes Balears des de fa segles. La postguerra
civil va provocar que s’establís un procés sistemàtic de persecució, per part dels poders públics, de la llengua catalana i la cultura pròpia d’aquestes Illes. De forma paral·lela, a partir dels anys 60, s’inicià un procés que els geògrafs i economistes denominen com a “balearització” i que es resumeix en la destrucció salvatge del territori unida a l’arribada
de mà obra barata procedent de la Península, sense gairebé qualificació professional, que es dedica a donar servei de baixa qualitat al turisme de masses. Aquest
turisme de masses ve, en forma d’allau, gràcies als baixos preus i la debilitat de la moneda local, deixant un important rèdit de divises a l’Estat i importants plusvàlues a determinats grups empresarials privilegiats, amics del règim, inclosos entre ells els gran touroperadors estrangers que es dediquen
a vendre, amb importants guanys, els “paquets” turístics en origen. La destrucció de la Mallorca tradicional, a tots els nivells, es comença a dur a terme a partir d’aquell moment.
La costa és encimentada de cap a cap, i, des d’una perspectiva cultural, als grans municipis, especialment a Palma,
Marratxí i Calvià, però també a altres de la part forana amb zones costaneres com Alcúdia o Manacor, es genera la creació de
grans bosses de població de llengua i cultura exclusivament
castellana, desconnectades de la realitat nacional pròpia d’aquesta terra. Aquestes noves “barriades” estan integrades per desenes de milers
de treballadors que, sense gairebé qualificació, arriben a les Illes de terres de parla castellana per treballar al
turisme i a la construcció. Es comencen a
crear, d’aquesta forma, allò que alguns han denominat “illes dins una
Illa”, metàfora que sempre
he considerat molt encertada.
L’arribada de la “democràcia” a partir de l’any 1978 no provoca d’immediat l’inici de la normalització lingüística i cultural de la llengua i cultura pròpia, ja que, recordem, fins a l’any 1983, i de
forma limitada i tímida, no accedim autènticament les Illes a l’autogovern. Els
petits avanços en la normalització lingüística i cultural impulsats per l’autonomia, es veuen dinamitats a partir de l’arribada d’una segona gran onada migratòria que va vinculada al boom urbanístic
impulsat pel govern central de José María Aznar i la seva Llei del sòl de l’any 1997. Hem de tenir en compte que, segons les xifres que es manegen, en
els vuit anys de govern Aznar arribaren més de 2,5
milions d’immigrants a l’Estat, romanent, l’any 2004, a la seva sortida de La
Moncloa, 853.000 immigrants fent feina sense papers al conjunt de l’Estat, tot i que s’havien dut a terme quatre
regularitzacions extraordinàries per part
dels governs “populars”. L’arribada massiva d’immigració estatal i estrangera a partir dels anys
90 del segle XX provocà que, a les Illes Balears, tinguem a dia
d’avui 1.115.999 persones empadronades, de les quals
només el 55,68% ha nascut a les Illes, i, la resta, és d’origen immigrant (dades IBESTAT). L’any 1996, quan s’inicien les polítiques ultraliberals dels governs Aznar,
la població de les Illes era de 773.625 habitants i
quan deixa el PP La Moncloa l’any 2004, ens
trobam ja en 923.983 habitants censats a les Illes Balears. Des d’aleshores, la població, governi qui
governi, no ha aturat de créixer, sense que
ho faci de manera correlativa i proporcional, ni el finançament, ni les infraestructures, ni els serveis públics essencials, provocant, a més, un fenomen
addicional i preocupant: l’increment
espectacular del preu de l’habitatge. Així, l’any 2001 el preu del metre quadrat
construït de segona mà a les Illes Balears era de 1.086€ mentre
que el preu actual és de 2.102€ metre quadrat, gairebé el doble, en
menys de dues dècades. I no podem oblidar, vist amb
retrospectiva, que, a l’any 2007, quan es comença la darrera gran crisi econòmica, el preu
del metre quadrat havia arribat a situar-se en 2.729€ a les Illes (dades TINSA). En comparativa, el salari mitjà a les Illes durant l’any 2017 ha estat
de 1.544€ mensuals (dades ADECCO) mentre que el d’un ciutadà de Madrid és de 1.933€. Si ens comparam amb Comunitats Autònomes semblants en quants a salari, La Rioja té un salari mitjà de 1.517 euros, però, allà, el preu del metre quadrat d’habitatge és de 903€ front als 2.102€ que ens costa a un illenc comprar un
habitatge de segona mà. El resultat de tot plegat? Que som, la
nostra, la primera generació indígena d’illencs que, havent nascut a n’aquesta terra, ens hem vist exclosos de poder adquirir un habitatge digne
amb el nostre sou. Així, la inflació provocada per l’economia especulativa turística, i l’arribada massiva de població, tant temporal com permanent, per treballar al sector turístic; conjuntament amb el lloguer turístic
majoritàriament il·legal i el mercat de segones residències destinades
a compradors estrangers, ha provocat que, amb els salaris actuals, sigui pràcticament impossible que un treballador illenc es pugui comprar un
habitatge, i, molt menys, en sòl rústic. Així, la nostra generació ens veiem exclosos de poder accedir a l’habitatge al nostre propi territori, i tot plegat fruit de les polítiques colonials patides durant dècades i
que només han enriquit de facto a una petita
oligarquia privilegiada per la metròpoli.
Aquí reposa la trampa del model econòmic que pateixen
les Balears: exclou a la població local del seu
propi creixement econòmic i, a imatge de les economies
colonials, ens supedita a ser mera comparsa, una mà d’obra exòtica amb tints
culturals folklòrics que sols té la funció de formar una reserva de mà d’obra barata per alimentar les futures bombolles econòmiques. Un exemple d’aquesta exclusió en són els habitatges unifamiliars en rústic; un
mercat que progressivament queda (i quedarà) en exclusiva, per la població estrangera
centreeuropea benestant, que ja compren i venen propietats exclusivament entre
ells, romanent els indígenes directament exclosos d’aquest mercat immobiliari al tenir un preus prohibitius per la nostra
economia domèstica. Tot illenc hauria de prendre
consciència d’una dada: cada
metre de terreny que vengui a un tercer, ja sigui en rústic o urbà, els seus fills (i ja no en parlem dels
seus néts), amb l’actual
model productiu, no el podrà tornar a
comprar. Trist, però real. Prenguem consciència.
