25 d’agost 2018

Generació indígena



Article publicat al Diario de Mallorca de dia 25 d'agost de 2018, pàgina 26
Generació indígena 
Antoni Bennàssar Moyà[1] 
Els nascuts a partir dels anys 70 del segle passat a les Illes Balears som la primera generació que comencem a patir les conseqüències a les nostres vides, de forma manifestament visible, de la situació colonial que pateixen les Illes Balears des de fa segles. La postguerra civil va provocar que sestablís un procés sistemàtic de persecució, per part dels poders públics, de la llengua catalana i la cultura pròpia daquestes Illes. De forma paral·lela, a partir dels anys 60, sinicià un procés que els geògrafs i economistes denominen com a  balearització” i que es resumeix en la destrucció salvatge del territori unida a larribada de mà obra barata procedent de la Península, sense gairebé qualificació professional, que es dedica a donar servei  de baixa qualitat al turisme de masses. Aquest turisme de masses ve, en forma dallau, gràcies als baixos preus i la debilitat de la moneda local, deixant un  important rèdit de divises a lEstat i importants plusvàlues a determinats grups empresarials privilegiats, amics del règim, inclosos entre ells els gran touroperadors estrangers que es dediquen a vendre, amb importants guanys, els paquets turístics en origen. La destrucció de la Mallorca tradicional, a tots els nivells, es comença a dur a terme a partir daquell moment. La costa és encimentada de cap a cap, i, des duna perspectiva cultural, als grans municipis, especialment a Palma, Marratxí i Calvià, però també a altres de la part forana amb zones costaneres com Alcúdia o Manacor, es genera la creació de grans bosses de població de llengua i cultura exclusivament castellana, desconnectades de la realitat nacional pròpia daquesta terra. Aquestes noves barriades estan integrades per desenes de milers de treballadors que, sense gairebé qualificació, arriben a les Illes de terres de parla castellana per treballar al turisme i a la construcció. Es comencen a crear, daquesta forma, allò que alguns han denominat illes dins una Illa, metàfora que sempre he considerat molt encertada.
Larribada de la democràcia a partir de lany 1978 no provoca dimmediat linici de la normalització lingüística i cultural de la llengua i cultura pròpia, ja que, recordem, fins a lany 1983, i de forma limitada i tímida, no accedim autènticament les Illes a lautogovern. Els petits avanços en la normalització lingüística i cultural impulsats per lautonomia, es veuen dinamitats a partir de larribada duna segona gran onada migratòria que va vinculada al boom urbanístic impulsat pel govern central de José María Aznar i la seva Llei del sòl de lany 1997. Hem de tenir en compte que, segons les xifres que es manegen, en els vuit anys de govern Aznar arribaren més de 2,5 milions dimmigrants a lEstat, romanent, lany 2004, a la seva sortida de La Moncloa, 853.000 immigrants fent feina sense papers al conjunt de lEstat, tot i que shavien dut a terme quatre regularitzacions extraordinàries per part dels governs populars. Larribada massiva dimmigració estatal i estrangera a partir dels anys 90 del segle XX provocà que, a les Illes Balears, tinguem a dia davui 1.115.999 persones empadronades, de les quals només el 55,68% ha nascut a les Illes, i, la resta, és dorigen immigrant (dades IBESTAT). Lany 1996, quan sinicien les polítiques ultraliberals dels governs Aznar,  la població de les Illes era de 773.625 habitants i quan deixa el PP La Moncloa lany 2004, ens trobam ja en 923.983 habitants censats a les Illes Balears. Des daleshores, la població, governi qui governi, no ha aturat de créixer, sense que ho faci de manera correlativa i proporcional, ni el finançament, ni les infraestructures, ni els serveis públics essencials, provocant, a més, un fenomen addicional i preocupant: lincrement espectacular del preu de lhabitatge. Així, lany 2001 el preu del metre quadrat construït de segona mà a les Illes Balears era de 1.086 mentre que el preu actual és de 2.102 metre quadrat, gairebé el doble, en menys de dues dècades. I no podem oblidar, vist amb retrospectiva, que, a lany 2007, quan es comença la darrera gran crisi econòmica, el preu del metre quadrat havia arribat a situar-se en 2.729 a les Illes (dades TINSA). En comparativa, el salari mitjà a les Illes durant lany 2017 ha estat de 1.544 mensuals (dades ADECCO) mentre que el dun ciutadà de Madrid és de 1.933. Si ens comparam amb Comunitats Autònomes semblants en quants a salari, La Rioja té un salari mitjà de 1.517 euros, però, allà, el preu del metre quadrat dhabitatge és de 903 front als 2.102 que ens costa a un illenc comprar un habitatge de segona mà. El resultat de tot plegat? Que som, la nostra, la primera generació indígena dillencs que, havent nascut a naquesta terra, ens hem vist exclosos de poder adquirir un habitatge digne amb el nostre sou. Així, la inflació provocada per leconomia especulativa turística, i larribada massiva de població, tant temporal com permanent, per treballar al sector turístic; conjuntament amb el lloguer turístic majoritàriament il·legal i el mercat de segones residències destinades a compradors estrangers, ha provocat que, amb els salaris actuals, sigui pràcticament impossible que un treballador illenc es pugui comprar un habitatge, i, molt menys, en sòl rústic. Així, la nostra generació ens veiem exclosos de poder accedir a lhabitatge al nostre propi territori, i tot plegat fruit de les polítiques colonials patides durant dècades i que només han enriquit de facto a una petita oligarquia privilegiada per la metròpoli.
Aquí reposa la trampa del model econòmic que pateixen les Balears: exclou a la població local del seu propi creixement econòmic i, a imatge de les economies colonials, ens supedita a ser mera comparsa, una mà dobra exòtica amb tints culturals folklòrics que sols té la funció de formar una reserva de mà dobra barata per alimentar les futures bombolles econòmiques. Un exemple daquesta exclusió en són els habitatges unifamiliars  en rústic; un mercat que progressivament queda (i quedarà) en exclusiva, per la població estrangera centreeuropea benestant, que ja compren i venen propietats exclusivament entre ells, romanent els indígenes directament exclosos daquest mercat immobiliari al tenir un preus prohibitius per la nostra economia domèstica. Tot illenc hauria de prendre consciència duna dada: cada metre de terreny que vengui a un tercer, ja sigui en rústic o urbà, els seus fills (i ja no en parlem dels seus néts), amb lactual model productiu, no el podrà tornar a comprar. Trist, però real. Prenguem consciència.


[1] Antoni Bennàssar és doctor en Dret i advocat en exercici.



Cap comentari: