Dos vídeos per la història

Ara que tothom parla de "la roja" i que la font de les tortugues s'omple de gent amb banderes espanyoles( i més d'una de feixista preconstitucional) aprofit per penjar dos vídeos inoblidables. El primer, el del reportatge del Canal 4 sobre el desplaçament a Gernika, el segon, la notícia de IB3 sobre l'ascens. 18 anys després, tornam a ser equip de segona.

Sentiments blanc-i-blaus

Darrerament ha estat força polèmic a n'aquest bloc els meus comentaris sobre el Balears. Sembla que han despertat més ganes de replicar que qualsevol comentari polític. En tot cas, voldria recomenar dos articles, un den Pere Fullana i un den Francesc Bujosa, que resumeixin un poc el que representa el Balears i la seva rivalitat amb el Mallorca.

Els teniu aquí el den Francesc (html i pdf) i el den Pere Fullana (html i pdf). Transcric, a més, dos paràgrafs significatius de cada un d'ells.


Francesc Bujosa:

Mentre m’atracava a la porta d’entrada vaig pensar en una frase de Narcís de Carreres, el que fou president del Barça, que un dia afortunat va dir allò de "nosaltres som el que som i representem el que representem". Una frase d’aparença enigmàtica i que, tanmateix, tothom va entendre. L’únic president en el món que també pot dir això –som el que som i representam el que representam– i que tot el món entengui perfectament el que vol dir és el de l’Atlètic de Balears. No n’hi ha cap dubte. Tot el món sap perfectament qui és l’Atlètic de Balears i exactament el que representa. Vaig trobar una coneguda, ja dins l’estadi, que em digué que ella era del Mallorca, però que també era del Balears, perquè en el fons els dos són equips de Palma i Mallorca. Quasi no la vaig deixar acabar i la vaig escometre dient-li: "Això és impossible".

Hi ha una cançó de la Trinca que diu que "no se puede amar a dos mujeres a la vez i no estar loco". I si he de dir la veritat respecte a l’amor i les dues dones diria que si tengués doblers, encara em veuria amb cor de provar-ho, però ser de dos equips tan antagònics és no sols impossible sinó moralment impresentable. Molt pitjor que ser afeccionat a la bigàmia. Jo no tenc res a dir si algú vol ser del Mallorca i se sent identificat, per exemple, amb aquells que habitualment ocupen la llotja de presidència de Son Moix –ja sabeu aqui faig esment– però aquesta poc comprensible identificació no pot ser compatible de cap manera amb un equip que té els principis morals que té el nostre Atlètic de Balears. Mai. Fa molts d’anys que el gran Joan Fuster em va ensenyar que un nacionalisme mai no neix sol sinó sempre enfrontat amb un altre. El mateix passa en el futbol: la bona amistat entre el Balears i el Mallorca seria contra natura.

Pere Fullana:

"L’equip blanc-i-blau, popular i marginal, mai no ha mort, perquè guarda algun secret del passat. Mallorca conserva un inventari escassíssim de memòria esportiva, i el Balears és un dels escassos arxius vivents d’aquesta memòria historicoesportiva del país i una de les icones de la lluita de classes a la mallorquina. La gespa artificial i la repintada del camp fetes durant els darrers temps únicament han maquillat l’interior d’un estadi que representa una conjuntura extraordinària per a Mallorca, obsoleta i en decadència..."

"D’aquesta manera l’Atlètic representa la història d’una col·lectivitat sense història. És una figura realista on es projecta una part essencial del nostre país que ha treballat i a penes no ha triomfat; una part que ha desitjat fites i titulars rellevants i s’ha vist obligada a sobreviure en la indiferència generalitzada dels poderosos. Aquesta és la història dels que no tenen història, dels que mai no han pogut inscriure el seu nom al costat dels elegits, i sumar-se a aquells que els poders establerts consideren importants.

La grandesa i la misèria del país van tan unides com hi van també les d’aquest club que durant els darrers cinquanta anys ha viscut hivernat, en silenci, sense ningú que se l’escolti. Sobretot perquè en aquest país preferim música d’altaveu a la veu ben alta cantada en la llengua del país i sense fer ostentacions."

PS: (Les negretes apareixen a l'original)

A segona, oe

90 minuts

Demà diumenge, a partir de les 12, ens jugam l'ascens. Preus populars, 5 euros en anticipada, i es presumeix una entrada de més de 10.000 persones a l'Estadi. Esperem tenir la sort que mai hem tenguda i que puguem assolir una categoria que vàrem perdre fa 18 anys. En tot cas, sempre ens quedarà records inoblidables d'una temporada que entre d'altres coses ha aconseguit rellançar l'afició baleàrica i desplaçar més de 200 aficionats a Bilbao. Tot un rècord per un equip de tercera divisió.

A Guernika

Aquest cap de setmana men vaig a Guernika. Jugam la final d'ascens a segona divisió B. Això ja és una festa i un premi passi el que passi damunt el camp. Després de l'infern de la regional fa dos anys haver assolit el campionat de lliga per davant del Mallorca i haver arribat a la final de l'ascens ja és tot un premi. Ens anam cap a Bilbao 200 grillats que sentim els colors blanc-i-blaus dins el cor. Justament ens la jugam contra l'equip d'una ciutat que és símbol del nacionalisme basc i de la lluita antifeixista. Només un arribarà a la segona divisió, una autèntica llàstima. Esperem tenir sort noltros en un camp difícil, la necessitarem.

Lluís Sitjar

Com que aquesta setmana parlam bastant de futbol, crec convenient citar un interessant article den Llorenç Capella al diari de Balears en que conta el passat del president més emblemàtic del Real Mallorca: en Lluís Sitjar. Aquest president va donar nom camp històric dels barralets, el que estava ubicat (i encara hi està esperant un pelotazo), a la barriada de El Fortí. Bé, pels interessat en la història, aquí està l'article. Un dia parlaré de presidents i directius dels Balears (els Matas, Jaume Planas, Peñarandes, i companyia...) de ideologia antagònica al citat Lluís Sitjar.

Acudit sobre el Balears

Estem a la recta final de la temporada i darrerament parl bastant més que de costum de futbol. El club dels meus amors, l'Atlètic Balears, està jugant la promoció d'ascens a segona divisió B. Aquest fet implica que els mitjans informatius ens prestin més atenció. Quan vaig entrar a la directiva del Club, l'equip havia davallat a regional preferent, estava ple de deutes, i només quedàrem tres persones a la directiva per treure el carro cap endavant. A dia d'avui, que van millor les coses, rebem qualque floreta. En aquest sentit, he vist que que el diari Ultima Hora ha publicat una vinyeta sobre la profunda preocupació que desperta entre l'afició mallorquinista el fet que poguem assolir l'ascens. Una preocupació que va unida a la situació del sector turístic i de la indústria del totxo. Molt significatiu. Els aficionats dels Balears, històricament, ens hem preocupat, a més de pel nostre Club, per la forma amb la qual podíem arribar a final de mes. La diferència sociològica històrica entre una afició i una altra és ben significativa.

Volem un tractament colonial

Llegesc al Diari de Balears una preocupant notícia. Sembla que la darrera idea del govern ZP és que vol treure del conveni ferroviari els més de tres-cents milions que es necessiten per construir el tramvia de Palma. Jo sóc més partidari de metro que de tramvia, i em supòs que si es fa el tramvia és, entre d'altres coses, degut a què és més barat per kilòmetre que un metro (les tuneladores et cobren a preu de canari jove). Ara sembla, segons la notícia, que Madrid es posa a discutir que tinguem un transport públic fins a l'aeroport. Un aeroport, el de Palma, que li permet treure uns beneficis anuals, en concepte de ingressos turístics, impressionants. Rebem de la metròpoli madrilenya, en aquest sentit, un tracte pitjor que el que rebien les colònies del segle XIX. Convé recordar, en aquest sentit, que l'Imperi Britànic va posar vies de tren a totes les seves colònies, ja que li permetien dur les matèries primeres amb rapidesa als ports, i d'allà a la metròpoli. Si des de Madrid fossis intel·ligents, i maldament només fos per un pur interès colonial, pagarien un tramvia fins a l'aeroport fora remugar ni un sol segon. El reportaria més benefici que seguir maltractant-nos tal i com fan sempre.