2012

Esper que el 2012, l'any de l'Apocalipsi maia, no sigui tan catastròfic com molts vaticinen. Esper que sigui un any  allà a on poguem gaudir tots de salut i alegria, a pesar de la tempesta econòmica i ideològica conservadora que patim. Esper també poder, a nivell personal, continuar gaudint de l'amistat dels meus amics, peça cúspide en la meva particular piràmide de Maslow. En aquest aspecte, el 2011 m'ha servit per fer enfora a males companyies, i per trobar-ne altres de bones, i n'he sortit guanyant, vist en perspectiva, en aquesta particular borsa que són les relacions personals. 

Si feim repàs al 2011, podríem dir que ha estat un any de transició i canvi, passant en molts d'aspectes per una particular travessia del desert. Hem perdut unes eleccions, i he començat projectes professionals nous. En l'aspecte personal tenc ben clar que, en tota travessia pel desert, sempre s'acaben trobant oasis de pau i tranquil·litat, en el camí de cap a la terra promesa. Aquesta és la meva particular filosofia de vida, i, tal i com diuen els mariners, la mar més maca i calmada es sol veure després de les pitjors tempestes. 

En quant a la política, tenim el que la gent ha volgut, i no és altra que un panorama controlat per la dreta espanyolista, tant a Espanya com a les Illes Balears. Mai la dreta nacionalista espanyola havia tengut tant de poder, i mai havia estat, des de la transició, en unes postures tan radicals ideològicament. Davant això, només ens quedarà sobreviure i resistir. Les esquerres sempre hem estat fonamentades en les resistències, i aquest any 2012 serà una època de posar les bases per un renéixer, des de les cendres, i sobre una base assembleària, d'una nova forma d'entendre el País i la política.

Ah, i esperem, per últim, que l'any acabi amb un ascens de l'Atlètic Balears a Segona Divisió A. Jo, que hi duc tota la vida, i que patit moments molts durs (amb descensos a regional preferent inclosos), ho veig com un somni que mai havia estat tan aprop fer-se realitat.

Molts d'anys a tots, i que tengueu un bon començament de l'any 2012.

De Galván a Botella

Avui pren possessió com a nova batlessa de Madrid Ana Botella, la dona de l'ex president del Govern José Maria Aznar. El motiu? Que el batlle electe Ruíz Gallardón ha presentat la seva dimissió per ocupar el càrrec de ministre. El canvi de batllia m'ha dut a pensar en el vell professor, Enrique Tierno Galván, que ha estat, sens dubte, el batlle més carismàtic de la història democràtica de Madrid. Doctor en Dret, Doctor en Filosofia, Catedràtic de Dret Polític, represaliat franquista, fundador del PSP i president honorífic del PSOE, promotor de La Movida... Un intel·lectual de prestigi en definitiva, ficat temporalment en política, amb un respecte, educació i bones formes que encara es recorden i que perduraran durant generacions. Si totes les comparacions són odioses, aquesta ho és especialment...

PS. Una de les seves frases: "Dios no se olvida nunca de un buen marxista". 

Poema de Nadal 2011

Com sempre, escric una glosa pel Nadal, aquesta és la pròpia del 2011:

Amics, un any més em complau
saludar-vos en forma de poesia
enguany amb versos i més alegria
i sense ser de ningú esclau

El Nadal de nou ha arribat
tal i com sempre se l’espera
reforçant l’amistat més propera
d'una germanor que mai ha minvat

La llibertat vertadera
neix sempre d’un mateix
i com sabeu jo no sóc ni de jou ni de feix
i tampoc de mirar mai de cap endarrere

Si hagués de triar un sentiment
el que més m’agrada és l’esperança
tot i les rèmores de l’enyorança
un ha de avançar sent valent

Ha de partir d’un mateix
sempre la solidaritat
i no pots ajudar al veïnat
si tu no ets fort amb escreix

Vénen temps de resistència
units sempre amb coratge
content de tenir-vos de companys de viatge
amb pas ferme i bona cadència

Caminem junts sense aturar
ajuntant les nostres esperances
fent enfora les mancances
i fora deixar mai de lluitar

A cada travelada
un s’acaba fent més fort
tenint aquests amics és una sort
que en cap cas pot ser igualada

I allò que ens ha passat
segur que és una ensenyança
que hem de tenir en recordança
per no tornar a fer mai el mateix errat 

Opus Dei i dades personals

Aquest cap de setmana s'ha fet pública una molt interessant sentència sobre la cancel·lació de dades personals dels ex-membres de l'Opus Dei. La Sala del contenciós-administratiu del Tribunal Suprem ha establert que els Concordats de 1979 no protegeixen a determinades organitzacions inserides en el si de l'església catòlica, tal i com pot ser la Prelatura Personal de la Santa Creu i l'Opus Dei, d'haver de respectar els drets fonamentals dels ciutadans. I no oblidem que el dret a la protecció de dades és un dret fonamental garantit per la Constitució de 1978. Així, es reconeix als ex membres de l'organització el dret a què, en el moment en el qual se'n van de la mateixa, siguin cancel·lades totes les dades que l'Opus té d'elles. Una polèmica semblant ja es va produir fa anys envers a l'apostasia i la cancel·lació dels assentaments del registre baptismal. És una qüestió dificultosa de tractar de forma simple en un post, però que trob, des de una perspectiva jurídica de Dret Públic, summament interessant en tot cas. De totes maneres, crec que és molt significatiu que les sortides dels membres "de l'Obra" solen ser molt traumàtiques i acaben, en determinades ocasions (tal i com aquesta), en els tribunals de justícia. 

Tos, Canito, La Movida i Los Secretos

Al meu post anterior, parlava de Tos, i de la cançó Déjame (cançó composada per i cantada per Tos, tot i que després l'assumiren com a seva Los Secretos. He trobat un document històric que he editat i penjat: el ja mític concert d'homenatge a Canito a l'Escuela de Ingenieros de Caminos de Madrid. El so no és molt bo, però és al·lucinant veure a Tos en la seva darrera actuació. A partir d'aquell dia, es va incorporar en Pedro Antonio Díaz de bateria, substituint a Canito, i naixien Los Secretos... el reste és història ;-)

Los Secretos a Mallorca

Anit venc de veure a Los Secretos, el millor grup que queda en actiu de La Movida. Un grup fundat originàriament pels germans Urquijo, i forjat sobre la desgràcia. Primer amb la mort, atropellat (el cap d'any de 1979), de Canito, bateria de l'originari Tos. El segon bateria del grup, Pedro Antonio Díaz, també va morir amb un accident de trànsit. I, per últim, no manca citar la tràgica mort d'Enrique Urquijo, un dels grans músics de la història del pop espanyol. A pesar de les successives desgràcies, i després de més de 30 anys, Los Secretos continuen sent un referent de la música ben feta, amb unes lletres i músiques que, al meu entendre, mai passen de moda, i que no em cans mai, jo personalment, d'escoltar. 

Los Secretos són, però i en definitiva, el reflexe d'una generació. Una generació que volia revolucionar el món, i que va acabar morta a l'entrada d'una casa amb una xeringa clavada a la vena. Una generació que fou anant canviant els ideals, per la cartera plena i el món dels negocis. Una generació que creà el concepte "pelotazo" i que va gestar l'actual crisi. En tot cas, i parlant només de música, jo estic enamorat d'aquest grup, un grup que té una cançó, que la composar l'originari Tos durant l'any 1979, i que m'encanta: es diu Déjame, i és ja un clàssic de la música pop espanyola (i, per mi, la meva cançó favorita). 

Déjame, no juegues más conmigo,

esta vez, en serio te lo digo

tuviste una oportunidad,

y la dejaste escapar.

Déjame, no vuelvas a mi lado,

una vez, estuve equivocado,

pero ahora todo eso pasó,

no queda nada de ese amor.

No hay nada que ahora ya, puedas hacer

porque a tu lado yo, no volveré, no volveré.

Déjame, ya no tiene sentido,

es mejor que sigas tu camino,

que yo el mío seguiré,

por eso ahora déjame.

No hay nada que ahora ya, puedas hacer

porque a tu lado yo,

no volveré, no volveré.

Déjame, ya no tiene sentido,

es mejor que sigas tu camino,

que yo el mío seguiré,

por eso ahora déjame,,

Tuviste una oportunidad

y la dejaste escapar...

Política fiscal dretana

El Govern del PP den José Ramon Bauzá ha mostrat les seves cartes de forma clara. Ha renunciat a aplicar l'impost sobre el patrimoni als més rics, perdonant-los 23 milions d'euros en un any, a l'hora que fa retallades brutals en els serveis socials. Unes retallades que van des de els volquers dels discapacitats fins a l'ajut per emancipació dels menors tutelats. Es perdona doblers als rics i es lleva prestacions als pobres, dreta pura i dura. Ah, i pel manteniment de Marivent i Son Vent, sí que hi ha doblers, a l'hora que també n'hi ha per augmentar les percepcions del gabinet Bauzá. Política de dretes, que és el que vol el poble. Una política que, per molt majoritària que sigui a les urnes, ni l'accept ni l'acceptaré mai. 

Llampegada

Després de molts de temps sense fer-ho, m'he decidit a publicar una petita glosa per no perdre el costum de la rima;

Llampegada

Ha començat a llampegar

i amb una forta arruixada

la dreta ha estat cridada

per durant quatre anys governar

Estimant enormement la democràcia

els resultats vull respectar

tot i que em fa molt emprenyar

que governin els amics de l'autocràcia

Quatre anys de retallades

haurem de suportar 

i ens podem començar a preparar

ja que aquesta gent no va de ninades

L'escola pública quedarà ben menuda

privatitzada la sanitat

diuen que l'Estat està embargat

i que d'ajudes socials no en quedarà ni una

El treballador serà ben venut

a una patronal engreixada

per una dreta que va ben estufada

i vol recuperar el temps perdut

La patronal és la que governa

maldament no ho volgueu escoltar

i a noltros només en queda acatar

el que la banca ens reclama 

I jo amb tot això em deman

a on queda la democràcia

i si tot sistema no és una falàcia

amb el poder que no sabem a on roman

Colt

"Abraham Lincoln va fer a tots els homes lliures, Sam Colt els va fer iguals"

Avui he sentit aquesta frase, que és anònima, pel que sé, i molt típica als Estats Units. Crec, en tot cas, que representa molt bé la idiosincràsia dels Estats Units, la seva segona esmena, i el dret de portar armes. Una frase per reflexionar...

Esperança i depressió col·lectiva

El sistema capitalista viu un dels seus pitjors moments en l'Europa occidental i els Estats Units. Altres economies (tal i com Rússia, Brasil o, sobretot, Xina) no en tenen gens de crisis, aposta no podem parlar d'una crisi global tal i com fan alguns. D'aquesta crisi el que més em preocupa és la manca d'esperança. Sembla que la societat en el seu conjunt viu una depressió continuada. Ens acostam a unes eleccions generals i jo not l'apatia electoral en tots els cantons. Això és un símptoma molt preocupant per a la salut democràtica de la nostra societat. No es veu la sortida i sembla que l'estat actual d'explotació laboral, retallades socials i inestabilitat econòmica serà permanent. La manca d'esperança implica el pitjor d'un estat depressiu que és, al meu entendre, el que viu la nostra societat. Sense il·lusió, res és possible, i d'il·lusió, jo, en veig ben poca a dia d'avui...

Examen d'espanyolitat

En Rajoy ha proposat fer un examen d'espanyolitat als estrangers que resideixin a Espanya i, sobretot, a aquells que vulguin accedir a la ciutadania espanyola. M'agrada la idea (mode sarcasme \ off). Idò bé, agafant la idea "popular" jo propòs, com a mallorquí, fer una examen de mallorquinitat a tots els que vénen de fora. L'examen hauria de començar per la part gastronòmica, exigint que l'immigrant (espanyol, comunitari o extracomunitari...) sàpiga degustar una bona sobrassada de porc negre, exigint també que li agradin les olives trencades, a més de saber fer cocarrois i panades, i que sigui capaç de clavar-se una bona copa d'herbes dolces i conegui perfectament que és el palo amb xifon i el rebentat d'amazona. Si supera aquesta prova hauríem de passar ja a majors, demanant-li a veure qui és "la moreneta", a on es situa (o es situava) es Güell, què és un rebosillo o la diferència entre un ruc, un ase i un gorà. Si supera això ja podríem passar a la següent fase, demanant-li que ballàs boleros, amollar-lo enmig de la Serra per a què trobi esclata-sangs o, sent un poc punyeteros, fer-li caçar mopis. Si supera totes aquestes proves ja podem anar per la matrícula, fent-li tomar ametles amb canya i teles, llaurar sense fer llobades, o, inclús, fent-li composar qualque glosa mallorquina o tocar les xeremies. I si no supera l'examen què feim amb els "mals mallorquins"?. En Rajoy, pels "mals espanyols" pensa castigar-los negant-los la nacionalitat, o inclús el permís de residència, pel que he sentit... no sé què podríem fer noltros amb aquells que no superin el test de mallorquinitat. S'admeten idees. 

De Tots Sants a Halloween

Mai havia vist tanta de gent, petits i grans, disfressats pels carrers de Son Ferriol, el meu poble, ahir vespre. Allò semblava una Rua anticipada, i, que jo sàpiga, la Rua sempre s'ha celebrat pel febrer. Aquí, des de sempre, hem celebrat Tots Sants, una celebració, que no festa, basada en el record callat i emotiu als difunts. La meva infància ve marcada pels rams d'estranys (crisantems), que construïa amb autèntica devoció el meu padrí matern, al cel sia, i que romanien disposats a la galania de ca meva, preparats per ser repartits als cementiris de Palma i Establiments l'on demà. Record també, com no, la tradició de regalar els padrins joves als fiols un rosari de confits (uns confits que confés que a mi no m'agradaven especialment de gust...) i també la tradició dels panellets d'ametla. 

Poc a poc Tots Sants ha passat a ser Halloween. Tanta televisió i tanta sèrie americana han provocat que s'omplin els carrers de l'horterisme del truco o trato, de la disfressa comprada al centre comercial i fabricada a la Xina, i de les carabasses de plàstic posades a l'entrada de la casa al costat del Gnomo de pedra o plàstic (una altra horterada, en la meva modesta opinió). Reconec que no sóc molt de disfresses, però bé, sóc encara menys de la importació de tradicions foranes pel simple fet que surten per televisió. Estam immersos en una cultura audiovisual, fonamentada en el tòtem televisiu, en la qual allò que surt per la televisió la societat ho calca ja que ho veu com bo. I així ens va, començant per Halloween i acabant amb na Belén Esteban. Oi de País. 

Docendo discimus

"Docendo discimus" 
‘(els docents) aprenem ensenyant’. 

Séneca, Epistulae morales ad Lucilium 7 y 8.


"No ensenyis res, ja que encara ho has d'aprendre tot"


Fernando Pessoa, L'educació de l'Estoic

A pesar de tots els regustos amargs que he patit, i que encara patesc a la docència universitària, he gaudit, gaudesc i gaudiré probablement sempre d'ensenyar. Unes ensenyances, les meves, que sempre parteixen de la humilitat d'hom que encara li queda tot per aprendre. Avui m'ha vingut de gust posar un aforisme clàssic i una frase literària del gran escriptor portuguès Fernando Pessoa, en un instant de reflexió filosòfica sobre l'ensenyament, un ensenyament menyspreat, de cada cop més a n'aquest País, tant pels responsables polítics com per una part important de la societat.  

Acràcia amorosa

Ensenyar és la millor manera d'aprendre. Les meves classes de Dret matrimonial em permeten, en darrera instància, reflexionar sobre determinats aspectes filosòfics, vitals i professionals. Així, a la meva darrera classe els vaig recomanar un petit fragment d'un poema den Pablo Neruda, Farewell: 

"Yo no lo quiero, Amada. 

Para que nada nos amarre 

que no nos una nada. 

Ni la palabra que aromó tu boca, 

ni lo que no dijeron las palabras. 

Ni la fiesta de amor que no tuvimos, 

ni tus sollozos junto a la ventana. 

Amo el amor de los marineros que besan y se van. 

Dejan una promesa. 

No vuelven nunca más. 

En cada puerto una mujer espera: 

los marineros besan y se van. 

Una noche se acuestan 

con la muerte en el lecho del mar. 

Amo el amor que se reparte 

en besos, lecho y pan. 

Amor que puede ser eterno

 y puede ser fugaz. 

Amor que quiere libertarse para volver a amar. 

Amor divinizado que se acerca 

Amor divinizado que se va". 

És aquesta. sens dubte, una visió romàntica i jo m'atreviria a dir que àcrata de l'amor. El que passa, és que s'ha de diferenciar molt i molt bé, entre amor, parella i matrimoni. Els dos darrers conceptes (parella i matrimoni) estan fonamentats en elements patrimonials i familiars que superen, de molt, l'amor que va poder donar lloc a que s'originés la parella o el matrimoni. En tot cas, els diferents sistemes jurídics matrimonials, fugen, molt i molt, de l'acràcia de la poesia del poeta xilè.

El Hong Kong del Mediterrani

Cada dematí un s'aixeca amb l'anunci d'un nou projecte urbanístic que vol promoure el Govern de les Illes Balears. Els ultraliberals que ens governen no han après la lliçó. Que els quedi clar, la crisi és la crisi del totxo, una crisi provocada per l'especulació en el món de la construcció. Idò bé, ens pretenen treure de la crisi fent grans projectes urbanístics a dit amb la intenció d'afavorir a especuladors que suposadament generaran riquesa en bé de tots. No m'ho crec, sincerament. 

Un dia ens diuen que urbanitzaran el Guix, l'on demà que faran un parc temàtic religiós a Ses Salines, passat demà que faran un parc temàtic no religiós de 200 hectàrees a Llucmajor, l'altre dia que urbanitzaran Ses Fontanelles, sense comptar el pelotazo (ho he d'escriure en castellà, com no...) de Calvià concedint llicencies a dit per reorganitzar una zona pública segons els interessos singulars d'un determinat grup hoteler. A més, es tornen a classificar desenes d'urbanitzacions protegides per nosaltres, els rojos, a l'hora que es donen llicències per construir vivendes a urbanitzacions no dotades de serveis. El concepte balearització, nascut a les illes per definir una política de destrucció del territori i exportat a la resta del món, està tornant amb força. No sé cap a on anam, no sé quin és el destí que ens té planejat aquesta dreta radical i grisa (com el ciment) que ens governa. El que sí sé és que si continuam així, en pocs anys, no podrem parlar de la illa de la calma, sinó del Hong Kong del Mediterrani. 

La cultura twitter

"Twitear no és escriure, és fer graffitis amb signes de puntuació"

Diàleg de la pel·lícula Contagion (2011).

De cada cop estam immersos en la cultura del breu. Twitter, amb els seus 140 caràcters, n'és el màxim exponent. És això periodisme? I escriptura? Es pot considerar el microblogging una forma de literatura o periodisme? Tot el ben fet necessita el seu temps, i la seva dedicació. Difícilment es poden resumir coses importants en tant poques lletres i, el resultat final, sol ser una mediocritat lingüística i periodística. Visca la immediatesa, però fora perdre mai el gust per la lingüística i la literatura. 

Jobs a Standford

"No us deixeu atrapar pel dogma que és viure segons els resultats del pensament dels altres.

No deixeu que el soroll de les opinions dels altres ofegui la vostra pròpia veu interior.
I el més important, tingueu el coratge de seguir al vostre cor i la vostra intuïció.
D'alguna manera ells ja saben el que tu realment vols ser.
Tota la resta és secundari".

Steve Jobs, fundador d'Apple Computer i Pixar, discurs a la cerimònia de graduació d'Standford de l'any 2005.

Reduir despesa, 4 propostes

Davant les retallades que està duent la dreta, tant la dreta del PP, com la del PSOE, ara que vénen les eleccions generals, vull fer una proposta, com a expert en Dret Públic, de reestructuració del sistema institucional espanyol per reduir dèficit (ara que això sembla el més important). Propòs suprimir 4 institucions, reconegudes constitucionalment que, al meu parer, són totalment inútils, i que es podrien eliminar fora que passés absolutament res. 

D'aquesta manera, propòs eliminar las següents institucions:

- La Corona (Títol II de la Constitució).

- El Senat (Títol III)

- Les Diputacions Provincials (Títol VIII)

- Els Delegats del Govern (Títol VIII).

No sé quants de centenars de milions d'euros suposaria eliminar aquestes institucions, però sí que sé que, tal i com estan configurades, no aporten res que no puguin fer altres ja existents. Les funcions del Cap d'Estat les pot fer el Cap de Govern. Les funcions del Senat les pot fer el Congrés. Les funcions de les Diputacions Provincials les Comunitat Autònomes i les Mancomunitats. I, per últim, les funcions dels Delegats del Govern els Consellers d'Ijnterior de cada Comunitat Autònoma. Enlloc de retallar drets socials, comencem a debatre retallar institucions que, al meu parer, a dia d'avui són totalment inútils. 

Terra i llibertat

Una de les millors escenes de cinema polític dels darrers 20 anys:

"...vamos a dejarlos en la tierra, pero esta tierra ahora nos pertenece compañeros, y de aquí tenemos que sacar la fuerza para seguir luchando, porque la batalla es larga y son muchos, pero nosotros somos muchos más, siempre seremos muchos más, el mañana es nuestro compañeros. La lucha continúa, no pasarán, nosotros pasaremos..."

Bobby Sands, en el record

Aquests dies plujosos resorgeix el meu esperit celta i em ve inevitablement a la ment, en forma de record, la història de Bobby Sands. Una història que la vaig conèixer, gràcies a TV3 (la nostra Pirenáica de joventut), i que en va marcar vital i políticament; que el seu nom no s'esborri de la història!

"They have nothing in their whole imperial arsenal that can break the spirit of one irishman who doesn't want to be broken"

Bobby Sands

"You cannot conquer Ireland. You cannot extinguish the Irish passion for freedom"

Patrick Pearse, 1916




Bobby Sands, Bobby Sands
Will you swear to bear allegiance to the flag of Ireland
Will you wear the black beret 
Will you serve the IRA
If you can you`re a man Bobby Sands

And when the sound of the battle is over 
It`s shoulder to shoulder we`ll stand 
To remember the brave young Irish soldiers 
Who fought for the cause of Ireland

Bobby Sands, Bobby Sands
Will you fight for the right to unite all Ireland
Will you wear the black beret
Will you serve the IRA
If you can you`re a man Bobby Sands

Bobby Sands, Bobby Sands
Will you travel the road where the brave and bold must go
Will you wear the black beret 
Will you serve the IRA
If you can you`re a man Bobby Sands 

Penalització de la ideologia

"Un delito de tráfico llega a castigarse con la cárcel. Un ataque a la unidad de España no tiene sanción. Tampoco está prevista una respuesta penal ante la declaración de secesión de una comunidad autónoma"

Victoria Prego dixit, El Mundo, diumenge 18 de setembre de 2011, pàgina 24.

De cada cop la democràcia i la llibertat semblen estar més en perill a l'Estat espanyol. Durant anys se'ns va dir que totes les ideologies estaven permeses mentre es defensassin amb la força de les urnes, ara, de cada cop més, s'està propugnant obertament per perseguir i penalitzar determinades ideologies divergents A mi, personalment, m'aterra veure com es defensa directament incloure al Codi Penal un ideologia que defens. Supòs que no arribaran aquests teòrics de la dictadura del pensament únic a defensar que ens fiquin a la presó pel simple fet de pensar el que pensam (tal i com feien els nazis o els estalinistes) però ja ens adverteixen, que si les volem executar a les nostres idees, des de la democràcia, acabarem amb els ossos a les presons espanyoles. Com es pot comprovar, la involució democràtica (per ara, afortunadament, només en el camp teòric), ja s'està produint.  

Taula rodona sobre el ciberassetjament

Resum de la taula rodona sobre ciberassetjament, feta al Club Diario de Mallorca, en la qual hi vaig participar.

 La prevención del cyberacoso es una tarea educativa de toda la sociedad 

"No hay que alarmarse, hay que ocuparse" es la recomendación que los expertos hacen a progenitores y profesores ante este fenómeno.

Monzó, Perdigón, Gomila, Martín y Bennassar, ayer durante la charla.  B. Ramon

ROSA FERRIOL. PALMA 

"Internet es imprescindible" con esta afirmación arrancó la charla sobre Cyberacoso celebrada ayer en el Club. Son palabras de la experta en redes sociales y sociedad digital, Ajo Monzó, quien se preocupa de que debido a este fenómeno uno coja miedo a estar en internet. Según explicó, la red tiene oportunidades y peligros pero ello no quiere decir que no deban estar en ella ya que "todo lo que sucede en el espacio digital, pasa en el espacio presencial". Eso sí, la coordinadora de la Xarxa Infojove asegura que la diferencia con el acoso escolar es que este fenómeno en internet es más difícil de prevenir. De todas maneras dejó claro que el cyberacoso sí se puede prevenir pero es una tarea educativa que es responsabilidad de padres, profesores y de la sociedad en general.

En la misma línea se pronunció Fernando Martín, informático y presidente de la COAPA. Su consejo fue que ante el cyberacoso los progenitores no se deben alarmar, "hay que ocuparse", sentenció. Y hay que ocuparse tanto a nivel familiar como a nivel de la sociedad en general. "Estamos muy atrasados", calificó.

Los adolescentes están mucho más avanzados con las nuevas tecnologías porque "nuestros hijos han nacido en internet y nosotros somos inmigrantes". Así lo aseguró en la conferencia de ayer el sargento jefe del Grupo de Mujeres y Menores de la Guardia Civil, Alejandro Perdigón, quien explicó a los asistentes que el cyberacoso es un acoso continuado en el tiempo a través de un medio telemático, que no tiene una vertiente sexual y que entre el agresor y la víctima debe existir un contacto en la vida real. Asimismo explicó cómo los expertos de su unidad llevan a cabo las investigaciones. También relató el caso de una chica que decía ser víctima de acoso y las investigaciones determinaron que esta joven había conseguido la contraseña del correo electrónico de su amiga y era ella quien accedía a la cuenta de la otra chica para enviar a su correo mensajes de acoso, incluso con amenazas de muerte.

Los expertos reunidos ayer en una mesa redonda para analizar el fenómeno del cyberacoso disertaron también sobre el perfil de los acosadores. Fernando Martín puntualizó que no hay un perfil concreto, de todas maneras, remarcó que la mayoría de los que utilizan el espacio digital para acosar a otros adolescentes suelen ser personas manipuladoras, apáticas y cobardes porque se esconden tras una pantalla para llevar a cabo sus amenazas.

El exdirector de la Oficina de Defensa de Derechos del Menor, Antoni Bennassar, puntualizó que en el entorno escolar quien protagoniza el acoso suele responder a un adolescente masculino porque el acoso físico requiere el uso de la fuerza. En cambio, prosiguió, el acoso virtual es mayoritario entre las chicas adolescentes porque lo tienen más fácil debido a la protección de la pantalla.

Bennassar aseguró que internet ha provocado un cambio cultural porque los usuarios tienen la sensación de inmunidad y de impunidad. El experto determinó que por una parte los navegantes creen que lo que pasa en el espacio digital no tendrá consecuencias en su vida física. Por otra parte, cometen delitos que en la vida real no serían capaces de ejecutar pero que consideran que como se hace a través de un teclado y una pantalla no conllevará consecuencias penales.

Dins el cor de la Muntanya...

Meravellós poema de Costa i Llobera dedicat a la Mare de Déu de Lluc, especialment apropiat, avui dia 12 de setembre, en que es celebra la festivitat de la Mare de Déu que presideix el cor espiritual (i nacional en certa mesura) de Mallorca.

Convé recordar als clàssics, i als símbols, en una època en que la identitat lingüística, cultural i ètnica es veuen greument amenaçades, des de dalt, i des de abaix:

Dins el cor de la muntanya, 
Mallorca guarda un tresor. 
Germans, amb santa companya, 
pugen a la Casa d’or.

Anem amb bandera alçada 
com un exèrcit de pau.
Verge de Lluc coronada, 
damunt Mallorca regnau!


Maria té santuaris
per tot aquest Regne bell: 
mes entre puigs solitaris,
com a Reina té un castell. 


Just es que sia adorada 
dins un tan noble palau.

Lluc per Mallorca és encara 
lo sant racó de la llar:

I dins la llar de sa mare, 
quin no es podria escalfar? 
Nostra pregària inflamada, 
amb cor de mare, escoltau. 

Pròpia i cooficial

Aquests dies en José Ramón Bauzá ha començat la polèmica lingüística a les illes. Ha anat a la metròpoli, Madrid, i ha dit  de forma literal "El castellano es nuestro idioma y el catalán és una lengua cooficial". Sé que aquest senyor que és el nostre president i que per tant ens representa a tots és farmacèutic, però si no sap ell directament de Dret almanco hauria de tenir qualcú al costat (d'entre els molts assessors als quals els va pujar el sou a començament de legislatura) que li digués que no anàs pel món amollant bajanades jurídiques. Segons el nostre Estatut d'Autonomia, article 4, el català és la llengua pròpia de les Illes Balears, i el castellà tindrà, juntament amb la llengua catalana el caràcter de llengua cooficial. Ja veis com es gira, quan es vol, l'Estatut, invertint els seus termes amb la intenció de confondre i generar confrontació. En un segon, va convertir en llengua pròpia la llengua cooficial, i la llengua pròpia, el català, en simple llengua cooficial. Esper que el president hagi tingut un lapsus fruit del seus desconeixements jurídics, perquè si ho ha dit de forma maquiavèl·lica, obviant el que marca la norma suprema dels illencs des de l'any 1983, i amb la intenció de fer punts davant les autoritats colonialistes madrilenyes, ens podem preparar durant aquesta legislatura. 

Reforma constitucional exprés

Article publicat al Diario de Mallorca d'avui dia 7 de setembre de 2011, pàgina 26:

Reforma constitucional exprés

ANTONI BENNÀSAR MOYÀ 

DOCTOR EN DRET PÚBLIC 

Dúiem 33 anys esperant una reforma constitucional. La única reforma que havíem vist en aquest temps de la Constitució fou la introducció durant el mes d´agost de l´any 1992 de les paraules "i passiu" a l´article constitucional (13.2) que regula el sufragi dels ciutadans comunitaris a Espanya. Bona part de la població espanyola, per la nostra edat, no poguérem participar en el procés constituent. Per afegitó, quan plantejàvem assolida la majoria d´edat la possibilitat de canvis en profunditat del pacte constituent érem acusats ràpidament, com a mínim, de revolucionaris, recordant-nos immediatament que es necessitaria sempre el consens bipartidista del PP i el PSOE, degut al sistema de majories del Títol X de la Constitució, per poder plantejar qualsevol reforma. A més, i des de una perspectiva eminentment política, durant molt de temps, quan es parlava d´una possible reforma constitucional més d´un responsable polític es posava les mans al cap proclamant el caràcter inamovible, i gairebé sacrosant, del text constitucional. Semblava que reclamar la reforma de la Constitució espanyola era una espècie de sacrilegi, i els qui ho fèiem érem sovint acusat d´heretges. Amb l´arribada, ara fa 7 anys, de José Luís Rodríguez Zapatero a La Moncloa aquests discursos es moderaren un poc, començant-se un debat, més tècnic que polític, sobre la possible reforma de la Constitució. És més, Zapatero es proposà, durant la seva primera legislatura, reformar la Constitució en quatre àmbits: la successió a la Corona, la inclusió del nom de les Comunitats Autònomes, la reforma del Senat, i la inclusió a la Constitució espanyola de la Constitució europea. Amb aquesta finalitat es va sol·licitar un acurat dictamen al Consell d´Estat, presidit en aquells moments pel catedràtic de Dret Constitucional Francisco Rubio Llorente. L´informe resultant, de 358 pàgines i una gran precisió tècnica, es va fer públic i va començar a ser divulgat pel seu debat polític. Després d´això, gairebé res més es va saber. El PP es va manifestar públicament en contra de la reforma del Senat i del Títol VIII de la Constitució (el que regula les autonomies) a l´hora que estava disposat a "negociar" la successió a la Corona i el tema de la Constitució europea. Tot plegat va acabar oblidat i ple de pols als arxius, tant la reforma constitucional espanyola, com la non nata, i mal denominada, Constitució europea. 

Ara hem estat molts els que ens hem aixecat, un bon dia, totalment sorpresos quan se´ns comunica que, davant les peticions d´Alemanya i França, el PP i el PSOE han pactat de manera imprevista reformar la fins ara fossilitzada Constitució. A més, el pacte bipartidista de reforma s´ha consumat en menys de 24 hores, incloent a la reforma únicament la limitació del dèficit públic. Se´ns comunica, a més, que la reforma es farà mitjançant una proposició de llei, pel procediment d´urgència i lectura única. És a dir, furtant el màxim possible el debat parlamentari. Per afegitó, i com és obvi, se´ns diu que ni parlar-ne de sotmetre la reforma a referèndum per part del poble espanyol. Seria massa extens entrar ara en el fons de la reforma, però, centrant-me només en les formes, crec que és totalment inoportú la manera amb la qual s´ha plantejat aquesta reforma. Si durant 33 anys no se´ns ha deixat piular sobre el pacte constitucional, ara és inacceptable que, sense debat públic, i a petició d´Estats estranger, se´ns obligui a haver de menjar-nos una reforma aprovada per unes Corts apunt de dissoldre, sense cap tipus de debat sobre el fons de la mateixa i furtant al poble de decidir en referèndum sobre què n´opina de tot plegat.

Orgull anticonstitucional

"El major honor de la meva carrera política fou no haver votat la constitució"

Heribert Barrera, dixit.  In memoriam.

Aquest passat cap de setmana ens va deixar un patriota, Heribert Barrera. És cert que es pot discrepar d'alguna de les seves postures polítiques, però sempre va ser una persona que va dir el que pensava, sense importar-li ser "políticament correcte". D'aquest tipus de personatges, com n'Heribert o en Vázquez Montalbán, per posar un altre exemple, de cada cop en queden menys. Una mala notícia per a la llibertat d'expressió i per a la salut democràtica del nostre País. La valentia intel·lectual, malauradament, no sol donar prebendes institucionals, i són d'admirar les persones que, des de la llibertat d'opinió, diuen sempre el que pensen. 

Reforma constitucional

En 24 hores, el bipartidisme PP-PSOE ha arribat a un acord per reformar la Constitució. Dúiem 33 anys esperant, semblava que la Constitució era un text bíblic intocable, i, ara, en 24 hores, resulta que s'ha acordat revisar la Constitució, i que en menys d'un mes i mig estarà canviada. El motiu del "miracle"ha estat que els que ens governen vertaderament (i que no hem votat, visca la democràcia!), Àngela Merkel i Nicolas Sarkozy, han decidit que s'ha de posar una clàusula constitucional d'endeutament màxim. En aquest món del capitalisme feudal, allò que ordena un senyor feudal, els seus súbdits ho han d'obeir ipso facto, i així ho estan fent els súbdits espanyols, popular i "socialistes". M'enrecord que ara fa 7 anys, en José Luís Rodríguez Zapatero va presentar un projecte seriós de reforma constitucional: volia constitucionalitzar el nom de les autonomies, reformar el Senat, eliminar la discriminació de la dona en la successió hereditària a la Corona, i la menció constitucional a la Constitució europea (sí, sí, la Constitució europea, aquell OJNI que un bon dia va aparèixer, i un altre desaparèixer...). Ara, després de 7 anys d'inactivitat i projectes frustrats de reforma, en 24 hores resulta que volen constitucionalitzar els límits de dèficit i despesa pública que fixa Brussel·les (és a dir, na Merkel i en Sarkozy). Tot per procediment d'urgència, sense debat, botant-se la discussió parlamentària en comissió, i trepitjant a tot aquell que es posi per endavant. És aquesta una reforma que, a més, esclafa el principi d'autonomia pressupostària autonòmica i local, trencant el lleuger equilibri territorial aconseguit en el pacte constitucional. Esperem que, com a mínim, hi hagi un grup de diputats o senadors que, renunciant al sucós dels seus privilegis, tinguin la valentia democràtica d'exigir un referèndum, a celebrar el mateix dia de les eleccions, per aprovar la reforma. Necessitam 35 diputats o 26 senadors valents. Esperem aconseguir-los. 

Una nova temporada

Ha començat una nova temporada a l'Atlètic Balears. Avui tocava derbi amb el Manacor, hem guanyat, 2 a 0, una bona notícia (cosa gens habitual que hi hagi bones notícies a l'Atlètic). Per primera vegada en molt de temps començam una temporada amb il·lusió els balearicos. Es parla molt de què enguany és el gran any, i que podem pegar el bot a Segona A (categoria que no trepitjam des de els anys 60). Al Club hi duc tota la vida, soci des de sempre i directiu des de el 2004. Un club amb qui ja porto, com a directiu, 3 ascensos, 1 a Tercera Divisió, i 2 a Segona B. El Club és, en certa mesura, un element més de la meva vida. Així, quan comença a rodar la pilota em ve al cap la imatge del meu padrí matern, amb qui, des de petit, anava cada diumenge a l'Estadi. Entre la nostàlgia, em vénen al cap també altres grans amics balearicos també finats: en Miquel Arnáiz, don Joan Marí, en Tolo Ruberts, tants i tants, que físicament ja no ens acompanyen, però que, des de allà a on estiguin, segur que duen la samarreta blanc-i-blava i segueixen amb nirvis i patiment (que seria dels balearicos sense patiment) els partits i tenen marcat al calendari amb un rotllo la data en què jugarem aquesta temporada en contra del Mallorca. Enguany ens haurem de conformar en jugar en contra del Mallorca "B", cosa que no esperàvem d'inici, ja que els barralets varen comprar a cop de talonari en el darrer moment una plaça després del seu descens a tercera; esperem, en tot cas, que l'any que ve hi hagi el "gran derbi", i ens poguem enfrontar contra el Mallorca "A", a la segona divisió "A" del futbol espanyol.  

Tempesta papal

Una gran tempesta va fer suspendre part de la vigília d'oració, el gran acte central en certa mesura, de la visita papal a Madrid. Fou curiós, ja que durant tot el dia els acampats havien suportat temperatures de més de 40 graus i fou arribar el Papa i començà a ploure de forma tempestuosa. La creu que hagueren aixecat els peregrins va caure, un envelat es vengué abaix ferint a un grup de persones i es banyaren les sagrades formes, impedint que avui milers de persones poguessin combregar. Tot molt simbòlic. Els fenòmens naturals, produïts com a protesta divina, forma part dels textos sagrats, amb eclipsis, tempestes i terratrèmols.Quan de matinada vaig encendre el televisor i vaig veure les imatges me va venir al cap un determinat passatge evangèlic. Així, conta l'evangeli de Sant Lluc (Lc 23, 44-46):

"44 Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: 

45 el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig.  

46 Jesús va cridar amb tota la força:

--Pare, confio el meu alè a les teves mans.

I havent dit això, va expirar."

 

No seria aquesta tempesta una protesta divina simbòlica davant uns fausts molt poc apropiats segons la humilitat que predica la doctrina cristiana? Recordem que els que instaren la crucifixió de Crist foren, precisament, sacerdots, escribes i fariseus. I recordem també, davant aquestes grans concentracions públiques, el que diuen els Evangelis: "Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que purifiqueu per fora copes i plats mentre per dins els teniu plens de rapacitat i cobdícia! Fariseu cec, purifica primer la copa per dintre, i així també el defora serà pur" (Mt, 23, 25-26)