La setmana passada vaig anar a veure Cisne Negro, una pel·lícula que està sent un dels fenòmens de la temporada. Natalie Portman interpreta a una ballarina que s'obsessiona amb el seu paper i amb el triomf professional. Totes les obsessions són dolentes, i les laborals ho són molt més. Així, la feina és un mitjà per a la vida, però no es pot convertir en una finalitat en si mateixa. En aquest sentit, maldament no sigui políticament correcte dir això en aquests moments, crec que hem de reivindicar l'homo lundens front a l'homo laborans tradicional. La vida, per bé o per mal, és relativament molt curta i s'ha d'intentar gaudir de la millor manera possible. Així, en un món allà a on pràcticament tot es quantificable en termes econòmics o materials, és el moment de reivindicar els elements intangibles que fan de les coses quotidianes un element de felicitat. Així, les grans coses de la vida no són quantificables ni en termes monetaris ni en graus de l'escalafó professional. Tal i com deia Juan de Mairena, l'altre ego d'Antonio Machado, confunde todo necio valor y precio. I allò que veritablement val, no té preu. L'èxit és un concepte extremadament relatiu i s'ha de mesurar segons la percepció personal de cadascú, al marge de la consideració social que pugui tenir externament. Així, crec que Cisne Negro és una magnífica metàfora de la cara obscura de l'èxit i de tot el que s'ha de sacrificar per aconseguir determinats objectius que, una vegada assolits, no solen acabar compensant tot allò que s'ha perdut pel camí per assolir-los. I no hem d'oblidar que, tal i com diu una lletra de John Lennon, la vida és allò que va passant mentre feim altres plans.
