27 de febrer 2011

El cisne negre

La setmana passada vaig anar a veure Cisne Negro, una pel·lícula que està sent un dels fenòmens de la temporada. Natalie Portman interpreta a una ballarina que s'obsessiona amb el seu paper i amb el triomf professional. Totes les obsessions són dolentes, i les laborals ho són molt més. Així, la feina és un mitjà per a la vida, però no es pot convertir en una finalitat en si mateixa. En aquest sentit, maldament no sigui políticament correcte dir això en aquests moments, crec que hem de reivindicar l'homo lundens front a l'homo laborans tradicional. La vida, per bé o per mal, és relativament molt curta i s'ha d'intentar gaudir de la millor manera possible. Així, en un món allà a on pràcticament tot es quantificable en termes econòmics o materials, és el moment de reivindicar els elements intangibles que fan de les coses quotidianes un element de felicitat. Així, les grans coses de la vida no són quantificables ni en termes monetaris ni en graus de l'escalafó professional. Tal i com deia Juan de Mairena, l'altre ego d'Antonio Machado, confunde todo necio valor y precio. I allò que veritablement val, no té preu. L'èxit és un concepte extremadament relatiu i s'ha de mesurar segons la percepció personal de cadascú, al marge de la consideració social que pugui tenir externament. Així, crec que Cisne Negro és una magnífica metàfora de la cara obscura de l'èxit i de tot el que s'ha de sacrificar per aconseguir determinats objectius que, una vegada assolits, no solen acabar compensant tot allò que s'ha perdut pel camí per assolir-los. I no hem d'oblidar que, tal i com diu una lletra de John Lennon, la vida és allò que va passant mentre feim altres plans.

24 de febrer 2011

Emili Darder, sempre en la memòria

Tal dia com avui de 1937 un escamot de falangistes afusellaven, a trenc d'auba, a Emili Darder, batlle republicà de Palma. Foren aquell mateix dia víctimes també de les bales feixistes Antoni Maria Ques comerciant afí a Esquerra Republicana Balear; Alexandre Jaume, dirigent socialista; i Antoni Mateu, ex-batlle republicà d'Inca. 

Avui, malauradament, no he pogut anar a l'homenatge que s'ha celebrat al cementiri ja que ha coincidit amb una jornada acadèmica que organitzava a la UIB. En tot cas, el meu cor i la meva ment ha estat amb els companys que retien homenatge als màrtirs republicans. He de dir que va ser per jo un honor quan em proposaren per formar part del patronat de la Fundació Emili Darder. És un dels càrrecs que més il·lusió m'ha fet ostentar. Ja de petit escoltava les històries, a l'àmbit familiar, de la tasca que va fer el batle Darder; unes històries que anaven des de la construcció de la Plaça de les Columnes, fins al seu afusellament, mig mort ja, assegut damunt d'una pedra.  Emili Darder ha estat, per aquest i per molts altres motius, un referent personal insustituible.

En tot cas, crec que ara més que mai s'ha de reivindicar el record dels màrtirs morts un 24 de febrer de 1937. En un moment d'involució en molts d'aspectes, el record d'Emili Darder, com a símbol visible de tants de camarades que donaren la seva vida per la la llibertat, la igualtat, la fraternitat, ha d'estar sempre present en el nostre dia a dia. I no oblidem mai, que tal i com deia Darder, només la cultura podrà formar a ciutadans lliures. 

17 de febrer 2011

La cultura com insult


"A Mallorca la cultura és un insult i un greuge. La societat insular treballa contra la meritocràcia. A Mallorca, fer d'intermediari, sense cap títol, en la venda d'una casa a un alemany, equival a quinze anys de sou d'un professor universitari".

Matías Vallés dixit, Revista EnllaçUIB, número 16, pàgina 21.



Resulta sempre curiós llegir entrevistes a un entrevistador. En Matias Vallés fa una duríssima crítica a la societat illenca i, per extensió, al model de la universitat de les Illes Balears. Parla de la manca de compromís cívic del professorat, del passotisme de l'alumnat, d'un caràcter provincià en determinats àmbits i d'una certa improvisació en grans decisions. En alguna de les seves afirmacions n'estic d'acord, amb altres no. Entre elles, el seu posicionament contrari a l'existència d'un campus universitari, instrument urbanístic-educatiu que jo sempre he defensat. De totes formes, crec que és una entrevista brillant que cal llegir.

16 de febrer 2011

Hagamos un trato

"Al principio ella fue una serena conflagración
un rostro que no fingía ni siquiera su belleza
unas manos que de a poco inventaban un lenguaje
una piel memorable y convicta
una mirada limpia
una voz que caldeaba la risa
unos labios nupciales
un brindis

[...]

y de pronto él sintió
que sin ella sus brazos estaban tan vacíos
que sin ella sus ojos no tenían qué mirar
que sin ella su cuerpo de ningún modo era
la otra copa del brindis
y de nuevo se dijo
qué sencillo
pero ahora
lamentó que el futuro
fuera oscura maleza
sólo entonces pensó en ella
eligiéndola
y sin dolor
sin desesperaciones
sin angustia y sin miedo
dócilmente empezó
como otras noches
a necesitarla".