Enguany que serà el darrer any en què es juga a San Mamés, volia recordar un vídeo, per a mi preciós, que ha fet l'afició de l'Athletic de Bilbao. Sempre m'ha encantat el futbol del nord i el d'Euskadi especialment. I sempre recordaré l'esportivitat amb què ens reberen l'afició del Guernika en la promoció d'ascens a Segona Divisió B del meu estimat Atlètic Balears. El vespre abans del partit definitiu, aficionats bascos vingueren a l'Estadi Balear a sopar a la fresca amb noltros, i, inclús alguns, després d'haver perdut l'ascens, ens acompanyaren a la celebració a la font de la Rambla... molt probablement a cap altra banda de l'Estat espanyol una afició hauria fet el mateix. A més, sempre per a mi, el futbol de la meva infantesa seran records bascos. Encara se me posa la pell de gallina quan pens amb la Real Sociedad dels 80, amb el vell, i avui derruït Atocha, a vessar i amb un espectacular Arconada davall les vetustes porteries d'un camp amb una essència anglesa irrepetible; record també de forma difusa la "gabarra" davallant per la Ría, i amb un jove Javier Clemente d'entrenador; i encara em record també, com quan va ascendir l'Osasuna de Pamplona, i a San Mamés i Atocha cantaven, "tres somos tres, sólo falta el Alavés", reivindicant el caràcter basc, per damunt d'Estatuts d'Autonomia espanyols, dels navarresos. Per últim, "la catedral del futbol", San Mamés, sempre ha tingut una afició meravellosa, amant, per damunt de tot, del bon futbol. No es pot oblidar les grans ovacions que se n'han dut els bons jugadors duguin la samarreta que duguin. Així, Laudrup va sortir sempre entre ovacions cada pic que el canviaven a "la catedral", portàs la samarreta del Barça o del Madrid. De la mateixa manera no perdonaven mai els jugadors bruts i violents, i no oblidaren mai tampoc la violència de jugadors en el passat com Diego Simeone (amb la famosa clavada de claus a Julen Guerrero), o en el present del madridista Pepe (un jugador al qual li haurien d'haver retirat la llicència, al meu entendre, fa molt de temps). M'estendria massa, però vull destacar també la idiosincràsia, en un futbol convertit en negoci d'un club, l'Athletic, en el qual només hi poden jugar jugadors bascos. Tant de bo per tot, i tots els clubs fessin el mateix amb la nacionalitat dels seus jugadors... la identificació de la gent amb els colors dels seus Clubs, a ben segur, seria molt diferent...
I ara, un vídeo, que cada pic que el veig (i aquest de setmana especialment) en posa la pell de gallina; i molt especialment perquè, jo també, pertany a un Club, l'Atlètic Balears en el que, tal i com diu el vídeo al final "... es una cuestión de familia. Lo futbol, creanmé, es secundario":
Un día alguien me preguntó, ¿qué significa ser del Athletic?
A lo que yo respondí:
El Athletic es el aitite y el nieto compartiendo bandera.
El bocadillo de ama o la bufanda tejida por la abuela.
La bota del vecino y el abrazo con el desconocido.
La lluvia racheada, entrando por Ingenieros.
La mujer que de niña soñó con calzar botas y la hija que lo logró.
El último domingo compartido entre padre e hijo,
sin saber que sería el último.
El primer beso íntimo, rodeados de 80.000 ojos.
El escudo al atardecer, al fondo de una calle de bares.
El puro fumado por uno, pero compartido por todos.
El grito desesperado, la emoción desbordada, la lágrima suelta.
Y el placer de placeres. El éxtasis.
El rugido del león.
El "A por ellos" y el "Beste bat" o el "Athleeeeetic" con bufandas al viento.
Los primeros, cortos y rotundos.
El segundo, arrastrado con sentimiento.
Tal y como es la verdadera felicidad.
Así es nuestro Club.
De todos y de nadie.
Tan singular en filosofía, como plural en seguidores.
Tan respetado, como incomprendido.
Hay equipos que hacen historia, el Athletic hace leyenda.
Y todo, porque un día indeterminado, en un acuerdo no escrito, decidimos seguir un peculiar camino.
Donde otros veían el final nosotros veíamos principios.
Elegimos ser David cuando todos querían ser Goliat.
A la utopía con la épica, pasando por Bilbao.
En eso estábamos y aún estamos.
Un acuerdo que se mantiene, pese a todo, entre millones de aficionados alejados en lo geográfico, lo político, lo cultural o lo social.
Aquel día incierto, elegimos vencer menos pero ganar más.
Y entendimos que el Athletic es una cuestión de familia.
Lo del futbol, créanme, es secundario.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada