2012

El 2012 ha estat un any molt dur a nivell col·lectiu. Des de un punt de vista econòmic i social, els pitjors presagis s'han complert i ha estat l'any de les retallades més impressionants que s'han produït ne la història de l'Estat del benestar a Espanya. A més, esteim en plena recessió, i la taxa d'atur s'acosta perillosament al sis milions de persones i supera el 25 % de la població activa. 

En quant a la perspectiva nacional, el 2012 es recordarà pel pas que ha donat Catalunya de cap a la seva llibertat, amb un 11 de setembre de 2012, que ha suposat la primera pedra en la lluita per l'alliberament nacional del poble català. Per contra, hem vist com s'ha dut a terme  a les Illes Balears el pitjor atac al català de forma institucionalitzada des de la mort del dictador Francisco Franco, encapçalat per president Bauzá i el seu conseller d'educació Rafel Bosch. 

Em preocupa, això sí, com quedarem la resta de PPCC el dia que Catalunya s'alliberi del jou. Així, no me cans de dir que somiï amb una Catalunya lliure, però no m'agradaria gens, haver de ser mallorquí d'arrel dins Espanya, ja que ens farien patir tal i com pateixen els irlandesos del nord  actualment dins Gran Bretanya. Per a què no hi hagi Bobby Sands a les Illes i al País Valencià, Catalunya no ens ha d'abandonar...

Jurídicament, ha estat un any marcat pel pitjor ministre de "justícia"des de la transició política. La llei de taxes ha acabat amb la tutela judicial efectiva a l'Estat espanyol i s'han iniciat reformes legislatives, com la del Codi Penal, que suposaran greus atemptats a les llibertats públiques i als drets fonamentals. 

A nivell personal, any de canvis i consolidació. He publicat la meva primera monografia, m'he consolidat com a advocat en la meva rentrée a la barra, i he tornat a la UIB guanyant una plaça de professor associat de Teoria General i Filosofia del Dret. La veritat és que no em puc queixar de com m'ha anat l'any en aquest aspecte.

El temps, a la llarga, posa a cadascú en el seu lloc,  i, poc a poc, s'acaba fent justícia, tot i que, en ocasions, s'ha de saber esperar ja que la justícia divina sol ser a llarg termini més implacable que no la corrupte justícia humana. I tal com pagues, amb el temps, seràs pagat... aquesta màxima, per la meva experiència personal, sempre, sempre, a la llarga s'acaba complint.

Per últim, crec que, i per posar un to irònic que no pot faltar, crec que podem estar tots satisfets ja que som supervivents de gran catàstrofes pronosticades i mai executades: l'efecte 2000; la profecia de Nostradamus, i enguany, la del maies... Som una generació de supervivents en aquest sentit (tot i no sé, us ho dic sincerament, si podrem sobreviure a l'era Rajoy-Bauzá).