Ahir vaig anar a veure La Dama de Hierro. Una de les millors cintes que he vist en els darrers temps, amb un a interpretació i caracterització magistral de na Meryl Streep que crec que li donarà l'óscar d'enguany a la millor actriu. Una pel·lícula per reflexionar. Reflexionar, des de una perspectiva personal, sobre si els sacrificis professionals compensen els efectes que aquests sacrificis tenen sobre la vida familiar. Des de una perspectiva política, una gran pel·lícula ja que ens mostra el començament d'una ideologia, la neoconservadora, que ens ha dut a la situació econòmica present. Reagan, Thatcher i Kohl foren els precursors de les polítiques neoliberals de retallada de serveis públics, davallada d'impostos als rics i privatitzacions que ens han dut a on estam ara. A més, i en quant a la qüestió nacional, es tracta el tema de l'IRA de forma tangencial. Vaig trobar a faltar, no obstant, que no és parlés (només es fa de passada en un diàleg) de la mort den Bobby Sands i d 'altres 12 republicans irlandesos en vaga de fam reclamant els seus drets com a presos, un dels episodis més interessants de la seva biografia política. Per contra, es tracta de manera bastant correcte la Guerra de les Malvines. Una pel·lícula, en definitiva, més que recomanable segons els meus gustos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada