Estam a 90 minuts de la glòria o de la decepció. No sé que passarà diumenge amb el Mirandés, però aquests dies m'entra la nostàlgia. La nostàlgia d'una persona, jo mateix, que s'ha criat a l'Estadi Balear. Em vénen els records de nin, pujant les escales de l'Estadi de la mà del meu padrí Guillem al cel sia; em vénen a la ment tants de moments, alguns de bons i molts de dolents; em vénen al record grans alegries i moltes llàgrimes, callades, després d'un partit, a qualsevol racó de l'Estadi. Per jo l'Atlètic són els càntics de l'afició; l'olor dels fruits secs menjant-se un dia d'hivern a les grades de l'Estadi; per jo l'Atlètic és l'abraçada que et dóna quan tel trobes un balearico conegut per un carrer de Palma; per jo l'Atlètic és el renou de fons de la Via de Cintura mentre es disputa un partit; per jo l'Atlètic és sentir-te estimat per uns companys de colors que estan amb tu quan els necessites en l'aspecte personal; per jo l'Atlètic són el derbis i la rivalitat amb el Mallorca; per jo l'Atlètic és el record d'un diumenge horabaixa, devora la xemeneia, escoltant la ràdio i esperant que diguessin el resultat de l'Atlètic a Los Pinos d'Alaior; per jo l'Atlètic es veure el pont de la Via de Cintura ple de gent a peu anant-se de l'Estadi; per jo l'Atlètic és un grup de balearicos plorant a un tanatori quan n'hem perdut un dels nostres; per jo l'Atlètic són els partits robats, les expulsions injustes i les rabiades per mil i uns motius; per jo l'Atlètic és, en definitiva, el decorat que hi ha hagut sempre al darrera de la meva vida, i, per tant, quan s'acosten dates com l'actual, no ho puc evitar i m'emocion. És per això que tenc avui més que mai en ment tots els balearicos que ja no hi són i que vaig conèixer i estimar, molts de la meva família (majoritàriament balearica), altres, com si ho fossin, perquè els balearicos, per damunt de tot (i de les discussions puntuals), acabam formant una gran germandat. En aquests moments, això és el que més greu me sap, tots aquells que no podran viure un moment que, passi el que passi, és històric. No ho podran viure, però han contribuït a què seguem aquí, i això no ho podem oblidar.
Durant generacions, amb un esperit forjat en les derrotes, hem resistit, i ha estat aquesta resistència el que ens ha posat ara a les portes de la glòria. No ens han doblegat mai, ni ens han aconseguit fer desaparèixer. Hem tocat molt baix, jo he vist no poder convocar 11 jugadors del primer equip perquè no les teníem jugant dins Tercera Divisió; jo he peregrinat pels camps de Regional Preferent lluitant per ascendir a Tercera; jo sé el que és veure com s'han d'afrontar pagaments quan no hi ha doblers per fer-los i han de ser directius que, de forma anònima (i en ocasions fora que ni ho sàpiga la seva pròpia família), les posen de la seva pròpia butxaca. El futbol no és l'espectacle del partit, ni la festa del triomf, el futbol és una realitat molt dura i ingrata en ocasions. A les victòries tothom s'hi apunta, i, en les derrotes, es sol deixar als responsables de la institució completament orfes. I la diferència entre la victòria i la derrota, sol ser, en ocasions, un grapat de mil·límetres, o l'apreciació subjectiva d'un home vestit de negre (o de vermell en ocasions, ara que els àrbitres són multicolors...). Per tant, passi el que passi diumenge, volia, des de la nostàlgia d'un sentimental com jo, escriure aquestes línies...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada