La crisi del capital

Article publicat al Diario de Mallorca de diumenge 12 de juliol de 2009, pàgina 46:

La crisi del capital

Semblava que l’època de bonança econòmica no s’havia d’acabar mai, que el capitalisme liberal no tenia aturall en el seu creixement i que l’expansió econòmica seria eterna. De cop i volta s’ha produït un daltabaix econòmic que poca gent podia preveure. La crisi econòmica ha colpejat de cop i amb força inusitada. Ha estat una crisi que ha començat en l’aspecte financer, vinculada a les denominades hipoteques d’alt risc, i que s’ha estès ràpidament a la resta de sectors productius. Com a simple observador, i sense ser economista, sembla clar que s’ha ajuntat una crisi financera amb l’increment del preu del petroli i dels tipus d’interès. En aquest sentit podem aplicar, una vegada més, la màxima de Karl Marx que afirmava que la història es tendia a repetir, una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa. Aquest pic la història s’ha repetit, i la humanitat a tornat a caure en els mateixos errors que dugueren a la desfeta econòmica dels anys setanta amb la coneguda crisi del petroli. El món, gairebé quaranta anys després, continua sotmès a la dependència de les energies no renovables i supeditat a un model de creixement depredador del territori i dels recursos naturals. Aquest pic, s’ha afegit a la crisi energètica una crisi financera vinculada al fet que es deixaven doblers a persones i empreses que manifestament no els podien tornar. Vivíem en una bombolla financera en la qual els doblers eren ficticis, i darrere les façanes econòmiques de moltes empreses no hi havia gairebé actius materials. En l’àmbit dels consumidors, es va fomentar un consumisme vergonyós i es va incentivar comprar a crèdit allò que no es podia pagar i que, en moltes ocasions, ni tan sols es necessitava.

La crisi econòmica s’ha d’afrontar atacant els seus orígens, que són inherents al sistema capitalista. L’economia no es pot sustentar en el crèdit i en l’espoliació de recursos naturals finits i contaminants. No es pot permetre tampoc que s’hagi globalitzat l’economia i no s’hagi fet el mateix amb els drets socials. Tot plegat provoca un fenomen del dúmping social caracteritzat pel fet que les grans multinacionals externalitzen la seva producció a països sense drets socials per als treballadors i amb sous de misèria. Mentre no s’abordi, de forma global, la injustícia del sistema econòmic capitalista, el màxim que podrem fer serà posar pegats a les ferides que es generaran de forma cíclica.
Darrere els números de la macroeconomia hi ha persones, això no s’ha d’oblidar mai. Aquesta crisi, generada en bona part per la gran banca, ha deixat com a grans damnificats milers de milions de famílies treballadores arreu del món. Sol passar sempre així. Hem de veure avergonyits, a més, com el sector bancari nega el pa i la sal als petits empresaris i als treballadors alhora que financen grans operacions especulatives. Mark Twain deia que un banquer era una persona que et deixa un paraigua quan fa sol i te’l pren quan comença a ploure. Trobam un Govern espanyol que suplica diàriament a la banca que deixi doblers per reactivar l’economia. Quina és la resposta bancària? Continuar el model especulatiu que ha duit a aquest fracàs col•lectiu i finançar, per posar un exemple, fixatges de jugadors de futbol que superen els centenars de milions d’euros. Quan hom observa aquestes actuacions se n’adona que el conjunt del sistema, tant a escala global com local, necessita mà de metge. Al meu parer, tot plegat fa que s’hagi de replantejar profundament la necessitat d’una banca pública forta i equitativa, amb presència de treballadors i societat civil als seus òrgans d’administració, i que actuï amb criteris d’equitat a l’hora de prendre les decisions. A pesar d’això, sembla que els xiu-xius que se senten a l’Estat espanyol van en sentit contrari. Així, proliferen darrerament els debats sobre la possible privatització de les caixes d’estalvi espanyoles, darrer reducte de la banca no capitalista en mans públiques. Lamentablement, liberals, neoconservadors i socialdemòcrates s’apunten a aquestes tesis. En aquestes grans decisions econòmiques, com en moltes altres, costa trobar discrepàncies entre els partits polítics majoritaris. Així, i per acabar, crec poder afirmar que l’actual situació global no tan sols es deriva de circumstàncies econòmiques objectives, sinó que també ho fa d’una profunda crisi ideològica. El problema més greu es troba en la manca de solucions alternatives, imaginatives i progressistes per afrontar les injustícies provocades pel capitalisme. En aquest sentit, l’actual crisi del capital és, en bona mesura, filla de la denominada mort de les ideologies que va predir Fukuyama.