10 anys universitaris

Article publicat avui dia 26 de setembre a la pàgina 29 del Diario de Mallorca.

10 anys universitaris

Enguany, 2013, es compleixen 10 anys des de que vaig impartir la meva primera classe a la facultat de Dret de la Universitat de les Illes Balears. En concret, va ser el 3 d’octubre de l’any 2003 i tenc gravat perfectament a la ment cada un dels seus instants. Record, entre moltes altres coses, que vaig citar, a la presentació del curs, al meu estimat Jean-Paul Sartre i a la universitat del maig del 68. “L’home està condemnat a ser lliure” és una de les frases que més m’agraden del pare de l’existencialisme. I la llibertat, això ho intuïa en aquells moments i ho vaig aprendre a foc a la docència universitària, s’ha de guanyar dia a dia i, exercir-la, et sol dur serioses represàlies.   

La universitat espanyola ha vingut històricament marcada pel control realitzat per part de les càtedres. L’estructura universitària actual és hereva, en bona mesura, dels quaranta anys de dictadura franquista. Un franquisme que vingué caracteritzar per la depuració i represàlia de totes aquelles veus que fossin dissidents. El cas de les represàlies patides per centenars de docents, amb el doctor Enrique Tierno Galván com a símbol màxim, en són paradigmàtiques d’un període negre en el qual s’establiren molts dels mals vicis feudals que a dia d’avui pateix la universitat a l’Estat espanyol. Ni la Ley de Reforma Universitaria (LRU) a l’any 1983, que es limità, en bona mesura, a solucionar, obrint el grifó, el problema dels professors no numeraris, els “PNNs”; ni la contestada Ley Orgánica de Universidades (LOU), de Pilar del Castillo, a l’any 2001, acabaren amb els mals vicis de la universitat. El sistema d’acreditacions de l’actual LOU, reprodueix maquillat un sistema històric de la universitat espanyola, fonamentat amb el control catedralici, allà a on el petit conjunt de catedràtics cada àrea de coneixement són els que decideixen de facto per cooptació l’accés a la funció pública universitària primer, i l’accés a les càtedres després. I, que a ningú se li oblidi que, a la universitat, es pot aplicar especialment la famosa frase d’Alfonso Guerra “En España, quien se mueve, no sale en la foto...”. Per afegitó, la LOU ha precaritzat enormement la docència universitària, incrementant exponencialment el nombre de professors laborals en detriment dels funcionaris. Tot plegat ha contribuït a augmentar la inestabilitat contractual i les desigualtats salarials dins de la universitat. Així, per a què la gent se’n faci una idea, pel mateix nombre d’hores efectives de classe impartides a la setmana, un catedràtic pot arribar a cobrar mensualment 12 vegades més que un professor associat. Uns professors associats que, suposant més del cinquanta per cent de les plantilles a la majoria de les universitats, són, en bona mesura, els que sostenen de forma silenciosa la universitat pública espanyola amb sous que, en ben poques ocasions, superen els 300 euros mensuals.

A nivell personal, la universitat m’ha donat satisfaccions, però també moltes decepcions. Determinades persones m’han sorprès en positiu, donant la cara per mi en moments difícils, sense tenir-hi res a guanyar, el meu agraïment infinit per tots ells; i d’altres, m’han decebut també profundament, en l’aspecte professional i, sobretot, en el personal, mostrant la cara més negre de la mesquinesa humana. De totes maneres, tal i com deia Nietzsche, si no t’aconsegueixen matar, t’acaben fent més fort. Per tant, la desgràcia d’haver-me creuat al llarg de la meva vida universitària amb petits histrions despòtics, a la llarga, no m’ha fet defallir, ni molt manco, en la meva estima per la universitat com institució acadèmica. Així, les traïcions personals patides vénen compensades pels centenars d’alumnes que han passat per les meves aules i amb els que he pogut aplicar l’aforisme llatí “docendo discimus”. N’he après molt de tots ells, i si a qualcú he ofès, aprofit l’avinentesa per demanar-li disculpes. El professor, per titulació, no pot ser un “primus inter pares” amb els seus alumnes, però, tampoc, pot tractar des de una torre de marfil amb l’alumnat. I, sobretot, el professor ha de tenir una qualitat que, en els darrers temps, a la societat, no abunda: la humanitat. En resum, dir que, fins al dia d’avui, ha estat un honor vital per a mi ser professor universitari. Esperem que, si Déu ho vol, en pugui complir molts d’anys més a la docència universitària.