Països Valencians

Article publicat al Diario de Mallorca de diumenge dia 28 de maig de 2006, pàgina 45:

Països Valencians

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

A poc menys d’un any de les eleccions autonòmiques es viu, des de l’esquerra política, una etapa d’incertesa manifesta. Tenim un PSOE balear que intenta reviure aprofitant-se de l’efecte ZP i de la recuperació com a cartell electoral del primer (i únic) president socialista que ha tingut aquesta terra. La resta de l’esquerra, tal com ja vaig exposar en un article anterior, està desgavellada i en un debat que es resumeix en un punt: presentar-se units, o defensar cada grupuscle les seves segmentades sigles intentant assolir el difícil objectiu del cinc per cent dels vots. Per part de la dreta, la situació és molt diferent. El PP és més fort que mai, controla el Parlament, el Govern balear, els principals ajuntaments de Mallorca i el Consell pitiús, a més de ser el suport necessari de la presidència de Maria Antònia Munar al Consell mallorquí. Unió Mallorquina, per la seva banda, està en la situació de veure com podrà resistir a les urnes quatre anys de col•laboració subalterna a la majoria absoluta del PP.

L’esquerra política illenca ha tendit sempre a tenir com a referent Catalunya. Així, ha existit històricament una destacada intel•lectualitat mallorquina d’ideologia filocatalana. Bastin com a exemple d’aquest catalanisme a què em referesc els escrits, que daten de la Segona República, del batlle de Palma Emili Darder o del socialista mallorquí Alexandre Jaume. Ara, si no canvien molt les coses, sembla que els pensadors d’aquesta terra haurem de començar a mirar cap a València en lloc de Barcelona com a reflex polític de les Balears. Així, en aquesta precampanya electoral podem estar vivint les darreres passes cap a la definitiva valencianització política del nostre país.

La situació actual de les Balears apunta a convertir-nos en una rèplica política de la Comunitat Valenciana després de les properes eleccions: un Partit Popular amb majoria absoluta; un PSOE com a única veu parlamentària de l’oposició i que fonamentaria el seu paper polític en el sucursalisme respecte del govern de Madrid; una Unió Mallorquina que, com el partit de dreta regionalista Unió Valenciana, s’hauria vist fagocitada pel Partit Popular; i, per últim, la resta de forces polítiques d’esquerra i nacionalistes, que es quedarien a les portes del Parlament per no haver arribat al cinc per cent dels vots. Així, en aquest hipotètic escenari, l’eix mediterrani Palma-València romandria tancat, i la trencadissa en el progressisme illenc difícilment tindria tornada enrere. A més, la confluència entre els executius d’un mateix partit durant properes legislatures conduiria inevitablement a crear una nova realitat autonòmica (que no nacional, Déu ens guard) mai teoritzada: els Països Valencians. Les diferències polítiques, lingüístiques i mediambientals entre la Comunitat Valenciana i les Balears tendirien inevitablement a confluir. El secessionisme lingüístic, la privatització de l’ensenyament, l’anticatalanisme, la política audiovisual, la urbanística o la d’infraestructures serien, i ja s’apunten, elements comuns de dues maneres idèntiques de fer política.

Des de les Illes hauríem d´aprendre de l´exemple valencià. El mirall del País Valencià (Comunitat Autònoma Valenciana, oficialment) hauria de dur la gent progressista illenca a repensar-se els seus posicionaments davant les properes eleccions autonòmiques. Des de l´esquerra illenca, s´han de deixar de banda els personalismes estúpids i fer un front comú de resistència per intentar mantenir la representació parlamentària per damunt de la barrera del cinc per cent. Així, l´única esperança de derrota política del Partit Popular a les properes autonòmiques passa per la confluència de quatre factors: primer: que el PSOE obtingui uns grans resultats, com a conseqüència de la tasca de govern a Madrid i de l´efecte Antich sobre les bases. Segon: que la resta de l´esquerra es presenti unida, amb un bon candidat a la presidència de la comunitat, conegut i preferiblement independent. Tercer: que Unió Mallorquina, pel temor de ser fagocitada pel Partit Popular si continua amb el seu festeig governamental, doni suport a un hipotètic pacte d´esquerres al Govern balear. Quart: que la polèmica política viària del Govern Matas a les Pitiüses faci que dos importants diputats autonòmics que s´atribueixen al PP per un petit percentatge de vots se´n vagin, en aquesta ocasió, a opcions polítiques d´esquerres. Si no es produeix aquesta concatenació de circumstàncies, el pont entre València i Mallorca estarà conclòs i, molt probablement, en ambdues parts de la Mediterrània viurem una mateixa realitat nacional, social i política.



(*) Professor de Dret Constitucional a la UIB