10 d’agost 2020

La Corona i el règim constitucional de 1978

 La Corona i el règim constitucional de 1978

 

 

Antoni Bennàssar Moyà[1]

 

Los españoles han echado al último Borbón no por Rey, sino por ladrón” va deixar dit l’escriptor Ramón María del Valle Inclán referint-se a la marxa forçada d’Alfonso XIII d’Espanya poc abans de què es proclamés la II República. Davant la inesperada notícia de la marxa el Rei emèrit espanyol em vengué tot d’una al cap l’oportuna frase de l’escriptor gallec; així com també, em vaig recordar de seguida al mateix temps, degut a la meva condició de fervorós creient en la dialèctica materialista històrica, d’una altra mítica frase que Karl Marx ens va deixar escrita en la seva obra “El 18è de Brumari de Louis Napoleon”. La història sempre s’acaba repetint, deia el pensador de Trèveris: "de primer com una tragèdia i després com una farsa". I la veritat és que el lamentable espectacle que estam veient darrerament en quant als assumptes reials és més propi d’una farsa barata que no d’una democràcia occidental. Vivim durant els darrers temps en un permanent show reial que sembla, en ocasions, tret de les millors escenes de la filmografia del gran Luís García Berlanga. 

 

Hem de recordar a nivell jurídic que la restauració monàrquica es va produir mitjançant la franquista Llei de Successió (1947) ; una llei que va donar lloc posteriorment a la “designació” de Juan Carlos de Borbón per part del dictador; una designació que fou posteriorment ratificada per les Corts franquistes el 22 de juliol de 1969 en un solemne acte en el qual el “designat” futur monarca jurava «fidelidad a los principios del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales del Reino». La Constitució espanyola de 1978, que va suposar continuïtat històrica i jurídica amb el règim dictatorial, fou redactada i aprovada d’acord amb les regles pautades per la Llei de Reforma Política (darrera Llei Fonamental de la dictadura, que havia estat votada per les Corts franquistes un 18 de novembre de 1976). Així, i de forma esquizofrènica, es va aprovar una nova Constitució democràtica seguint fil per randa el procediment jurídic que havia estat dibuixat per la normativa aprovada per les darreres Corts franquistes. Amb la promulgació de la Constitució de 1978 es donava legitimitat constitucional a la restauració monàrquica que havia estat implantada per la dictadura després de la Guerra Civil en substitució de la legalitat republicana. La nova Constitució aprovada blindà, a més a més, la institució monàrquica; determinant en el seu article 168 que qualsevol intent de reforma constitucional que pogués afectar a la Corona s’hauria de dur a terme mitjançant un procediment enrevessat i dificultós que fa impossible a la pràctica tocar ni una sola coma de la regulació constitucional de la Corona, vistes les actuals i possibles futures majories parlamentàries existents. En definitiva, tal i com va predir l’antic Cap d’Estat, difunt un 20 de novembre de 1975, havia quedat tot a la seva mort, tal i com ell volia, “atado y bien atado”. 

 

He tingut l’oportunitat de conèixer durant els darrers 40 anys a una espècie política molt curiosa. Eren individus que es definien suposadament d’”esquerres” o “progressistes”, al temps que repetien com un mantra una frase que esgrimien reiterativament de forma totèmica: “Yo no soy monárquico: yo soy juancarlista”. Aquests suposats republicans juancarlistes, per la meva experiència personal, eren o havien estat, gairebé sempre, alts càrrecs del PSOE. Ara, vista la defensa aferrissada que fa de la monarquia el govern estatal de coalició de PSOE – Unidas Podemos, la farsa que és en si mateixa la suposada esquerra espanyola, ha mostrat, més que mai, el llautó. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que si la monarquia només tingués el suport dels partits nacionalistes espanyols de dreta i extrema dreta (PP, Cs i VOX) no tindria possibilitats de supervivència a mig termini. Així, el PSOE ha estat, és, i continuarà sent ara més que mai, el gran puntal mantenidor de la monarquia a Espanya. El règim constitucional de 1978 implica una continuïtat, no només jurídica, sinó també política, econòmica i social, amb els quaranta anys de dictadura franquista. El franquisme no era només un dictador, o unes Corts “nacional catolicistes” i una xarxa de governadors provincials, sinó que era, fonamentalment, una manera corrupta d’entendre la vida pública. Aquesta manera corrupta d’entendre a tots els nivells la política fou magistralment descrita pel ja citat Luis García Berlanga en la seva genial pel·lícula “La Escopeta Nacional” (1978). La possibilitat d’una democràcia nova i regenerada, que fes net no només de les restes del franquisme a nivell d’estructures institucionals, sinó que també ho fes, i això era el més important, a nivell de les maneres corruptes del relacionar-se amb el poder polític, va quedar completament descartada, al meu entendre, en dos moments històrics. El primer, fou el 16 d’abril de 1977, dia en que el Santiago Carrillo compareixia anunciant que el PCE acceptava a la monarquia, renunciant a la bandera tricolor i fent seva com a pròpia la bandera monàrquica. Amb aquest gest simbòlic començava el compliment del vell somni del dictador que mai va veure complit en vida: fer desaparèixer al Partit Comunista d’Espanya. El segon moment històric fou el 29 de setembre  de 1979, data en què Felipe González, després d’un llarg pols a la militància del PSOE (amb una escenificada amenaça de dimissió inclosa), va aconseguir que el partit fundat un segle abans per Pablo Iglesias renunciés ideològicament al marxisme. El PSOE, acceptant el sistema monàrquic primer, i renunciant expressament al socialisme després, s’havia convertit en un partit del règim; cosa que li va dur a guanyar les eleccions generals, un 28 d’octubre 1982 i amb el beneplàcit dels poders fàctics de l’Estat, aconseguint aquell dia un històric resultat de 202 escons. El franquisme sociològic i econòmic aconseguia així, fagocitant el PSOE i fent desaparèixer l’amenaça del PCE, el seu objectiu: continuar controlant el poder, més enllà de la mort física del dictador, mutat però inalterable en quant a les seves estructures corruptes. El franquisme no va morir amb el dictador, sinó es va adaptar a partir de l’any 1978 de forma camaleònica com si d’un virus es tractés, amb la clara intenció de perdurar en quant al seu modus operandi de relacionar-se amb el poder polític quaranta anys més (tal i com efectivament ha acabat passant). Així que, sens dubte, el denominat “Cas Corinna” és un episodi més (només un més) d’una llarga sèrie històrica en la que podem incloure des de la MATESA dels tecnòcrates de l’Opus Dei; fins a la Gürtel successora de Filesa; passant pel despatx de Juan Guerra, un despatx al qual arribaríem conduint després d’haver travessat el túnel de Sóller, venint del Palma Arena, just després d’haver visitat l’Autoritat Portuària de Palma.  



[1] Antoni Bennàssar és doctor en Dret i advocat en exercici.




Cap comentari: