75 anys
Els balearicos celebram enguany el 75 aniversari de la nostra fusió, que no de la nostra fundació, ja que l'Atlètic Balears va néixer, fundat per obrers de Palma i amb el nom de Mecànic FC, el 14 de novembre de 1920, com bé li agrada recordar sovint al doctor en història i amic Manel Garcia. Quan un celebra un aniversari, li entra, forçosament la nostàlgia. Es mesclen, sovint, en aquesta recordança, les dades oficials i els records personals; uns records que esdevenen sovint en la sintonia de fons de la pròpia vida.
Per mi, com per molts, l'Atlètic Balears és, per damunt de tot, un sentiment. Un sentiment nascut de les vivències viscudes darrera aquest humil club al llarg de moltes dècades. L'ATB, per mi, és el record d'acudir a l'Estadi Balear de nin de la mà del meu padrí Guillem. L'ATB, per mi, són més de trenta anys de soci, i deu de directiu, la majoria, patint molt. L'ATB, per mi, són les llegendes del Bar Passatge i els horabaixes de vent i pluja a l'Estadi Balear. L'ATB, per mi, són les cròniques detallades dels nostres majors, contant fins el darrer detall de cadascun dels gols que havia marcat Máximo Mosquera trenta anys abans de què jo nasqués. L'ATB, per mi, són les Olimpíades Populars, el vaixell Ciutat de Barcelona, i els jugadors que moriren al front de Belchite defensant la legalitat republicana. L'ATB, per mi, és l'orgull d'haver tingut de directius, durant el franquisme, a uns socialistes valents com foren els germans García Peñaranda, i de president a un catalanista orgullós com fou en Jaume Planas. L'ATB, per mi, és l'orgull de no haver tingut mai de president a cap falangista porrerenc de camisa blava i pistola al cinturó. L'ATB, per mi, és que el nostre himne digui: "...entre noltros no hi ha classes socials, l'amor al Balears és l'única condició...". L'ATB, per mi, és sentir cantar als supporters mallorquinistes: " ...llega la peste, llega el balearico, de la autopista de meterse un pico...". L'ATB, per mi, és el blanc-i-blau per fora, i el roig per dins. L'ATB, per mi, és ser qui som i representar a qui representam. L'ATB, per mi, és emocionar-me pel fet de pertànyer a un club que és real enlloc de reial. L'ATB, per mi, és la imatge de la policia nacional, vestida encara de color marró, protegint a l'afició baleàrica a la sortida del Lluís Sitjar entre els insults mallorquinistes. L'ATB, per mi, és el pont de la via de cintura ple a vessar de gent travessant-lo fugint de la seva misèria diària per anar a veure amb il·lusió els diumenges a un club molt humil en l'aspecte econòmic, però molt gran en valors. L'ATB, per mi, és l'olor de l'herba banyada recent regada de l'Estadi abans del començament dels partits. L'ATB, per mi, és Gloria Gaynor, cantant I will survive per l'escardada megafonia de l'Estadi Balear. L'ATB, per mi, és en Tomeu Bonet dient amb veu forta i potent: "Benvinguts a l'Estadi Balear". L'ATB, per mi, és la imatge den Valentín i en Bernat Yllana col·locant la gespa aixecada al descans dels partits. L'ATB, per mi, són les cròniques al diari Baleares de Gabriel Genovart, el nostre Matías Prats mallorquí. L'ATB, per mi, és un horabaixa de diumenge, en una època en que no s'havia inventat encara internet, aferrat a un transistor esperant que el periodista es dignés a donar el resultat al camp de Los Pinos d'Alaior. L'ATB, per mi, són els partits jugats a les tres de l'horabaixa davant la falta d'il·luminació nocturna. L'ATB, per mi, és Domingo Noguera amb un maletí de cuiro i uns comptes que mai sortien. L'ATB, per mi, és en Jaume Fuster servint refrescos a un bar que havien construït amb les seves mans els pares dels nins del futbol base. L'ATB, per mi, és Rafel Pericàs exercint de delegat de camp, i el renou metòdic dels cotxes passant de fons per la via de cintura. L'ATB, per mi, és Pep de la Torre, assumint una presidència que no volia assumir ningú en una llotja en la que no es volia asseure ningú. L'ATB, per mi, és Miquel Salas fent miracles esportius fitxant jugadors que no sabíem com podríem pagar. L'ATB, per mi, és Fernando Miró suant i patint mentre un entrenador anomenat Benigno Sánchez intentava capgirar la història sense aconseguir-lo. L'ATB, per mi, són les befes dels mallorquinistes cridant " nosotros en primera, y vosotros contra el "B"". L'ATB, per mi, és el gol de Nando Ramón contra el Guernika, en un Estadi Balear ple a vessar, que trencava amb trenta anys de malefici. L'ATB, per mi, és l'abraçada amb en Toni Arnáiz a l'Estadi José Antonio Elola de Tudela plorant per aquells que no havien pogut viure aquell miraculós ascens. L'ATB, per mi, és el penal inexplicable de Martín Mantovani que va estroncar el camí a un paradís anomenat segona divisió. L'ATB, per mi, és el meu estimat i tantes vegades enyorat Miquel Arnáiz davant la seva tenda de La Rambla comentant amb qualsevol que passés per allà i el volgués escoltar les grandeses, i sobretot misèries, del nostre petit gran Club. L'ATB, per mi, és Revolta cantant el "mai caminaràs sol" pels aeroports de mitja Espanya. L'ATB, per mi, són companys com en Jeroni Tegla, que és i serà l'electricitat imprescindible pel funcionament del club; i amics com en Joan Lluís Vives, intentant quadrar amb tranquil·litat metòdica uns nombres, que sempre esdevenien en deficitaris. I, per últim, l'ATB, per mi, és i serà sempre, molt emotivament, en Fernando Crespí, que ens va retornar la il·lusió i els "dies de glòria" a tots els balearicos. Un Fernando a qui l'ATB li va fer perdre molts de doblers, però que li va fer guanyar, en forma de germans blanc-i-blaus, una gran família.
Per mi, com per molts, l'Atlètic Balears és, per damunt de tot, un sentiment. Un sentiment nascut de les vivències viscudes darrera aquest humil club al llarg de moltes dècades. L'ATB, per mi, és el record d'acudir a l'Estadi Balear de nin de la mà del meu padrí Guillem. L'ATB, per mi, són més de trenta anys de soci, i deu de directiu, la majoria, patint molt. L'ATB, per mi, són les llegendes del Bar Passatge i els horabaixes de vent i pluja a l'Estadi Balear. L'ATB, per mi, són les cròniques detallades dels nostres majors, contant fins el darrer detall de cadascun dels gols que havia marcat Máximo Mosquera trenta anys abans de què jo nasqués. L'ATB, per mi, són les Olimpíades Populars, el vaixell Ciutat de Barcelona, i els jugadors que moriren al front de Belchite defensant la legalitat republicana. L'ATB, per mi, és l'orgull d'haver tingut de directius, durant el franquisme, a uns socialistes valents com foren els germans García Peñaranda, i de president a un catalanista orgullós com fou en Jaume Planas. L'ATB, per mi, és l'orgull de no haver tingut mai de president a cap falangista porrerenc de camisa blava i pistola al cinturó. L'ATB, per mi, és que el nostre himne digui: "...entre noltros no hi ha classes socials, l'amor al Balears és l'única condició...". L'ATB, per mi, és sentir cantar als supporters mallorquinistes: " ...llega la peste, llega el balearico, de la autopista de meterse un pico...". L'ATB, per mi, és el blanc-i-blau per fora, i el roig per dins. L'ATB, per mi, és ser qui som i representar a qui representam. L'ATB, per mi, és emocionar-me pel fet de pertànyer a un club que és real enlloc de reial. L'ATB, per mi, és la imatge de la policia nacional, vestida encara de color marró, protegint a l'afició baleàrica a la sortida del Lluís Sitjar entre els insults mallorquinistes. L'ATB, per mi, és el pont de la via de cintura ple a vessar de gent travessant-lo fugint de la seva misèria diària per anar a veure amb il·lusió els diumenges a un club molt humil en l'aspecte econòmic, però molt gran en valors. L'ATB, per mi, és l'olor de l'herba banyada recent regada de l'Estadi abans del començament dels partits. L'ATB, per mi, és Gloria Gaynor, cantant I will survive per l'escardada megafonia de l'Estadi Balear. L'ATB, per mi, és en Tomeu Bonet dient amb veu forta i potent: "Benvinguts a l'Estadi Balear". L'ATB, per mi, és la imatge den Valentín i en Bernat Yllana col·locant la gespa aixecada al descans dels partits. L'ATB, per mi, són les cròniques al diari Baleares de Gabriel Genovart, el nostre Matías Prats mallorquí. L'ATB, per mi, és un horabaixa de diumenge, en una època en que no s'havia inventat encara internet, aferrat a un transistor esperant que el periodista es dignés a donar el resultat al camp de Los Pinos d'Alaior. L'ATB, per mi, són els partits jugats a les tres de l'horabaixa davant la falta d'il·luminació nocturna. L'ATB, per mi, és Domingo Noguera amb un maletí de cuiro i uns comptes que mai sortien. L'ATB, per mi, és en Jaume Fuster servint refrescos a un bar que havien construït amb les seves mans els pares dels nins del futbol base. L'ATB, per mi, és Rafel Pericàs exercint de delegat de camp, i el renou metòdic dels cotxes passant de fons per la via de cintura. L'ATB, per mi, és Pep de la Torre, assumint una presidència que no volia assumir ningú en una llotja en la que no es volia asseure ningú. L'ATB, per mi, és Miquel Salas fent miracles esportius fitxant jugadors que no sabíem com podríem pagar. L'ATB, per mi, és Fernando Miró suant i patint mentre un entrenador anomenat Benigno Sánchez intentava capgirar la història sense aconseguir-lo. L'ATB, per mi, són les befes dels mallorquinistes cridant " nosotros en primera, y vosotros contra el "B"". L'ATB, per mi, és el gol de Nando Ramón contra el Guernika, en un Estadi Balear ple a vessar, que trencava amb trenta anys de malefici. L'ATB, per mi, és l'abraçada amb en Toni Arnáiz a l'Estadi José Antonio Elola de Tudela plorant per aquells que no havien pogut viure aquell miraculós ascens. L'ATB, per mi, és el penal inexplicable de Martín Mantovani que va estroncar el camí a un paradís anomenat segona divisió. L'ATB, per mi, és el meu estimat i tantes vegades enyorat Miquel Arnáiz davant la seva tenda de La Rambla comentant amb qualsevol que passés per allà i el volgués escoltar les grandeses, i sobretot misèries, del nostre petit gran Club. L'ATB, per mi, és Revolta cantant el "mai caminaràs sol" pels aeroports de mitja Espanya. L'ATB, per mi, són companys com en Jeroni Tegla, que és i serà l'electricitat imprescindible pel funcionament del club; i amics com en Joan Lluís Vives, intentant quadrar amb tranquil·litat metòdica uns nombres, que sempre esdevenien en deficitaris. I, per últim, l'ATB, per mi, és i serà sempre, molt emotivament, en Fernando Crespí, que ens va retornar la il·lusió i els "dies de glòria" a tots els balearicos. Un Fernando a qui l'ATB li va fer perdre molts de doblers, però que li va fer guanyar, en forma de germans blanc-i-blaus, una gran família.
* Doctor en Dret, advocat i exdirectiu de l´Atlètic Balears
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada