Aquest 18 de juliol el vull acomiadar amb un poema del gran Blai Bonet que reflecteix el que va ser llarga nit franquista, que, en moltes coses, encara perdura. Facem junts que la muntanya, no només els capvespres, es tenyeixi de "violeta" republicà per oblidar la negror franquista. 

ESCOLA GRADUADA

Era una sala quadrada 
i tenia cinc finestres,
una muntanya pelada,
que era violeta als capvespres.

Darrera d'un mestret vell,
Jesús estava enclavat,
José Antonio ampliat,
Franco amb un faixí vermell.

La tarda era com un ciri.
Tocava Història d'Espanya.
Hi havia un gran cementiri:
la creu, els morts, un que guanya.

Darrera els vidres volava
la bandera de tergal:
volava, volava, estava
a l'aire i fermada a un pal.

Damunt una vidriera,
el sol fugia; el camp no.
Feia fred. La Sabatera
cantava al capdecantó:

"Sa moixa m'ha fet moixons
vestits de seminaristes,
quan han obert els ullons
han estat tots comunistes"