Hebemus
Papam
Antoni Bennàssar Moyà
Una de les notícies d’aquest any, serà,
sens dubte, l’elecció del nou Papa. Amb aquesta elecció s’ha produït una petita
revolució en el si del catolicisme, almanco per a mi, inesperada. En primer
terme, s’ha generat una nova esperança, entre determinats sectors catòlics,
vinculada a la idea de canvi. Un sentiment que, des de el Concili Vaticà II,
per ventura no es vivia. En aquest sentit, l’elecció de Jorge Mario Bergoglio, ja
suposa, per si mateix i ab initio, moltes
novetats. S'ha elegit a un Papa, per primera vegada sud-americà, i per primera
vegada jesuïta. Intentant generalitzar (cosa perillosa, ho reconec) podem dir
que els jesuïtes, històricament ultra conservadors, giraren els seus
plantejaments i, des de fa unes dècades, han integrat en la seva ordre a un
important sector de teòlegs que podem considerar avantguarda social del
catolicisme. Així, no es pot oblidar el paper dels jesuïtes en la teologia de
l'alliberament, amb desenes de màrtirs caiguts per la seva defensa del
socialisme cristià, entre ells, i com a nom més significatiu, Ignacio
Ellacuría, i cinc companys jesuïtes més, assassinats, el 16 de novembre de
1989, pel poder a El Salvador. Recordem que Ellacuría, màrtir cristià sens
dubte, és considerat unànimement com un dels fundadors de la teologia de
l’alliberament, i representa la seva obra i vida, per ventura, el viratge
simbòlic definitiu de l’ordre jesuïta. A més d’Ellacuría, els jesuïtes
aportaren a un altre dels pares fundadors de la teologia de l’alliberament: Jon
Sobrino. Una teologia de l’alliberament que no podem oblidar que fou durament
perseguida, durant els anys vuitanta, pel Prefecte per a la Doctrina de la Fe,
el Cardenal Ratzinger, l’actual Papa cessant. Curiosos viratges que dóna la
història...
És molt significatiu també que els
jesuïtes, mil vegades perseguits en molts de països per la seva fidelitat papal,
i especialment a l'Estat espanyol, tinguin, per primera vegada, un Papa de la
seva ordre. Mai havien arribat al papat, però sempre se les havia
considerat els més influents (i fidels) consellers del Papa. Aquesta tendència
es canvià amb el pontificat de Joan Pau II, sent substituït el seu paper
conseller davant el pontífex, segons els experts vaticanistes, per membres d’organitzacions
de nova creació, entre elles, la més significativa, la Prelatura de l’Opus Dei.
El nou Papa tindrà una dura i difícil tasca
de renovació teològica de l’església catòlica per un costat, i de les
estructures de poder del Vaticà per l’altre. El seu primer gest simbòlic, ha
estat esperançador: ha adoptat, per primera vegada per part d’un Papa, el nom
de Francesc. Tots el que tenim uns mínims coneixements de teologia, sabem
el paper referencial de Sant Francesc d’Assis en la doctrina social de
l'església catòlica. Desitgem, en tot cas, que el nou Papa no es deixi mai corrompre
pels poders malignes que habiten en el Vaticà, i no es llevi simbòlicament mai
tampoc, l'hàbit de tela de sac, pobre entre els pobres, de l'ordre franciscana.
Recordem, no obstant, les paraules de Pau VI, referint-se al Vaticà, quan va
proclamar l’any 1972 que “el fum de Satanàs ha entrat per alguna fissura en el
temple de Déu”. Tasca difícil serà fer esvair el fum maligne del poder. Així,
parafrasejant (en un sentit ben diferent) al propi Benet XVI, podem dir que els
mercaders, corrompent amb el diner, han entrat en el Vaticà com a porc senglars
en la vinya del Senyor. Serà tasca difícil treure-los, però, qui ho intenti
fer, necessitarà, sens dubte, tenir la tenacitat pròpia d’un jesuïta.
Acabaré, per últim, amb una frase de Sant Francesc d’Assis: "Recorda que quan abandonis aquesta terra, no podràs emportar amb tu res del que has rebut, només el que has donat"
Antoni Bennàssar és
advocat i doctor en Dret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada