El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha anunciat un endarreriment en l'edat de jubilació. Així, de forma progressiva, s'arribarà a que l'edat de jubilació es fixi en els 67 anys d'edat. El primer que s'ha de dir en relació a aquest assumpte és que s'ha de tenir molt en compte que, per determinades professions, fer feina per damunt dels 65 anys és un autèntic risc per la salut i la pròpia vida del treballador. Un picapedrer, un pagès, un miner o un pescador no pot arribar ni tan sols als 65 anys fent feina a ple rendiment. S'ha de conèixer la duresa d'aquestes i d'altres professions per poder dir fredament, tal i com es diu des de determinats escons, que als 65 anys un treballador encara està en plenitud de condicions de fer feina. Resulta curiós, en aquest sentit, que justament l'Estat reconeix la possibilitat de prejubilar-se a determinades professions funcionarials que no són, ni de bon tros, tan dures com les descrites. En canvi ara, aquest mateix Estat proposa sense amagar-se que els treballadors manuals hagin de fer feina fins a gairebé la setantena. El debat sobre les pensions és molt seriós, afecta a un dels principals pilars de l'Estat del benestar, i no es poden llençar globus sondes per esglaiar a la població sense dades concretes i un cert consens social. D'aquesta manera, al marge de la qüestió de fons, trob que les formes s'han de guardar molt en aquests temes. El lloc d'anunciar qualsevol mesura hipotètica sobre les pensions no és Davos, davant els gurus del capitalisme ferotge mundial, sinó que s'hauria d'haver fet en el marc del pacte de Toledo o, en tot cas, davant les Corts, amb coneixement previ dels sindicats de treballadors, i amb una ruta clara que establís de cap a on es va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada