Els darrers mesos s'està parlant molt dels pactes d'estat per afrontar la crisi econòmica, tant a l'àmbit estatal com autonòmic. El pacte d'estat és un instrument que ha de partir dels partits polítics però que ha d'involucrar al conjunt de la societat civil. El sistema capitalista viu, des de la transició espanyola de l'any 1978, un dels seus pitjors moments, i sembla, per aquest motiu, que és imprescindible un gran acord per afrontar la situació econòmica i social vigent. En tot cas, per arribar a grans acords globals es necessita, en primer lloc, que hi hagi organitzacions polítiques que tenguin allò que en filosofia política es coneix amb el nom de "raó d'estat." Això, malauradament, no es dóna en aquests moments. La crisi econòmica, que provoca situacions de greu injustícia social, es vista des de l'oposició com un instrument ràpid per arribar al poder polític a costa dels damnificats d'una crisi a escala global. Les propostes econòmiques alternatives a les improvisacions governamentals brillen per la seva absència, i l'esbroncada política és continuada a les Corts. Aquest és, en definitiva, el pitjor escenari per afrontar una necessària recuperació econòmica. A més, i en relació amb la crisi econòmica global, m'agradaria fer esment que no s'ha d'aprofitar una crisi estructural per fer retallades de drets bàsics dels ciutadans. Encara no he vist mai que la patronal o dreta política reclami, en èpoques de bonança, majors quotes de justícia social. En canvi, quan venen mal dades, s'aprofita l'avinentesa per acusar a l'estat social de tots els mals reclamant retallar els drets que puguin tenir els més necessitats de la nostra societat. Ara ja veim de forma clara aquesta tendència amb propostes, sortides curiosament en aquesta ocasió d'un govern socialdemòcrata, com puguin ser la reforma de l'edat de jubilació o del mercat laboral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada