Hipocresia sobre l'autodeterminació

Un recent estudi de la Universitat Oberta de Catalunya revela que el 80,2% dels espanyols està d'acord amb la màxima de què "els pobles del món tenen el dret d'autodeterminació". Curiosament, si als mateixos enquestats se'ls demana si Catalunya, com a "poble del món", té dret a l'autodeterminació, el parer de l'enquestat canvia de forma ràpida. Així, un 50% dels enquestats que reconeix el dret d'autodeterminació per a qualsevol poble del món creu a l'hora, de forma paradoxal i il·lògica, que Catalunya no té dret a autodeterminar-se. El sil·logisme aristotèlic és la base de la lògica filosòfica, això ho sap qualsevol alumne de batxillerat. Resulta clar que si es defensa el dret d'autodeterminació dels pobles del món (premissa major) i si Catalunya és un poble del món (premissa menor), la conclusió lògica del sil·logisme seria que Catalunya té dret a l'autodeterminació. Així, si aplicam l'estructura de premissa major, premissa menor i conclusió, desemmascaram la hipocresia de molts de progres i lliberals de saló que diuen que defensen la democràcia i el dret a decidir quan, en la pràctica, només ho defensen si aquest dret és una manifestació retòrica que no afecti als seus interessos. Sempre m'ha cridat l'atenció aquella gent que es passeja amb adhesius de Freedom for Tibet, o amb banderes del Front Polisario (Rosa Díez n'es un exemple recent d'aquest cas concret) i després s'exalten i t'amenacen amb els tancs si planteges el dret legítim que també té qualsevol part de l'Estat espanyol d'autodeterminar-se. Tot plegat també em recorda el dret d'autodeterminació estalinista, reconegut a les successives constitucions soviètiques, i que després es traduïa amb els tancs al carrer si es volia un mínim d'autonomia, tal i com va succeir a Txecoslovàquia. En resum: es pot estar a favor o en contra de l'autodeterminació dels pobles, és una decisió política individual que respect, el que ja em posa més nirviós, això sí, és la hipocresia de qui vol ser políticament correcte. I com diu un refrany mallorquí, no és el mateix receptar que prendre.

El ditet d'Aznar

L'ex-president del govern espanyol José Maria Aznar ha estat notícia per fer un gest ofensiu, amb el dit cor extès, a un grup d'estudiants que protestava contra la seva presència a la Universitat d'Oviedo. Aquest gest, al meu parer, no és anecdòtic, i representa la plasmació gràfica, quasi iconogràfica, d'una forma de governar. M'enrecord el menyspreu que va tenir el seu govern, parlant d'universitats, en relació a estudiants i professors quan va aprovar, impulsada per Pilar del Castillo, la Ley Orgánica de Universidades (LOU) que va obrir el camí cap a la privatització de la universitat i la precarització del professorat universitari. A més, aquesta mateixa actitud de menyspreu, la va mostrar en molts d'altres moments del seu mandat, en especial davant les protestes contra la gestió del Prestige i la guerra d'Irak. Ara, una fotografia, el retrata, i demostra el tarannà profund d'uns governants que vàrem haver de sofrir molts durant vuit anys de la nostra vida.

Pactes d'estat

Els darrers mesos s'està parlant molt dels pactes d'estat per afrontar la crisi econòmica, tant a l'àmbit estatal com autonòmic. El pacte d'estat és un instrument que ha de partir dels partits polítics però que ha d'involucrar al conjunt de la societat civil. El sistema capitalista viu, des de la transició espanyola de l'any 1978, un dels seus pitjors moments, i sembla, per aquest motiu, que és imprescindible un gran acord per afrontar la situació econòmica i social vigent. En tot cas, per arribar a grans acords globals es necessita, en primer lloc, que hi hagi organitzacions polítiques que tenguin allò que en filosofia política es coneix amb el nom de "raó d'estat." Això, malauradament, no es dóna en aquests moments. La crisi econòmica, que provoca situacions de greu injustícia social, es vista des de l'oposició com un instrument ràpid per arribar al poder polític a costa dels damnificats d'una crisi a escala global. Les propostes econòmiques alternatives a les improvisacions governamentals brillen per la seva absència, i l'esbroncada política és continuada a les Corts. Aquest és, en definitiva, el pitjor escenari per afrontar una necessària recuperació econòmica. A més, i en relació amb la crisi econòmica global, m'agradaria fer esment que no s'ha d'aprofitar una crisi estructural per fer retallades de drets bàsics dels ciutadans. Encara no he vist mai que la patronal o dreta política reclami, en èpoques de bonança, majors quotes de justícia social. En canvi, quan venen mal dades, s'aprofita l'avinentesa per acusar a l'estat social de tots els mals reclamant retallar els drets que puguin tenir els més necessitats de la nostra societat. Ara ja veim de forma clara aquesta tendència amb propostes, sortides curiosament en aquesta ocasió d'un govern socialdemòcrata, com puguin ser la reforma de l'edat de jubilació o del mercat laboral.

Celda 211

La pel·lícula del director mallorquí Daniel Monzón Celda 211ha estat la gran triomfadora dels premis Goya d'enguany. En total se n'ha dut vuit premis. És un autèntic èxit l'aconseguit per un film que va ser dels que més em va agradar l'any passat. És una obra molt dura que reflecteix la realitat de les presons, amb els instints mes primaris dels presos i el tracte degradant que es pot donar entre determinats funcionaris. La brutalitat de la pel·lícula comença des de la primera escena de la mateixa amb un suïcidi d'un pres que passara a la història del cinema; una brutalitat i violència, realista però mai gratuïta, que es repetirà en múltiples escenes de la cinta. S'ha parlat molt de la interpretació de Javier Tosar en el paper de Malamadre, encara que jo també destacaria el paper de Antonio Resines fent del funcionari Utrilla, un agressor, feixista i corrupte. En resum, estic molt content pel resultat a la gala dels Goya d'una pel·lícula d'un director mallorquí, que, a més, ha estat una de les pel·lícules que més m'han agradat durant l'any 2009. Dir també que n'estic content de que Ágora de Amenábar "només" hagi aconseguit 7 estatuetes. La vaig trobar una pel·lícula amb mal guió, avorrida, lenta, i amb parts de la mateixa molt poc creïbles. Gastar-se molts de doblers no és sinònim de fer bon cinema, i Ágora n'es un bon exemple. Per últim, dir també que m'ha decepcionat l'Acadèmia, un altre pic, no reconeixent el bon cinema de Pedro Almodovar. Los abrazos rotos, per jo, ha estat una de les millor pel·lícules que hi ha hagut a la cartellera del 2009. Va ser una pel·lícula de guió original, ràpida, sorprenent i amb una magistral interpretació de Penélope Cruz. Que a Ágora li hagin concedit 7 estatuetes i que només n'hagin donada una a la magistral pel·lícula d'Almodovar ho trob bastant injust.

Pensions als 67 anys

El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha anunciat un endarreriment en l'edat de jubilació. Així, de forma progressiva, s'arribarà a que l'edat de jubilació es fixi en els 67 anys d'edat. El primer que s'ha de dir en relació a aquest assumpte és que s'ha de tenir molt en compte que, per determinades professions, fer feina per damunt dels 65 anys és un autèntic risc per la salut i la pròpia vida del treballador. Un picapedrer, un pagès, un miner o un pescador no pot arribar ni tan sols als 65 anys fent feina a ple rendiment. S'ha de conèixer la duresa d'aquestes i d'altres professions per poder dir fredament, tal i com es diu des de determinats escons, que als 65 anys un treballador encara està en plenitud de condicions de fer feina. Resulta curiós, en aquest sentit, que justament l'Estat reconeix la possibilitat de prejubilar-se a determinades professions funcionarials que no són, ni de bon tros, tan dures com les descrites. En canvi ara, aquest mateix Estat proposa sense amagar-se que els treballadors manuals hagin de fer feina fins a gairebé la setantena. El debat sobre les pensions és molt seriós, afecta a un dels principals pilars de l'Estat del benestar, i no es poden llençar globus sondes per esglaiar a la població sense dades concretes i un cert consens social. D'aquesta manera, al marge de la qüestió de fons, trob que les formes s'han de guardar molt en aquests temes. El lloc d'anunciar qualsevol mesura hipotètica sobre les pensions no és Davos, davant els gurus del capitalisme ferotge mundial, sinó que s'hauria d'haver fet en el marc del pacte de Toledo o, en tot cas, davant les Corts, amb coneixement previ dels sindicats de treballadors, i amb una ruta clara que establís de cap a on es va.