Corrupció

Article publicat al diari Ultima Hora el dijous 15 de febrer de 2007, pàgina 48:

Corrupció

En els darrers mesos les Illes Balears han estat noticia a tot l’Estat per la proliferació dels casos de corrupció vinculats a l’urbanisme. La corrupció que emplena les pàgines dels diaris ha ressuscitat al carrer un etern debat en l’àmbit de la ciència política: si la corrupció és o no és intrínseca a l’home i si, per tant, tot polític amb poder està condemnat a caure en el pecat de la corrupció.

Si un creu en la naturalesa dolenta de l’home i en què, per tant, l’home recerca sempre el propi benefici, política i corrupció son termes sinònims. Seguint aquesta idea, si a un home se li dona la possibilitat de comandar i posar mà a la caixa, actuarà en correspondència a la seva naturalesa dolenta i robarà per instint. Si assumim aquesta tesi, el sistema polític tendeix a la seva autodestrucció a menys que establisquen mecanismes que aturin la dinàmica egoista dels dirigents polítics. Aquesta argumentació fa que aparegui en la història del pensament el principi de separació de poders, sobre la màxima que ha de ser el poder el que limiti al propi poder. D’aquesta forma, el poder ha d’estar repartit, dividit i distribuït entre persones diverses per intentar evitar que apareguin amos absoluts que abusin del poder que tenen conferit. És famosa en aquest sentit la frase del pensador anglès Lord Acton que afirmà, a finals des segle XIX, que si el poder corromp, el poder absolut corromp absolutament. Per tant, si prenem per cert aquest principi, la única manera d’evitar la corrupció absoluta és intentar evitar els poders absoluts i que el comandament polític estigui repartit entre el major número de persones possibles.

Tot i advertí que sóc un tant ben pensat, i que a pesar de tot crec que l’home no és per naturalesa un ésser dolent i egoista, jo sempre he estat poc amic de les majories absolutes. Així, la existència de variades institucions comandades per persones d’ideologies i partits diversos em sembla una garantia per la supervivència de la democràcia. Pens, en aquest sentit, que l’aparició dels denominats partits de masses han suposat un impacte difícil d’empassolar pel sistema democràtic. Trobam sovint que ajuntaments, comunitats autònomes, diputacions, mancomunitats, i fins i tot el govern central estan en mans d’un mateix partit. Un partit que conforma estructures de pervivència i control que fan que els principis ideològics que el fundaren desapareguin i la seva subsistència vagi destinada fonamentalment a servir de modus vivendi d’una llarga nòmina de dirigents professionalitzats. Les xarxes partidistes fan que càrrecs polítics es creguin, en moltes ocasions, petits déus que no han de respondre més que davant el partit, la història i el seu compte corrent. Afortunadament, i de tant en tant, apareix el vell Montesquieu que, mitjançant l’activitat callada de la justícia, intenta limitar els abusos del poder executiu amb una intervenció ràpida i sorprenent del seu ordre penal. A partir d’aquest moments, i de manera trista, la política deixa les plenàries i els parlaments, per passar a les pàgines de tribunals dels diaris.