L´Estat del benestar alemany

Article publicat a la pàgina 42 del Diario de Mallorca del dia 23 de desembre de 2005:

L´Estat del benestar alemany

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

Alemanya tingué, des dels començaments de la Revolució Industrial, un moviment obrer incipient concentrat a les grans ciutats. Aquest fet provocà que nasqués a l´Estat teutó el primer gran partit socialista europeu, el SPD. La Constitució de Weimar (1919), impulsada per la socialdemocràcia alemanya, fou el primer text constitucional europeu que reconeixia els principis generals de les polítiques socials públiques. La República Federal Alemanya (1949) es convertí, seguint l´estela de Weimar i després de la fosca nit nazi, en un model exemplificant d´Estat del benestar: establí un complet mecanisme assistencial que incloïa, entre d´altres, un sistema d´educació i sanitat pública modèlic. A partir dels anys setanta, el paradís social alemany es començà a posar en entredit a causa de la crisi econòmica i energètica mundial. A pesar d´aquesta crisi generalitzada, Alemanya aguantà l´envestida i continuà intentant mantenir, al màxim, les prestacions assistencials per als ciutadans. Des de l´any 1989 la unificació de les dues alemanyes incrementà encara més les pressions crítiques sobre un Estat assistencial germànic que, contra tot pronòstic, va resistir dignament els atacs teòrics que anava rebent des del nou liberalisme.

Les darreres eleccions alemanyes, celebrades el 18 de setembre de 2005, estaven marcades per una campanya centrada en la reforma de l´Estat del benestar. Un Estat del benestar que ja fou començat a ser reformat, durant la passada legislatura i en forma de retallades, pel canceller socialdemòcrata Gerard Schröder. Les reformes impulsades per Schröeder generaren una forta oposició popular, i es presumia que provocarien, a les eleccions de 2005, una autèntica sagnia de vots per al Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD). Al sector oposat, la dreta política (representada per la coalició CDU-CSU) advocà durant tota la campanya per una transformació radical, de signe ultraconservador, de l´Estat del benestar alemany.
Els resultats de les eleccions de setembre de 2005 foren sorprenents: encara que totes les enquestes havien donat un avantatge clar a la CDU-CSU, socialdemòcrates i democratacristians assoliren un resultat d´empat tècnic. A més, Els Verds alemanys mantingueren un resultat digne que superava el vuit per cent dels vots. Per afegitó, i de manera inesperada, una nova coalició d´esquerres denominada Die Linke, que aglutinà els excomunistes del PDS i el nou partit WASG, de l´exsocialdemòcrata esquerrà i heterodox Oskar Lafontaine, sumà gairebé quatre milions de vots i obtingué cinquanta-quatre diputats. Així, amb aquests resultats, hi havia la possibilitat d´establir una coalició de govern de signe progressista que aglutinàs socialdemòcrates, esquerrans i verds. No obstant això, i a causa en part de les enemistats personals dels líders dels diversos partits d´esquerra, la socialdemocràcia va optar per establir un pacte amb la dreta de la CDU-CSU. D´aquesta forma, el proppassat 22 de novembre s´elegia la candidata conservadora, Angela Merkel, com a nova canceller.

El pacte entre el SPD i la CDU-CSU és, segons la meva opinió, una mostra més de la denominada mort de les ideologies. De cada vegada més, les diferències entre dreta i socialdemocràcia van desapareixent en el pla econòmic, i es confonen, uns i altres, en la majoria d´ocasions. Així, el pacte entre socialdemòcrates i conservadors alemanys ha quedat signat, les carteres ministerials repartides i les polítiques antisocials marcades. L´Estat del benestar alemany serà el banc de proves de la coalició, i, molt probablement, els sectors menys afavorits de la societat, les seves víctimes. Així, el govern alemany, després de segles, no podrà ser titllat de dretes o d´esquerres, sinó que serà un govern d´ambidextres globalitzats i ajustats al pensament políticament correcte.

Antoni Bennàssar Moyà és professor de Dret Constitucional de la UIB.