Catalunya triomfant

Article publicat a El Mundo - El Día de Baleares el dia 26 de desembre de 2005:

Catalunya triomfant

ANTONI BENNASSAR

El proppassat dilluns 19 de desembre el doctor Román Piña, catedràtic d'Història del Dret i director del Departament de Dret Públic de la Universitat de les Illes Balears, escrivia un article en aquest diari titulat Esperando debatir con Antoni Bennàssar. L'al·ludit, evidentment, era el que subscriu, i, amb aquestes breus línies, intentaré debatre alguns dels punts exposats pel doctor Piña.

En primer lloc, he d'agrair la deferència que ha tingut el professor Piña de llegir i comentar el meu article, publicat al DM, L'anticatalanisme en la política espanyola. Sempre és agradable que un catedràtic de prestigi i col·lega de facultat analitzi les opinions d'hom i en discrepi. Forçosament ha de sorgir de les disputes dialèctiques entre els professors d'universitat un debat intel·lectual profitós per al conjunt de la societat. En aquest sentit, fa temps que manifest que la nostra universitat s'hauria de convertir en avantguarda intel·lectual de la societat, cosa que, malauradament, en moltes ocasions no esdevé.

Distingiré, al present escrit, tres parts ben diferenciades. Per un costat, es trobaria la pèrdua de les llibertats catalanes al segle XVIII; per un altre, la guerra civil i el conflicte nacional a l'Estat espanyol; i, per últim, la dinàmica de confrontació anticatalanista que, des de la dreta espanyola, es duu a terme amb motiu del projecte de nou Estatut per a Catalunya.

La derrota a la Guerra de Successió i la promulgació dels decrets de Nova Planta suposà, per a la Corona Catalanoaragonesa, que el nostre Dret públic quedàs estroncat, que les nostres institucions d'autogovern fossin abolides, i que la llengua pròpia fos prohibida de manera gradual en l'ús oficial, i s'iniciàs una diglòssia que encara perdura. No sé si això es pot considerar pèrdua de llibertats nacionals, ni si al segle XVIII podíem definir el nostre territori com a nació o nacional, però sí que sé que implicà la pèrdua de les llibertats col·lectives bàsiques que ens havien caracteritzat, fins aleshores, com a poble.

La II República, emergida espontàniament i inesperadament de les urnes, es proclamà el 14 d'abril de 1931. Es tractava d'una república que havia nascut definida per dues banderes: la tricolor castellana-comunera i la quadribarrada catalana; i fou el republicanisme catalanista un sector ideològic cabdal que promogué l'ensorrament del sistema monàrquic. Així, insignes polítics catalanistes com Carrasco Formiguera (Acció Catalana), Maties Mallol (Acció Republicana de Catalunya) i Jaume Aiguadé (Estat Català) foren partícips i promotors del Pacte republicà de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), el qual culminaria, mesos després, en la caiguda del règim corrupte d'Alfons XIII. Recordem també que quan Francesc Macià proclamà, des de la plaça de Sant Jaume, la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica ho va fer «d'acord amb el president de la República Espanyola, señor Niceto Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià». D'aquesta forma, la República donà forma jurídica i substància política a les aspiracions nacionals del poble català, malmeses feia dos-cents anys.

El cop d'Estat militar i dretà de juliol de 1936 que desfermà la guerra civil estigué marcat, segons el meu punt de vista, per tres grans factors: la qüestió social, amb una societat en què les diferències de classe eren brutals; la qüestió religiosa, amb un còctel d'ultracatolicisme reaccionari, francmaçoneria republicana i ateisme anarcosocialista que acabà, com no podia ser d'altra manera, esclatant; i, per últim, la qüestió nacional. Així, podem afirmar que el cop d'Estat dels militars africanistes, que tingué el suport de la dreta monàrquica i el moviment pseudofeixista de Falange, tingué en l'espanyolisme un element ideològic innegable. No seré tan ingenu d'afirmar que l'espanyolisme dretà fou l'única causa de l'enfrontament civil, però que constituí una de les bases que donaren cobertura ideològica a l'alçament del bàndol «nacional» resulta innegable. Les conseqüències per a Catalunya d'aquest alzamiento foren, durant més de quaranta anys, ben clares: pèrdua de l'autonomia, intent de destrucció identitària, persecució lingüística, repressió i exili dels compromesos amb el país, etc. El bàndol guanyador de la guerra, a partir de 1939 i tal com havia passat l'any 1714, havia volgut imposar la seva visió nacional sobre la terra reconquerida.

La Constitució de 1978 obrí una esperança enorme per al poble català. Se li possibilità l'accés a l'autonomia, el recobrament de les llibertats, la recuperació lingüística i cultural i la reconstrucció dels signes d'identitat que havien caracteritzat Catalunya com a poble. La Constitució i l'Estatut de Sau foren la primera passa, però no la definitiva. Ara, vint-i-set anys després de l'aprovació del text constitucional, el poble català, mitjançant la decisió de quasi el noranta per cent dels seus representants polítics, ha enviat a les Corts espanyoles una proposta de nou Estatut d'autonomia.

La resposta des de sectors polítics intransigents ha estat un atac despietat al text, com també des de determinats personatges, al poble català mateix. Campanyes esperpèntiques i ridícules com la del boicot a productes catalans són botó de mostra d'aquesta situació. La vertadera preocupació d'aquests sectors, segons el meu parer, és que un nou Estatut fonamentat en l'entesa de la majoria de les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya podria ser una passa ferma cap a un encaix diferent de Catalunya dins Espanya. Un encaix forjat no des de la imposició sinó des del pacte. Un encaix que, ben segur, podria portar, durant els pròxims anys, a una Catalunya triomfant, rica i plena.

Antoni Bennàssar es profesor de Derecho Constitucional de la UIB