El català a la nova Europa

Aquest dies hi ha hagut una forta polèmica en relació al no reconeixement del català a la Unió Europea. A més, i en un lloable intent d’oficialització duit a terme pel Govern del PSOE, s’ha generat una situació força curiosa en quant a la denominació de la llengua. Anem per parts. En primer lloc s’ha de dir que el no reconeixement del català a la Unió és una conseqüència lògica. Una conseqüència fruit d’un model d’Europa que s’ha construït sobre els Estats i no sobre els pobles i nacions. A més, hem de fer esment al fet que han conviscut al si de la Unió Europea Estats respectuosos amb les seves diverses realitats nacionals (v. gr. Bèlgica o Alemanya), amb altres centralistes, jacobins i totalitaris (v. gr. França i Gran Bretanya). És normal que, amb aquests precedents, l’actual Unió depreciï a catalans, bascos, bretons, gaèlics, i tants d’altres. Una altra qüestió és en relació a la polèmica català–valencià i la petició feta per Govern espanyol a la Unió. S’ha de dir que el PSOE ha actuat en aquest assumpte de manera correcta. Així, ara s’està pagant de manera molt cara una errada que prové dels anys setanta, de la transició i de la famosa batalla de València. Si s’ha reconegut i mantingut jurídicament una barbaritat com és la secessió lingüistica del català, o s’ha de canviar l’actual Estatut d’Autonomia valencià o s’ha de ser conseqüent i defensar, també a Europa, aquesta aberració científica.