Atocha, 36 anys
El passat 24 de gener es complien 36 anys
de la matança dels advocats laboralistes d’Atocha. Un escamot de terroristes
d’extrema dreta, encapçalat pel militant falangista i Secretari del Sindicat
Vertical del Transport de Madrid, Francisco Albadalejo, mataven, a les 22:30
hores d’aquell 24 de gener de 1977, a sang freda, a 5 membres del despatx
d’advocats laboralistes situat al Carrer Atocha número 55 de Madrid. Moriren
sota les bales feixistes 5 professionals del Dret, i 4 més resultaren greument
ferits. D’entre els 5 morts, 3 eren advocats, 1 era estudiant de Dret que feia
la passantia al despatx, i, el darrer dels assassinats, era l’administratiu del
bufet. Foren executats per haver comès un únic i greu delicte: defensar jurídicament
els drets dels treballadors. Els morts compartien la seva activitat jurídica de
defensa judicial dels drets dels treballadors, amb la seva militància en les
il·legals Comissions Obreres, i, en el també il·legal (dos anys després de la
mort del dictador...), Partit Comunista d’Espanya.
La mort dels advocats laboralistes
d’Atocha esdevingué en el punt culminat de la transició política; i, el seu
enterrament multitudinari (després d’una capella ardent al Col·legi d’Advocats
de Madrid), fou una mostra de dolor, serenitat, maduresa i disciplina, de tota
la militància del PCE. Sense la seva mort, molt probablement, no s’hagués
legalitzat el PCE abans d’aprovar-se la Constitució, en aquell ja famós també,
Dissabte Sant Roig (9 d’abril de 1977).
Atocha s’ha d’analitzar amb perspectiva de
passat, present, i també amb orientació al futur. En quant al passat, al marge
de la importància històrica ja referenciada de l’assassinat envers el procés de
transició, també m’agradaria destacar que no fou fins a l’any 2002 en què es va
fer un gran reconeixement institucional per part de les autoritats polítiques
espanyoles a les víctimes, concedint el Consell de Ministres als assassinats, a
títol pòstum, la Gran Creu de l’Ordre de San Raimundo de Peñafort, màxima
distinció espanyola en el món del Dret, reconeixent implícitament, d’aquesta
forma, que foren tots ells assassinats com a conseqüència de la seva pràctica
de l’advocacia. De present, i de forma preocupant, dir que en l’aniversari
d’enguany de l’assassinat, qualque grup d’extrema dreta, va pintar la placa
commemorativa al Carrer Atocha, amb els colors de la “rojigualda” intentant,
d’aquesta forma, profanar la memòria d’uns assassinats que només creien en la
bandera roja del seu partit, o, en tot cas, en la tricolor republicana. En
quant a futur, i aquest és el més important, m’agradaria fer una reivindicació
de l’advocacia en general, i de la laboral en especial, en aquests temps, tan
durs, que estam vivint. La tutela judicial efectiva, tan atacada en el darrer
any amb les taxes judicials, és un dret constitucional que no es pot exercir
sense la intervenció de l’advocacia. Així, es sol parlar molt de la justícia i dels
seus recursos econòmics, quelcom el paper del Ministeri Fiscal, però, per a la
tutela judicial efectiva, l’element indispensable és l’advocacia. Sense un
professional que defensi els interessos dels seus clients per damunt de
qualsevol altra circumstància i condició no es pot entendre un sistema d’Estat
de Dret. Així, en moltes d’ocasions, l’advocacia ha estat injustament tractada
per tòpics socials injustos. El paper de l’advocat no és fer justícia, ni
treure la millor solució tècnica en un cas abstracte, sinó que és, pura i
simplement, donar-ho tot per a què el client pugui fer valer els seus drets
davant la part adversa. Aquesta tasca, quan s’exerceix defensant a la part
dèbil, tal i com sol passar en el món laboral en el cas dels treballadors,
esdevé, en ocasions, en èpica. Així, crec que l’advocacia es mereix, en honor a
n’aquests tipus de professionals, tal i com foren els advocats d’Atocha, un
públic reconeixement social que, en moltes ocasions no ha tingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada