Avui, per casualitat, m'he assabentat d'una curiosa història d'un dels grans pintors del segle XXI, René Magritte. Durant l'any 1913 Magritte tenia 15 anys i vivia un dels pitjors moments de la seva vida, ja que feia poc que s'havia suïcidat la mare. Un dia, va decidir anar a passejar per una fira que es celebrava a un petit poble de Bèlgica, i allà, va veure perduda entre la multitud a una nina. Magritte, un jove adolescent de 15 d'anys, es va presentar a la nina, de 12, i la va convidar a pujar un carrusel que hi havia. Parlàrem, passejaren junts, però acabat el dia, la nina se'n va anar amb la seva germana major i no va a tornar a saber res més d'ella. El pintor contà que, no obstant, es va prometre que aquella seria la dona de la seva vida. I no la va a tornar a veure fins a set anys després, en què un dia, de manera casual, passejant ambdós pel Jardí Botànic de Brussel·les, es van retrobar, es van reconèixer, i menys de dos anys després (era l'any 1922) es van casar. Aquella al·lota, set anys després dona, es deia Georgette, i seria la seva mussa, promotora, esposa, amant i guardiana fidel durant tota la vida de Magritte.
Aquesta història m'ha semblat curiosa i metafòrica de moltes coses. I, sobretot, m'ha cridat l'atenció un element especialment i és reflectir que, tant ara com abans, en una època en la qual tots estam ultraconnectats per les xarxes socials, el destí, en ocasions, és més eficaç que milions de bits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada