Àngel Pedraza

Són la una del matí, i m'acab d'assabentar, a través d'un tweet publicat per Andrés Iniesta, que ha mort Ángel Pedraza. Ha estat un pal molt dur, per sorpresiu i inesperat. Sabia de la seva malaltia, però semblava que estava superada i que simplement era un record del passat. Durant la temporada que vaig poder compartir amb ell a l'Atlètic Balears, n'Àngel em va demostrar una proximitat, una estima i una noblesa que encara no havia vist en un entrenador de futbol. Quan qualcú es mor tot solen ser bones paraules, però en aquest cas us puc assegurar que són del tot ben certes. Amb ell vàrem viure tots els balearicos uns moments inoblidables quan, amb un equip molt justet, aconseguirem un ascens de categoria que gairebé ningú es pensava. Moments com el campionat guanyat, o el ja mític partit a Tudela, Navarra, no s'obliden fàcilment. Ara em vénen al cap els sopars compartits, les converses a la grada després dels entrenaments, les abraçades després de les victòries o el consol a les derrotes, els viatges amb l'expedició, o l'acomiadament, a la porta del restaurant Tio Pepe, allà a on ens abraçarem dient "fins a la pròxima, que la vida és molt llarga i el futbol dóna moltes de voltes".  Ja veis si es cínica i cruel la vida. Ara, tots els moments viscuts, tenen un gust especial.  Amb jo, n'Àngel sempre va demostrar un comportament amical i pròxim, i he de dir que quan el vaig conèixer com a míster de l'equip encara guardava en els meus records adolescents les imatges seves de jugador, con quan ens va visitar amb el Mallorca al trofeu del cinquantenari del nostre club, o quan ho va tornar a fer vestint la samarreta del Sóller a tercera divisió. Diu molt d'un jugador que havia jugat una final de copa d'Europa amb el Barça i que va penjar les botes a l'equip solleric demostrant una professionalitat fora de sèrie. S'ha perdut, sens dubte, un gran professional del futbol i els balearicos, a pesar de només haver estat una temporada amb noltros, no l'oblidarem fàcilment. Descansi en pau.