Qui estima una terra, no la vol destruir

Qui estima una terra, no la vol destruir¹

Article publicat el dimarts 10 d'abril de 2007 al diari Ultima Hora, pàgina 27.

El dissabte 17 fou un dia històric per a la defensa del territori illenc. Milers i milers de ciutadans de les Illes digueren “basta”, manifestant-se de manera pacífica pels carrers de Palma amb la intenció de denunciar la destrucció territorial que està patint la nostra illa. Sota el lema “salvem Mallorca” la ciutadania illenca va intentar expressar que ja n’hi havia de prou d’un model de desenvolupament que ens duu cap a l’autodestrucció. Ara, dies després, i des de la perspectiva que ens dona el pas del temps, s’ha de dur a terme una reflexió assossegada sobre les causes que ens han dut durant els darrers anys a una destrucció territorial de Mallorca sense precedents.

El terme “balearització” és un concepte urbanístic malauradament conegut a tota Europa que intenta definir un model de desenvolupament constructiu basat en l’edificació, sense miraments, de grans blocs de pisos, hotels i apartaments en primera línia de mar. El terme pren el seu nom de la construcció en massa al litoral balear que es dugué a terme durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat. El model constructiu balear de finals del segle XX es va convertir per tot plegat en el patró a fugir per qualsevol indret que volgués preservar la seva riquesa patrimonial i paisatgística. La balearització del anys seixanta vingué de la mà d’un model de desenvolupament econòmic impulsat des de el poder, en concret per Manuel Fraga (ministre d’informació i turisme entre 1962 i 1969), que identificava construcció i turisme de masses amb progrés. Els resultats d’aquestes polítiques fou un litoral illenc destruït de manera irreparable. Basti veure, a títol d’exemple, fotografies històriques de la badia de Palma abans i després del boom turístic. A més, la balearització era, i continua sent, una condemna de futur ja que un territori destruït difícilment atraurà als tant reclamats i productius “turistes de qualitat”.

Si durant el segle passat les Illes patiren la balearització originària, ara, a començaments del segle XXI, n’estan patint una segona onada. Una onada que està asfaltant i urbanitzant tot allò que deixaren intactes els primers destructors del segle passat. Ara, tal i com abans, la destrucció ve impulsada des de el poder polític. En primer extrem, i de forma directa, construint els poders públics grans obres viàries que no tant sols suposen per si mateixes un impacte paisatgístic brutal, sinó que, i això és el més greu, converteixen a Mallorca en una gran urbanització. Pobles com Marratxí, Calvià, Santa Maria, Campos, Inca o Manacor, amb les noves autopistes, estan esdevenint en barriades dormitori de Palma. Basti veure els anuncis de les agències immobiliàries per adonar-se’n d’aquest fet. A més a més, des de les polítiques públiques s’ha estimulat indirectament la construcció amb plantejaments econòmics fonamentats amb la doctrina del “laissez faire, laissez passer”. Si no es posen límits a l’economia, i el mercat és el que ha de comandar, tot és possible en tant que sigui rentable econòmicament per l’empresariat capitalista. El liberalisme ferotge s’ha traduït a les Illes en un model productiu fonamentat gairebé en exclusiva en un turisme de masses de baixa qualitat, atès per una mà d’obra de baixa formació i mal remunerada (composada per immigrants de cada vegada més), que s’allotja en zones turístiques completament encimentades. És aquest el model econòmic, social i urbanístic que volem? Aquesta és la resposta decisiva i, en cas de respondre “no”, ens haurem de demanar si es pot, des de les institucions públiques, canviar-lo.

Invertir dinàmiques que duen dècades d’inèrcia és una tasca força difícil, però no impossible. És factible encara, segons la meva opinió, que es capgiri des de el poder públic la situació vigent. Per fer-ho, i a títol de proposta, s’haurien de dur a terme mesures urbanístiques més restrictives, una autèntica aplicació de la disciplina urbanística, polítiques fiscals redistributives de les plusvàlues que genera el turisme i un autèntic compromís d’Estat per canviar un model econòmic fonamentat en la depredació del territori que és insostenible. I és necessari, sobretot, que es trenqui el mite liberal de què més construcció, més autopistes, més hotels i més turistes, és igual a més progrés. Un concepte simplista de “progrés” que implica pa mal repartit a dia d’avui i una condemna a la fam per tots els nostres fills.