L'anticatalanisme en la política espanyola

Article publicat el dissabte dia 26 de novembre de 2005 al Diario de Mallorca,pàgina 46:
L´anticatalanisme en la política espanyola

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

"¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!". L´autor d´aquesta frase era el sanguinari Millán Astray, militar africanista fundador de la legió espanyola. Aquestes paraules es deien un 12 d´octubre de 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca. Feia tres mesos que part de l´exèrcit espanyol s´havia aixecat, amb el suport de forces polítiques de dreta i monàrquiques, en contra de la legalitat republicana. Havia començat la guerra civil, i la sang corria per carrers i voravies. Aquella era una guerra que, en l´àmbit ideològic, havia estat generada per molts de factors, entre els qual avui en destacaré un: la denominada «cuestión regional» i, en especial, l´anticatalanisme d´una part de la societat espanyola.
L´encaix de Catalunya a Espanya, des de la pèrdua de la seva sobirania l´any 1714, ha estat sempre difícil. El fet que Catalunya tingui unes senyes d´identitat fortament arrelades (llengua, història, cultura, tradicions...), unit a una voluntat inalterable d´autogovern de la població, ha provocat durant els darrers tres-cents anys conflictes constants entre Catalunya i l´Estat espanyol. Durant aquest període de temps Espanya ha tingut monarquies, repúbliques i dictadures, i en tots aquests règims hi ha hagut una constant ideològica: la necessitat d´afrontar el denominat «problema catalán». Així, Catalunya es convertí, per a sectors de l´espanyolisme més irredempt, en el boc expiatori que servia per alleugerir les frustracions d´una Espanya que, des dels darrers Àustria, veia com el que fou un imperi s´enfonsava en la decadència més absoluta. En aquest context, i durant els anys trenta, el discurs anticatalà es va anar accentuant. L´accés del poble català a l´autonomia, en el si del model territorial dibuixat per la Constitució republicana de 1931, crispà els ànims de l´espanyolisme més anticatalà. Era una època en la qual l´intel·lectual Ramiro de Maeztu parlava de convertir autènticament Catalunya en colònia d´Espanya, i el republicà Azaña reflexionava sobre l´existència d´una desgraciada llei de la història que conduïa a bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Aquests ànims desembocaren en una guerra civil en la qual un bàndol, el «nacional», tenia per objectiu transformar «Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar» (paraules del general colpista Queipo de Llano, Sevilla, 1936).

La Constitució de 1978 serví per intentar tranquil·litzar els ànims i donà una sortida, al més estable possible, al «problema catalán». Tornà de l´exili Tarradellas, es constituí la Generalitat provisional, i l´any 1979 les Corts Generals aprovaven l´Estatut d´autonomia de Sau, que retornava l´autogovern al poble català. Començava una etapa de relativa tranquil·litat en les relacions Catalunya-Espanya que perduraria fins a final de la dècada dels noranta. La pèrdua de la majoria absoluta del PSOE (1993) provocà la necessitat del suport parlamentari de Convergència i Unió per mantenir la governabilitat de l´Estat. Començava aleshores una etapa de recriminacions, que provenien des de sectors diversos, en relació amb l´acaparament de recursos estatals per part de «los catalanes». Aquest discurs es repetí quan el que necessità els vots convergents fou el PP. Els torns havien canviat, els «denunciadors», també, però el discurs era idèntic i tenia un mateix fil conductor: l´anticatalanisme.
El discurs anticatalà durant la present legislatura ha adquirit una dimensió més greu, si fos possible. La proposta de reforma de l´Estatut de Catalunya ha servit d´instrument per crispar els ànims i generar tensions entre el conjunt de territoris espanyols i les terres catalanes. El Pla hidrològic, els papers de Salamanca o les seleccions nacionals esportives catalanes foren el començament. Un començament que ara ha desembocat en un atac mediàtic i polític frontal de la dreta política espanyola a la voluntat del Parlament de Catalunya expressada en forma de proposta d´estatut d´autonomia. L´anàlisi d´aquesta proposta d´estatut supera l´abast d´aquest article, però, i això sí que ho consider destacable, he de remarcar, arran de les crítiques formulades a la proposta d´estatut, que hi ha un element constant que es repeteix de manera cíclica amb el pas dels anys entre sectors importants de la classe política espanyola, i que se situa per damunt de persones, de moments històrics concrets, d´estatuts i d´articulats jurídics: es tracta del foment d´un odi anticatalà amb la intenció d´obtenir rèdits electorals i/o polítics a la resta d´Espanya. Dinàmica, sens dubte, greument perillosa.