Per una veritable Constitució Europea

Article aparegut al Diario de Mallorca el dia 7 de juliol de 2005. Aquesta és la versió íntegra ja que la que va sortir publicada a l'edició escrita es vegé retallada per motius d'espai:

TRIBUNA

Per una veritable Constitució Europea

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

Els ciutadans de la Unió Europea hem viscut, durant els tres darrers anys, un procés de redacció i aprovació inicial d’una norma jurídica suprema. Se’ns digué que el poble europeu s’havia de dotar d’una nova «Constitució», que substituís als tractat internacionals anteriors i que es convertís en referent de la construcció de la Europa Unida. A pesar de l’empenta inicial, durant les darreres setmanes estem vivint una autèntica crisi en relació al procés d’aprovació de la denominada «Constitució Europea». El desencadenant ha estat el rebuig del poble francès (amb un 55 % dels vots) i holandès (amb un 61 % dels vots) a la «Constitució Europea». Tot plegat ha generat un seriós dubte sobre l’eventual entrada en vigor, qualque dia, d’un text constitucional a escala continental.

Per intentar donar llum sobre les causes que han pogut influir sobre el «no» de la ciutadania francesa i danesa crec convenient fer un breu anàlisi històric sobre les relacions existents entre els moviments populars i el naixement de la pròpia idea de Constitució.

Les Constitucions escrites han estat, des de els seus orígens, un instrument popular i revolucionari. Així, la primera Constitució entesa en sentit modern és la Constitució del Estats Units, sorgida de la revolució independentista de les tretze colònies britàniques de Amèrica del Nord. La següent gran Constitució, la francesa de 1791, es derivaria també d’una revolució popular. A Espanya, la primera Constitució fou la de 1812, una de les més avançades del moment a escala europea. Una Constitució, la famosa Pepa, que sorgiria també d’un poble que s’aprofità del buit de poder creat per la guerra del francès. Amb la tornada de Ferran VII vingué la reacció i l’obscurantisme, es derogà el text constitucional (“como si nunca hubiera existido”), i s’acabaren les petites llums que havien sorgit de 1812.

El procés pretesament constituent que s’ha viscut dins de la Unió Europea s’ha allunyat força, ja des de els seus inicis, del que havien estat els models històrics del constitucionalisme popular i democràtic occidental. La denominada «Constitució europea» no ha sorgit d’una assemblea de delegats designats democràticament pels diferents Estats membres (tal i com succeí a la Constitució dels Estats Units); tampoc ha estat un text redactat per una assemblea nacional constituent que pretengués representar al poble (tal i com va passar a la primera Constitució escrita que tingué un Estat europeu, la francesa de 1791); ni, molt manco, ha estat redactada aquesta pretesa Constitució europea per unes Corts de diputats electes que, en expressió de la sobirania popular representada, quedessin per propi decisió reunides en forma en Corts constituents (tal i com va passar a la Constitució espanyola de 1978). Si no s’han seguit cap de les fórmules citades, la pregunta a formular és: Qui i com ha redactat aquest text que es coneix nominalment com a «Constitució europea»? La resposta seria que l’ha redactada un òrgan especial de nova creació: la denominada «Convenció Europea». Una vegada identificat l’òrgan, les següent qüestions que ens hem de demanar són: Qui composava aquesta «Convenció»? Quin sistema d’elecció es seguí per triar els seus membres? A quins interessos i col•lectius representaven? Les respostes a les qüestions anteriors no són senzilles. La Convenció esdevingué, des de els seus inicis, en un òrgan heterogeni presidit pel gairebé octogenari polític francès Giscard d'Estaing. La composició de la Convenció fou un mescla de membres entre els quals hi havia: representants dels Caps d’Estat dels països membres de la Unió i dels països que hi volien entrar; representants dels Parlaments estatals; diputats del Parlament Europeu; representants de la Comissió Europea; representants del Tribunal de Justícia de la Unió Europea; representants del Consell Econòmic i Social i del Consell de les Regions de la Unió; etc. Tanmateix, i a pesar de la seva procedència diversa, tots els components de la Convenció tenien una característica comuna: cap d’ells havia estat elegit ex professo pel poble europeu amb l’encàrrec de dur a terme la tasca constituent. A pesar d’aquest important dèficit democràtic inicial, la Convenció es va posar a fer feina i entregà, el divuit de juliol de 2003, el projecte de Tractat pel qual s’estableix una Constitució per Europa (TCE).

El TCE és una norma enrevessada i complexa. Si computam Declaracions, Protocols i Annexes (que formen part del TCE) ens trobam amb un text composat per més de 900 articles. Per comparança, hem de recordar que la Constitució espanyola (ja llarga de per si) en té 169. En relació a la seva naturalesa, la majoria de juristes ho tenim ben clar: és un Tractat internacional, en cap cas una Constitució. Aquesta asseveració es fonamenta en nombrosos arguments: el seu procés d’aprovació i ratificació, el procediments a seguir en futures reformes del TCE, la manca de respecte al principi de separació de poders entre les institucions europees, el confús sistema de protecció dels drets fonamentals, etc. Tot i els raonaments jurídics exposats, resulta curiós veure com els principals líders polítics europeus s’han omplert la boca utilitzant, a manera de marca comercial, el terme «Constitució» per referir-se al TCE.

A pesar de ser batejat per la classe política com a «Constitució», la naturalesa del TCE no ha variat. D’aquesta forma, el Tractat té la necessitat de ser sotmès a la ratificació individualitzada de cada un dels Estats membres de la Unió si es vol que entri en vigor. Així, quan dos Estats, França i Holanda, han consultat al poble en referèndum sobre la ratificació, s’han donat la relativa sorpresa de veure com la resposta negativa era la majoritària. Així, s’ha desfermat una «crisi» que té, des de la meva modesta opinió, un origen clar: haver pretès donar, mitjançant la celebració de referèndums estatals, un acabament democràtic a un procés de ratificació d’un tractat que ha deixat a la ciutadania a un costat en els moments de la seva redacció.

Per intentar arreglar la situació present no s’han de tornar a caure en els mateixos errors que l’han provocada. Si es vol que el poble aprovi una Constitució se li ha de permetre participar, de manera clara, en la seva redacció. Així, i segons el meu parer, s’hauria d’engegar un veritable procés constituent i federalitzant sobre la base del poble europeu (demos) entès com un tot. La celebració de eleccions unitàries a escala europea per elegir una assemblea constituent seria el primer pas. Les següents passes haurien de ser la redacció d’un text constitucional relativament breu, amb una declaració de drets que fos directament efectiva per tota la ciutadania, i amb uns mecanismes de reforma que fessin la Constitució Europea equiparable a qualsevol Constitució estatal. Per últim, i a nivell de ratificació, crec que s’hauria de produir l’aprovació del text amb un únic referèndum, celebrat un mateix dia a tota la Unió.

Per ventura, i vista la situació actual de la Unió, aquesta idíl•lica proposta per crear una veritable Constitució Europea sembla utòpica. Pels que pensin així, només em queda recordar aquella màxima del pensador italià Antonio Gramsci que jo vitalment he adoptat: «front el pessimisme de l’intel•lecte, es situa l’optimisme de la voluntat».