Esquerra i transformació social

Article publicat avui, dia 16 de juliol, al Diario de Mallorca:

TRIBUNA

Esquerra i transformació social

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

Record que en l´adolescència vaig memoritzar una suggeridora definició que sintetitzava el que havia estat fins aleshores el socialisme: "Doctrina política que propugna la titularitat pública dels mitjans de producció i la seva gestió en pro de l´interès general i no del particular del capital". El 9 de novembre de 1989 caigué el mur de Berlín i, amb el mur, la idea que havíem tingut d´esquerra política fins aleshores. S´iniciava un període de transició, de redefinició ideològica i de recerca de nou rumb. Els resultats d´aquesta nova etapa han estat, certament, desconcertants.
L´esquerra política europea, després de la caiguda del bloc soviètic, es conformà en dues grans vessants. Per un costat, els partits comunistes optaren majoritàriament per canviar o ocultar les seves sigles (llevat d´algunes excepcions com el Partit Comunista francès). A més, i des d´una perspectiva ideològica, els antics comunistes optaren per diluir el seu missatge de socialisme revolucionari dins una amalgama de colors i idees que anaren des del violeta feminista fins al verd ecologista. Per la seva banda, els socialdemòcrates (tant aquells que estaven al govern com els de l´oposició) feren un gir polític més dràstic. Es conformà una idea de socialdemocràcia completament allunyada del passat obrer i marxista. El referent de la socialdemocràcia passà a ser el liberalisme, oblidant qualsevol intent de transformació social profunda. La llibertat de mercat fou considerada sacrosanta, s´incorporà la privatització d´empreses o la flexibilitat laboral a la totalitat dels programes polítics socialdemòcrates.
Una vegada diluïdes les senyes d´identitat que havien definit l´esquerra política, s´havien de cercar nous elements ideològics que servissin per establir una diferenciació electoral amb la dreta clàssica. Si en economia ja no hi havia punts de distinció entre la suposada esquerra i la dreta, s´havien de determinar nous punts de diferència. Així, es començaren a convertir en el principal element de confrontació entre l´esquerra i la dreta les disputes entorn de la regulació d´una sèrie de temes propis de la moralitat individual i col·lectiva: el concepte de família, de matrimoni, les relacions paterno-filials, els difícils límits de l´inici i l´acabament de la vida, etc. Morta la utopia de canvi de model econòmic i productiu, el debat se centrà en les regles i els models de conducta que, legislats per l´Estat, havien de regir els fonaments de la societat.
El primer any de govern del PSOE ha respost a aquesta dinàmica política pròpia de la socialdemocràcia del segle XXI. Les principals normes jurídiques que han generat debat, polèmica i confrontació social han estat relacionades amb la regulació del model de família. Així, la reforma del Codi Civil que introdueix el divorci exprés o el matrimoni entre persones del mateix sexe han estat motiu d´aferrissada disputa amb els sectors conservadors i tradicionalistes de la societat espanyola. Sense poder entrar en la profunditat del contingut material d´aquests canvis legislatius, sí que crec convenient fer esment al fet que, des del meu punt de vista, la introducció del terme matrimoni per definir la unió estable entre dos homes o dues dones suposa una violació de l´article 32 de la Constitució espanyola en la redacció actual. D´altra banda, l´escurçament dels terminis entre la separació i el divorci, que passen a ser gairebé inexistents, poden generar situacions de ruptures i reconciliacions que poden tenir efectes jurídics curiosos. Així, es podrà passar en un curt espai de temps d´estar casat, a divorciat i tornat a casar (i, per ventura, amb la mateixa persona). Tot molt propi de la cultura matrimonial anglosaxona.

El que em resulta més cridaner de l´allau normativa que va sortint de les Corts és que cap de les normes controvertides no respon a un canvi de model econòmic. En aquest camp hi ha una autèntica bassa d´oli. Socialdemocràcia i liberals conservadors no polemitzen: ambdós tenen un mateix model econòmic i productiu. En aquest sentit, i posats a proposar idees pròpies de l´esquerra clàssica, per ventura seria necessari començar a pensar a reformar matèries que ara romanen en el calaix de l´oblit. Així, es podrien dur a terme canvis en la normativa laboral que possibilitassin l´estabilitat contractual dels treballadors; l´eliminació de les empreses de treball temporal; el foment de la participació efectiva dels treballadors en la direcció empresarial; el foment de l´economia social; nous sistemes més participatius de negociació col·lectiva; l´impuls de mecanismes institucionalitzats de control ètic de l´activitat empresarial; etc. En l´àmbit de la hisenda, les mesures laborals es podrien completar amb l´establiment d´un impost de societats progressiu o el gravamen dels moviments especulatius de capital. Aquest conjunt de polítiques, i moltes més que ara serien difícils d´esmentar, respondrien a una mentalitat típicament progressista des d´un punt de vista econòmic. Amb aquestes i altres mesures l´esquerra del segle XXI podria anar recuperant una part de les seves essències passades. Una altra cosa és que ho vulgui fer.

Antoni Bennàssar Moyà és professor de Dret Constitucional de la UIB.