França diu ´no´
Antoni Bennàssar Moyà(*)
França sempre ha tingut un lloc molt destacat dins l´imaginari col·lectiu de l´esquerra europea. Recordem, a títol d´anècdota, que els propis termes "esquerra" i "dreta" sorgiren de la ubicació dels diputats en la primera Assemblea Nacional francesa. A l´estat gal s´hi han produït, durant els darrers tres segles, esdeveniments essencials per al progrés polític i social de la humanitat: L´any 1789 es donaven, amb l´inici de la Revolució Francesa, les primeres passes cap a l´enderrocament del Ancien Régime i el naixement de l´estat de Dret; el 21 de gener de 1793 el monarca absolut Lluís XVI seria executat a mans del poble; la Revolució de 1848 crearia les primeres institucions que podem considerar precedents de l´estat social; la Comuna de 1871 devindria en referent idíl·lic de la resistència i el govern obrer; i, per últim, la darrera revolució romàntica, burgesa i juvenil del segle XX naixeria a la universitat parisenca de La Sorbonne, allà per l´any 1968.
El 29 de maig de 2005 els ulls de tota Europa es tornaren a centrar a la terra de Babeuf, Blanc i Robespierre. El poble francès havia dit, amb un cinquanta-cinc per cent dels vots, ´no´ al Tractat pel qual s´estableix una Constitució per a Europa (TCE). Quines han estat les causes d´aquest ´no´? Múltiples, sens dubte. Tanmateix, m´atreviria a aglutinar les raons del ´no´ en dos blocs; així, podríem parlar d´unes causes internes i d´altres externes que han provocat el triomf del ´no´ a França. Des de una perspectiva interna, un percentatge alt d´aquest vot negatiu és un vot de càstig al tàndem que formen el president Chirac i el seu primer ministre Raffarin. El primer va continuar en la presidència de la República després d´unes eleccions anòmales allà on s´enfrontà a l´ultradretà Le Pen, mentre que Lionel Jospin, el seu veritable rival, havia quedat (fruit de la dispersió del vot d´esquerres) eliminat a la primera volta. Jean-Pierre Raffarin, des de el seu paper de primer ministre, ha desfermat l´hostilitat del poble durant els dos darrers anys amb les seves polítiques ultraliberals. D´aquesta forma, el vot negatiu al TCE era, a l´hora, un vot negatiu als dos principals dirigents de l´estat francès. Des de una perspectiva externa, el debat sobre el TCE s´ha centrat a França en un doble nivell. Per un costat, s´ha plantejat seriosament el model social o, millor dit, antisocial, de la construcció europea. La França afectada per la fuita d´empreses a tercers països, amb uns índexs de desocupació importants, i amb atacs teòrics i pràctics constants al seu gran estat de benestar, s´ha posat, davant el referèndum, a la defensiva. És simptomàtic, en aquest sentit, que la portada de l´edició especial amb motiu del ´no´ del diari comunista L´Humanité tingués un gran titular: Le peuple dit non à l´Europe liberal. A més, i des de la perspectiva externa, hi ha hagut un altre element important a tenir en compte: la por a l´entrada de Turquia a la Unió Europea. L´accés a la Unió d´un estat euroasiàtic, amb una població de setanta milions de persones de religió majoritàriament musulmana, taxes de creixement demogràfic espectaculars, i una economia en fase de desenvolupament, no ha fet gaire gràcia a la majoria de ciutadans francesos. La por a l´arribada massiva de població turca després de l´entrada d´aquest país a la Unió ha estat un condicionant que ha fet decidir més d´un vot negatiu. A més, aquesta por ha estat sàviament explotada pel Front Nacional de Jean-Marie Le Pen.
Per últim, i enllaçant amb el començament, m´agradaria fer esment al paper que ha tingut l´esquerra francesa en aquest triomf del ´no´. Per un costat, són d´admiració els milers de militants socialistes francesos que, desobeint la mal nomenada "disciplina de partit", han estat fidels als seus ideals i han fet campanya i votat pel ´no´. Per contra, el moviment "verd" s´ha alineat amb la socialdemocràcia oficial i la dreta política, defensant el ´sí´ al TCE (tal i com també varen fer "els verds", no fa molt, a Espanya). Especial menció ha de tenir en el triomf del ´no´ l´esquerra alternativa francesa. A França, l´esquerra no socialdemòcrata ha estat històricament dividida en tres partits: Partit Comunista Francès (PCF), Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i Lluita obrera (LO). En aquesta ocasió, els tres partits esquerrans han fet un front comú pel ´no´ juntament amb altres organitzacions com ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions i per la Ajuda als Ciutadans) o el moviment pagès encapçalat per José Bové. La feina divulgativa de carrer, duta a terme per militants anònims, ha estat cabdal en el triomf del ´no´ a França. A més, aquesta campanya ha servit per impulsar la imatge pública de la dirigent del PCF Marie-George Buffet, que podria convertir-se, a curt termini, en un personatge rellevant a la vida política francesa.
(*) Antoni Bennàssar Moyà és professor de Dret Constitucional de la UIB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada