Veient les negociacions aquests dies per conformar la coalició electoral entre MES i PODEM, així com la coalició a nivell estatal amb IU, m'ha dut a pensar molt en el significat i finalitat de PODEM. Quan PODEMOS es va crear tenia vocació de moviment social, sorgit de diferents plataformes ciutadanes (entre elles les més importants les diferents PAHs i les "mareas"). En aquells començaments era habitual veure assistir als primer cercles a militants d'altres partits (fonamentalment gent de IU i de diferents partits nacionalistes d'esquerra, així com els membres de Izquierda Anticapitalista, partit polític aleshores impulsor de PODEMOS) que participaven a les reunions sent la "doble militància", per dir-ho de qualque manera, habitual en aquelles fases embrionàries de la formació. A partir de Vistalegre es va prendre la decisió de què PODEMOS passés de ser un moviment social, a un partit clàssic. El que es vaig viure allà, mentre ho observava, fou un déjà vu del que havia llegit sobre la conversió d'altres moviments inicialment il·lusionants en organitzacions burocràtiques; i, en concret, vaig pensar en el Congrés de Barcelona de CCOO de 1978 que tant vaig estudiar a la meva tesi doctoral, així com la transformació de la Izquierda Unida inicial fagocitada posteriorment pel nucli atàvic del PCE. La transformació de PODEMOS en un partit clàssic li està duent a reproduir els vells defectes dels partits clàssics i, la política d'aliances i el repartiment de llocs a les llistes dins despatxos, tant a nivell estatal com autonòmic, en són un símptoma. Poc a poc, som molts el que veim que s'està capgirant completament l'horitzontalitat popular que havia caracteritzat l'origen del projecte. No sé què passarà en quant als pactes, però la distribució de les llistes, i les "confluències", a mi ja me són completament igual, però el sí que reivindic és un debat molt profund, passades les eleccions, sobre què és, i què ha de ser, PODEMOS, tant a nivell estatal, com a nivell de nacionalitats històriques. És imprescindible un nou Vistalegre ja que, si no es celebra, i tot es decideix des de les cúpules amb una visió tàctica immediata, i sense un projecte polític de ruptura revolucionària que l'empari, durà a què el partit s'hagi convertit en un representant més de l'establishment que havia de rompre; i, de ser així, la pròpia existència del partit perdria totalment el seu sentit, ja que s'hauria convertit en una crossa del sistema. I tot això me duu a tornar a recordar les irreconciliables discussions entre socialdemòcrates i terceristes a inicis del segle XX, però, aquesta, aquesta ja és una altra història...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada