24 d’octubre 2011

Acràcia amorosa


Ensenyar és la millor manera d'aprendre. Les meves classes de Dret matrimonial em permeten, en darrera instància, reflexionar sobre determinats aspectes filosòfics, vitals i professionals. Així, a la meva darrera classe els vaig recomanar un petit fragment d'un poema den Pablo Neruda, Farewell

"Yo no lo quiero, Amada. 
Para que nada nos amarre 
que no nos una nada. 
Ni la palabra que aromó tu boca, 
ni lo que no dijeron las palabras. 
Ni la fiesta de amor que no tuvimos, 
ni tus sollozos junto a la ventana. 

Amo el amor de los marineros que besan y se van. 
Dejan una promesa. 
No vuelven nunca más. 
En cada puerto una mujer espera: 
los marineros besan y se van. 
Una noche se acuestan 
con la muerte en el lecho del mar. 

Amo el amor que se reparte 
en besos, lecho y pan. 
Amor que puede ser eterno
 y puede ser fugaz. 
Amor que quiere libertarse para volver a amar. 
Amor divinizado que se acerca 
Amor divinizado que se va". 

És aquesta. sens dubte, una visió romàntica i jo m'atreviria a dir que àcrata de l'amor. El que passa, és que s'ha de diferenciar molt i molt bé, entre amor, parella i matrimoni. Els dos darrers conceptes (parella i matrimoni) estan fonamentats en elements patrimonials i familiars que superen, de molt, l'amor que va poder donar lloc a que s'originés la parella o el matrimoni. En tot cas, els diferents sistemes jurídics matrimonials, fugen, molt i molt, de l'acràcia de la poesia del poeta xilè.