La crisi econòmica colpeja amb força a tots els sectors de la població però, en especial, als més desafavorits. Així, famílies monoparentals, gent gran, infants i immigrants són els que més pateixen els seus efectes. D'aquesta manera es produeix la paradoxa de què qui menys ha contribuït a generar la crisi és, precisament, qui més la pateix. En canvi, els grans especuladors del capital, promotors immobiliaris, jugadors de borsa, i bancs que han assumit riscos que no podien pagar, són els que reben l'auxili dels Estats. D'aquesta forma, es compleix la màxima que el capitalisme preconitza el liberalisme pels pobres i l'auxili socialista pels rics quan ho necessiten. Es curiós que aquells que han defensat el darwinisme econòmic per aplicar-ho als pobres ara defensin l'ajut públic per sustentar els grans bancs que fan fallida víctimes de la bombolla financera que ells mateixos han provocat. En canvi, quan es parla d'ajuts socials, sembla que es tiren els doblers a la mar. Dins les paradoxes de la crisi, també em crida l'atenció que el principal partit de l'oposició, ideològicament ultraliberal en l'aspecte econòmic, basi la seva proposta econòmica alternativa al govern en l'elaboració d'un "plan". Es curiosa aquesta fe absoluta en què un pla ho solucionarà tot, sobretot degut a què ve d'un sector ideològic que, no fa gaire, quan sentia parlar de plans econòmics treia tot d'una els fantasmes del comunisme soviètic. En resum, estam en una època complexa ideològica i econòmicament, en la qual els principals dirigents europeus o han perdut les eleccions o caminen de cap a la derrota. No sóc economista i no sé ben bé quines són les receptes per sortir d'aquesta dinàmica viciosa, però el que tenc clar és que no en poden sortir perdent, com sol passar sempre, qui res ha fet per generar aquesta situació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada