A l'escola: un ordinador per cada nin

Article publicat al diari Ultima Hora el dissabte 25 d'agost de 2007 (pàgina 48):

A l’escola: un ordinador per cada nin
Antoni Bennàssar Moyà

El Ministeri d’Educació i Ciència acaba de fer públiques les dades estadístiques sobre la implantació de la informàtica en els centres educatius no universitaris durant el curs 2005-2006. La mitjana aritmètica espanyola és de 9,3 alumnes per cada ordinador disponible a una escola o institut. Si la xifra és alta de per si comparada amb la d’altres estats desenvolupats, les dades són més colpidores si analitzam el nombre d’ordinadors en funció de la comunitat autònoma de què es tracti, ja que la diferència entre territoris és espectacular. Així, i per posar un exemple, a Extremadura hi ha un ordinador per cada 2,6 nins. En el cas de les Illes Balears, que en això, com en altres coses, estam a la cua de l’Estat, tenim un ordinador per cada 14,2 nins. La diferència ho diu tot. Curiosament, l’altra comunitat autònoma que està quasi "tan malament" com nosaltres quant a disponibilitat informàtica en l’àmbit escolar és la valenciana, amb un ordinador per cada 14 nins.
Des d’un punt de vista de finançament autonòmic, resulta paradoxal que dues de les comunitats que més aporten fiscalment a l’Estat (Illes Balears i País Valencià) siguin les que tinguin pitjors infraestructures informàtiques a les aules. Per la seva banda, Extremadura, que és la comunitat que més rep de l’Estat per solidaritat interterritorial, és la que té millors infraestructures informàtiques. Les dades en aquest sentit són clares, i s’han de tenir en compte a títol d’exemple simptomàtic, ja que, malauradament, sol ser habitual acusar les Illes Balears d’insolidàries quan ens atrevim a reclamar millores pressupostàries que tendeixin a equilibrar en el nostre favor l’esbiaixada balança fiscal que patim. A pesar que les xifres exposades són certes, també hem d’apuntar que no es pot culpar plenament el sistema de finançament autonòmic de les mancances informàtiques que patim a les Illes Balears o al País Valencià. Així, i per parlar de la Comunitat Valenciana, hom pot pensar que, amb una mínima part dels doblers públics invertits en grans projectes faraònics (v. gr. Terra Mítica o Ciutat de les Arts i les Ciències), s’hagués pogut dotar un ordinador per cada nin valencià. En el cas de les Illes Balears, i per posar un exemple significatiu, es pot pensar amb les millores informàtiques que s’haguessin pogut fer amb el més d’un milió d’euros que va costar un simple esborrany de projecte d’òpera elaborat per Santiago Calatrava, o quants d’ordinadors no s’haguessin pogut comprar amb els milers de milions de pessetes que va costar a la comunitat el patrocini d’un equip ciclista professional durant la passada legislatura. Així, les necessàries millores de finançament s’han d’acompanyar d’un ordre molt clar de prioritats en el moment de gestionar els doblers públics per part dels governants.
A l’hora de fer lloances, s’ha de reconèixer que Extremadura ha fet una gran optimització de recursos apostant, de manera pionera i agosarada, pel programari lliure. Allò que s’ha estalviat no pagant llicències d’ús de programes privatius a les grans companyies multinacionals ho ha pogut invertir en material informàtic. Així, Extremadura ha impulsat una distribució pròpia de Linux, coneguda amb el nom de Linex, que és enormement popular. Andalusia ha seguit les passes extremenyes i té també la seva pròpia distribució anomenada Guadalinex. En contraposició, l’impuls del programari lliure per part de les administracions de les Illes Balears no s’ha produït en cap moment. Ans al contrari, una de les darreres despeses que va fer l’anterior executiu balear en matèria informàtica fou gastar-se 2.424.400 euros en la compra de llicències d’ús dels programes informàtics Office i Windows (en podeu veure l’anunci d’adjudicació en el BOE de 7 de març de 2007). Amb dos milions i mig d’euros s’haguessin pogut comprar molts d’ordinadors amb el sistema operatiu gratuït Linux instal·lat.
Hem de dir, en resum i per acabar, que ha de ser una prioritat de les autoritats públiques posar els mitjans necessaris que permetin la millora de l’accés dels menors d’edat a la informàtica en l’àmbit escolar. Només d’aquesta manera podrem instruir els futurs ciutadans i treballadors del demà en una eina imprescindible per a la seva vida quotidiana. A més, des d’un punt de vista d’igualtat social, l’escola ha de servir per intentar eliminar el trencament digital que es produeix entre els nins que tenen ordinador i internet a casa seva i aquells que no en tenen.