Veig que, arran de l'assassinat de Tenerife, ara tothom comença a parlar de la "violència vicària" per referir-se al pare que mata a un fill per fer mal a la mare. L'homicidi d'un fill per part d'un progenitor per fer mal a l'altre progenitor, sigui del gènere que sigui l'homicida i l'altre progenitor de la víctima, és un fenomen estudiat per la psiquiatria des de fa segles i rep, des de finals del segle XX, el nom de "síndrome de Medea" en recordança de la història de la mitologia clàssica grega. Aquest síndrome originalment anava referit a la mare que mata als fills per fer mal al marit, i després s'anà estenent a qualsevol homicidi de fills fet per un progenitor, fos l'homicida el pare o la mare. És més, fa 4 anys que tinguérem un conegut cas de "síndrome de Medea" a Balears (a Sa Coma). La primera formulació científica "moderna" del "síndrome de Medea" va vinculada al denominat Síndrome d'Alienació Parental i es publica per part de Wallerstein, J.S. y Kelly, J.B. (1980) en la seva obra "Surviving the break up: How children and parents cope with divorce" (New York: Basic Books).
El terme "violència vicària" es un invent creat fa uns 10 anys, sense cap sustent científic, per la psicòloga (no psiquiatra) espanyola Sonia Vaccaro per definir una espècie de "síndrome de Medea" només d'homes vinculant al masclisme i al patriarcat. S'ha de dir que la Sra. Vaccaro, per no sér, no és ni doctora en psicologia, i que la denominació "violència vicària" no té cap tipus de reconeixement en l'àmbit psiquiàtric ni forense. Bo és saber-ho quan no aturen de parlar d'ell els mitjans espanyols a totes hores (en especial els de la "Telebasura")...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada