Podemos cobrar

Podemos cobrar

Article publicat avui a les pàgines 22 i 23 del Diario de Mallorca :

Aquests dies ha estat notícia el cobrament d’un plus addicional de residència de 22.000 euros que perceben els alts càrrecs provinents de la península “fitxats” per part del Govern de les Illes Balears a proposta de Podemos. Així, els directors generals importats provinents de la península per part del partit morat sumen, a la seva retribució bàsica de 56.317,46 euros anuals, 22.000 euros més cada any, diners destinats, teòricament, a compensar el seu desplaçament de la península a les Illes Balears. La gran majoria d’aquests càrrecs no havien trepitjat mai les Illes abans del seu nomenament; tenen coneixements nuls de llengua catalana (la llengua pròpia de l’Administració que han de governar); desconeixen l’Administració que han de dirigir; el Dret autonòmic que han d’aplicar; i han arribat aquí després de què els seus propis votants les hagin tret de les institucions d’on provenen havent perdut estrepitosament les eleccions als seus respectius territoris d’origen. Pel que es veu, sembla que la cúpula madrilenya del partit dels cercles ha intentat “recol·locar” al màxim possible de membres del partit com alts càrrecs en la província insular que actualment governa després de la desfeta electoral patida a nivell autonòmic i estatal. La indignació de la ciutadania davant aquest plus destinat a “compensar” l’origen peninsular dels alts càrrecs nomenats pel partit morat ha anat en augment, i molt més quan, intentant justificar l’injustificable, el vicepresident del Govern de Podemos ha dit que el pagament del plus es fonamentava en el fet que l’habitatge i el transport són "enormemente caros" a les Illes (com si transport i habitatge no fossin igual de cars pels aborígens que no cobram aquest plus públic a final de mes). Al temps, el vicepresident va reconduir la polèmica a una qüestió “etnicista” i a una disputa entre “mallorquines y forasteros”. En aquest sentit, s’ha de recordar que la igualtat davant la llei que preconitza la Constitució, no tan sols prohibeix les discriminacions per raons d’origen, sinó que implica també, de fet, una proscripció de l’existència de privilegis que no estiguin objectivament justificats i que es basin en l’origen territorial del destinatari de l’ajut. Així, poca justificació té que el fet de nomenar a dit a un alt càrrec amb residència a una altra Comunitat Autònoma li doni automàticament dret a cobrar 88.000 euros més a final de legislatura que els que cobrarà un director general indígena que tingui la residència a Sencelles, per posar un exemple, en el moment del ser nomenament. A la defensa del plus efectuada pel vicepresident del govern, es va sumar la consellera d’agricultura, també de Podemos, que ha manifestat, per tal de defensar el cobrament del plus que cobren els directors generals del seu partit, que, ella mateixa: "si tuviera que prescindir del plus de residencia no podría seguir en el cargo" (la consellera cobra un plus semblant al dels directors generals peninsulars per compensar, en el seu cas, el seu desplaçament des de l’illa de Menorca a on tenia la residència fixada abans d’accedir al càrrec, a la de Mallorca, seu de la seva Conselleria). És a dir, pel que sembla i segons ha declarat, si a la Consellera se li llevàs el sobresou de 22.000 euros anuals que cobra per ser menorquina; amb els 60.971,26 euros anuals de cobra de nòmina ordinària, no podria arribar a final de mes, i hauria de deixar el càrrec. Així, la Consellera necessita d’un mínim de 82.971,26 euros anuals per poder sobreviure a Mallorca; al mateix temps que els directors generals “podemitas” han de cobrar, en igual mesura, un total de 78.317,46 euros anuals per compensar l’enorme sacrifici vital que és haver-se vist desplaçats des de la confortable metròpoli peninsular a les colònies espanyoles d’ultramar. No entraré en el sempitern debat de les retribucions dels polítics; però sí que he de dir alt i fort que Podemos és un partit que, des dels seus orígens, ha fet demagògia constant amb el tema de les retribucions dels servidors públics. Així, es va cansar de proclamar en els seus orígens que els seus càrrecs viurien sempre cobrant 3 salaris mínims interprofessionals (SMI) com a màxim (1.965 euros mensuals aleshores) i que renunciarien a qualsevol excés de retribució, privilegi salarial o pagament en espècia que els hi pogués correspondre. Al temps, repetien com un mantra que, els polítics que no els imitessin en quant a la limitació salarial eren “casta” i que explotaven al poble. En menys de 4 anys s’ha passat d’aquest discurs que era altament demagog i populista, a defensar plusos salarials de 22.000 euros anuals per alts càrrecs que en guanyen més de 50.000 de salari ordinari anual. La mudança ideològica del partit ha anat paral·lela a la mudança vital dels seus dirigents madrilenys (i provincials); i, en especial, del seu líder suprem; que han passat de viure a un piset a Vallecas, a fer-ho a una casa unifamiliar amb piscina a Galapagar; una residència familiar típicament petit burgesa, que, difícilment, es pot comprar (i mantenir) cobrant 3 SMI. A Balears, a l’hora de defensar el privilegi dels 22.000 euros anuals addicionals s’ha complert la frase, atribuïda a Winston Churchill i parafrasejada freqüentment per Groucho Marx, de què: “la política fa estranys companys de llit”; així, tant en el debat parlamentari, com en les votacions, hem vist a Podemos i VOX anant de la mà, defensant-se mútuament i compartint espanyolíssim argumentari, ben col·ligats amb el ciment del PSOE. Entre els tres, s’ha salvat finalment el cobrament plus per l’any vinent, suposant una bona pessigada econòmica addicional a final de mes que engreixarà les nòmines d’aquest grapat de càrrecs d’origen residencial peninsular; una pessigada que pagam, no ho oblidem, tots els contribuents i que demostra que la denominada “nova política” (Podemos; Ciudadanos i VOX) no és més que una farsa i una estafa pròpia de Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa: s’han creat nous partits que prometien canviar-ho tot, amb la intenció darrera d’apuntalar el règim del ’78; i que, en el fons, no canviï mai res.