República i Constitució

Article aparegut a la pàgina 28 del Diario de Mallorca de dia 19 de juny de 2014:

República i Constitució

Antoni Bennàssar Moyà

Aquestes setmanes estam vivint uns moments històrics que s’han d’analitzar bé. El proper dijous dia 19 de juny de 2014 es produirà la coronació d’un nou Rei: Felip VI. És ben curiós que en un moment en el qual Catalunya camina amb pas ferm de cap a la secessió, Espanya tindrà un nou Rei que porta un nom amb força carga simbòlica. Així, Felip V fou el primer Borbó que es va col·locar la Corona espanyola, conquerint Catalunya l’any 1714 per la força de les armes. Ara, exactament 300 anys després, el seu successor, Felip VI, la pot perdre democràticament a les urnes. D’aquesta forma, el conflicte territorial serà el principal repte amb el qual s’haurà d’enfrontar el nou monarca espanyol.

La successió s’ha produït de forma ràpida i, fins a cert punt, inesperada. En poc menys de dues setmanes les Corts han aprovat una Llei exprés per permetre que es produeixi la successió a la Corona. Sorprèn, ja només des de una perspectiva de forma, que les dues gran decisions d’estat dels darrers anys (la reforma constitucional en matèria pressupostària i la llei d’abdicació) s’hagin aprovat de manera exprés, en poc menys de quinze dies, amb un acord dels dos grans partits PP i PSOE, i d’esquenes totalment al debat públic i a la ciutadania. La democràcia representativa bipartidista està fagocitant de forma total la participació popular en les decisions transcendents. És més, han estat moltes les veus que han apuntat que l’abdicació del Rei Juan Carlos en aquest precís moment s’ha degut a la por de no haver-se d’enfrontar en un futur a una successió que hagués d’avalar unes Corts que no fossin majoritàriament bipartidistes i monàrquiques quelcom són ara. Així, vist el resultat de les recents eleccions europees, sembla que les properes eleccions generals podrien trencar, per primera vegada en la història des de la transició, el bipartidisme hegemònic PP-PSOE (abans UCD-PSOE) sobre el que s’ha sustentat hàbil i còmodament la monarquia.

De la votació efectuada de la llei d’abdicació, en destacaria el penós paper monàrquic efectuat pel líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El PSOE havia estat sempre un partit republicà, i encara a dia d’avui té milers de militants enterrats en fosses comunes per les cunetes de tota la geografia espanyola que moriren defensant la legalitat republicana. Escoltar al secretari general d’aquest partit defensant i lloant la monarquia, i només parlant del republicanisme de forma retòrica, em va fer mal per la memòria històrica del que va representar en el seu moment el PSOE i la seva militància. A més, el líder del PSOE va dir en el seu discurs que la discussió sobre la successió i la forma d’Estat ara “no tocava” i que no s’havia de votar al Congrés, degut a què aquest debat ja s’havia produït, votat i decidit l’any 1978. S’oblida el Sr. Rubalcaba que més del 70% de la població espanyola actual no votàrem aquella Constitució ja que no teníem edat per fer-ho l’any ‘78, i una àmplia majoria ni tan sols havia nascut. És esperpèntic, al meu parer, pretendre que és inamovible un pacte constitucional realitzat fa 36 anys per partits sense estructura que provenien de la clandestinitat, sota la tutela d’un exèrcit colpista, amb presos polítics que encara romanien a les presons, amb atemptats terroristes gairebé diaris d’extrema dreta i extrema esquerra, i en un marc internacional de guerra freda. Cap generació pot venir condemnada per les circumstàncies o errors dels seus pares, i, aquí, a dia d’avui, es vol negar a un parell de generacions el dret a opinar sota l’argument de què aquests temes ja les votaren per ells els seus padrins. Tot s’ha de poder discutir i votar en democràcia, i s’ha de poder posar en qüestió, en un moment de gran transcendència històrica, que un Estat no és una propietat privada d’un senyor i que, per tant, no es pot deixar en herència de pares a fills, sota l’aplaudiment servil d’uns ciutadans convertits en súbdits. No trob lícit escudar-se per amagar aquest debat en el que diu una Constitució que va blindar, en el seu Títol X, la possibilitat de reformar qualsevol cosa que afectés a la Corona amb un procediment ultra rígid que fa gairebé impossible el canvi de model d’Estat per la via de la reforma constitucional.

Dia 11 de juny de 2014,  data històrica, no votaren a favor de la llei d’abdicació els següents grups: Izquierda Plural, ERC, BNG, Geroa Bai, Compromis-Equo, Nueva Canarias, Coalición Canaria, CiU, PNV, i el diputat del PSOE Edón Elorza. Dos diputats més del PSOE (Guillem Garcia i Paloma Rodríguez) no acudiren a la votació. És molt significatiu que ni d’una sola força política nacionalista “perifèrica” ha votat a favor de la llei d’abdicació. La coronació ve doncs exclusivament avalada pel pacte bipartidista PP-PSOE, al que s’han sumat els nacionalistes espanyols de UPD. Sembla clar, per tot plegat, que aquest regnat (que no sabem si serà llarg o breu), tal i com ja he dit al principi, vindrà marcat fonamentalment per una qüestió, i aquesta qüestió és, sens dubte, la territorial; tot esperant que el regnat de Felip VI no s’assembli gens al que va suposar per a la nostra terra el de Felip V.

El meu reconeixement, per últim, als tres diputats del PSOE (Odón Elorza, Guillem Garcia i Paloma Rodríguez Vázquez) que es negaren a votar a favor de la llei d’abdicació, cosa que els ha costat una multa a cada un, per part de la direcció socialista, de 400 euros. En aquesta vida, val més perdre 400 euros que no la dignitat.